Ara que he tornat,
camino conscient
pels carrers buits d’aquest dissabte
al vespre.
Àvid de records,
el meu pas és volgudament lent,
i busco al meu entorn
dreceres que em transportin
al temps de la infantesa.
Pels camins del Puigmadrona
bocins de vida
Volíem fer una passejada per la muntanya. Curta. Un parell d’hores, a tot estirar. Sortir d’hora i tornar abans de la calorada de migdia. Sempre voltem per Collserola (el jardí de casa, diem); sortim per la zona del pi d’en Xandri i, després, anem improvisant. Però aquesta vegada vam voler canviar i anar al Puigmadrona, per la zona de Valldoreix. Feia molt de temps, que no hi anàvem. Solíem escapar-nos-hi, algunes tardes, quan el dia allargava i teníem els nens petits. Anys enrere, per la zona, s’hi podia accedir amb cotxe i arribar fins a l’ermita de la Salut del Papiol. Ara ja no. Un cadenat a peu de pista barra el pas als vehicles. Vam enfilar la forta rampa del principi. Recordàvem que al tombar cap a l’esquerra el desnivell es feia més suau. Amb deu minuts vam arribar a l’ermita. La Salut. Encara impressiona, amb la pedra descarnada i vermellosa, però íntegra, perfectament conservada. Vam trobar el corriol que s’enfila per la part del darrere i s’obre pas enmig del bosc. Es tracta d’un tram amb una forta pujada, que s’enfila fins arribar a la pista que duu a la torre de guaita que corona el cim. Resseguir-lo no ens va prendre més de cinc minuts.
—Ostres… Això ja és la pista?
—Sí…
—No pot ser.
—Què.
—Que ja siguem aquí. Ho recordava molt més llarg!
—És clar. Anàvem amb nens.
I va ser així, resseguint els vells camins del Puimadrona, com altra vegada se’ns va fer evident com la subjectivitat, la manera pròpia de viure les coses, transforma la realitat fins al punt de fer-la gairebé irreconeixible, amb la nova mirada del temps.
Et puc dir una cosa?
bocins de vida
-Et puc dir una cosa?
Després d’observar-la, de lluny, m’havia acostat a ella, al passadís de l’escola, a primera hora. Es va sorprendre, potser pel meu to de sobtada confidencialitat, però es va mostrar del tot interessada:
-Sí, i tant! Digues: què passa?
L’expectativa creada demanava una resposta clara, concreta, i la hi vaig llançar:
-M’encanta com parles als alumnes.
Ras i curt. Potser massa, perquè de bones a primeres no se’n sabia avenir…
-Què? Com…? Què vols dir? Ostres, Toni…
-Sí, això; res més. T’ho volia dir.
-Però… Com, que com els parlo…
-T’acabo de veure parlant amb aquella noia a la porta de la classe.
-Ostres, sí. Li acabo de donar una “bronca”…!
-Per això: en cap moment no donava aquesta impressió. Escoltaves, eres propera, parlaves amb dolcesa, sense aixecar la veu… Fins i tot li somreies. I no ha estat només ara: t’ho he vist ja en moltes ocasions. Ho valoro molt, de veritat. Crec que t’ho havia de dir.
-Uf… Gràcies, Toni… Moltes gràcies, de veritat… I, a part, que m’ho diguis tu… Moltes gràcies!
I així, d’aquesta manera tan senzilla, va començar un bon dia. Perquè tant ens fa millors persones saber allò per què se’ns valora, com ser capaços de dir tot allò de bo que veiem en els altres. El bé sempre hi és: només és qüestió nostra treure’l de la seva permanent timidesa.
La caixa verda
bocins de vida
És ben curiosa i diversa la manera com els vius afrontem el tema de la mort; alguns viuen ignorant-la, altres, quan se’ls fa evident perquè toca de prop la família o el cercle de relacions, miren de passar pàgina ben aviat, d’oblidar, de recuperar rutines, d’omplir absències. D’altres s’hi obsessionen o s’hi angoixen… Tothom fa el que pot. El que és cert, però, és que, mirem cap a una banda o cap a l’altra, la seva evidència se’ns imposa i ens interpel·la.
Aquest curs, a un dels meus fills li van demanar una sèrie de dades per poder dissenyar el seu arbre genealògic, arribant fins a tres generacions per sobre d’ell, és a dir, fins als seus besavis. Els pares hi vam haver d’ajudar revisant noms, cognoms i aquelles relacions familiars que li queien més lluny, que ni tan sols havia conegut. Però l’exercici afegia una dificultat: calia anotar les dates de naixement i, si era el cas, les de defunció. I aquí, és clar, sí que van sorgir els problemes: en els familiars més llunyans no anàvem més enllà de simples aproximacions o conjectures. “Preguntem-ho als avis”, vaig dir, però tot i amb el seu ajut, encara no era suficient. Ja ens donàvem per vençuts (i amb la tranquil·litat que tot allò possible ja havia estat fet) quan el meu pare va dir:
– És molt fàcil, ja ho veuràs: porta’m la caixa verda…
I, certament, aviat ho vam tenir resolt.
Ostres, la caixa verda! Tants anys fora de casa dels meus pares, ja me n’havia oblidat. No és ben bé una caixa; es tracta d’un arxivador de plàstic lluent, de la mida aproximada d’una caixa de sabates, on el meu pare (per desesperació de la meva mare i de la meva germana) classifica per ordre alfabètic els recordatoris de les defuncions. A mesura que van passant els anys, parents, amics i coneguts hi van trobant el seu lloc.
Mai no li he preguntat per què ho fa, això, però li ho respecto. Fins i tot em sembla recordar que en alguna ocasió, no sabent jo què fer amb algun d’aquests recordatoris, l’hi vaig donar perquè l’hi trobés el lloc. Suposo que, com tantes coses en la vida, passa allò que el que comença essent una cosa, acaba per ser-ne una altra: potser al principi es tractava, simplement, de guardar la memòria dels difunts i ara, amb el pas del temps (que tant augmenta el contingut de la caixa com els anys del seu propietari) qui sap si exerceix la funció de prendre consciència, d’una manera pausada, tranquil·la i serena, de la quantitat d’éssers estimats que s’alegraran de veure’ns quan arribi el moment…I amb tot, ara per ara, reconec que m’agrada recordar el que sentenciava la meva àvia quan s’assabentava de la mort d’algú:
– Sí, ves, mira… Al cel sia!
I amb un somriure murri afegia:
– Déu li doni força anys d’avantatge!
Jo, Maria-Jesús, ja saps…
bocins de vida
Ja dirigint-nos cap a casa, vam deixar enrere els carrers principals i, per tant, el bullici de la gent que s’havia llançat al centre per gaudir d’un sol de primavera. Ara, uns quants metres davant nostre, només hi havia dues senyores grans. Caminaven a poc a poc i amb passes breus, encorbades i molt juntes, perquè una es recolzava al braç de l’altra. La que es recolzava, a més, sordejava, perquè es dirigia a la seva companya amb un to de veu tan alt que feia impossible la nostra discreció:
—Jo, Maria-Jesús, ja saps que visc sola, però sempre tinc companyia…
La seva veu era tremolosa, de l’edat, però clara i pausada, i tenia aquella solemnitat pròpia de les grans sentències. Va fer un silenci, perquè se li feia feixuc pensar, parlar i caminar alhora, un silenci que adquiria la importància d’una pausa dramàtica i, després, va continuar:
—Pensa, Maria-Jesús, que cada dia parlo amb els meus nebots, del primer a l’últim… Em diuen que sóc una persona tan alegre… I jo no sé què di’ls-hi…!
I ja no vam sentir res més. Les havíem avançat en silenci abans d’aquestes darreres paraules i el nostre pas, molt més lleuger, havia deixat massa distància com per seguir-ne el fil. Però em va agradar sentir-la, aquesta dona que amb tanta espontaneïtat passejava pels carrers agraïment, estimació i alegria sota un sol de primavera.
Unes flors sobre la taula
bocins de vida
La vida ens dóna un munt de garrotades, prou que ho sabem; tant és així que ara mateix resultaria del tot innecessari posar-ne cap exemple. No. No cal. Més aviat ens cal demostrar el contrari per posar en evidència que també sap besar, a voltes. I acaronar-nos suaument, com a un infant. I sorprendre’ns, de cop i volta, amb una abraçada d’aquelles, tan tendra, tan de debò, que t’humiteja els ulls i, entre els seus braços, et fa tan petit i vulnerable com benaurat.
Última hora d’un dijous, sisena classe. Un grup difícil. Entro a l’aula i dono la bona tarda al vent. Aliè a l’enrenou busco, seguint una trajectòria francament antinatural, els espais buits que em permeten aproximar-me a la taula, que és a l’altre extrem. Em situo, mentalment. La classificació de l’oració simple, segons el grau de predicació del seu verb, no sembla el millor plat per a uns comensals que, no sé com dir-ho… són més aviat de postres. Però quan deso els llibres sobre la taula, veig les flors. Precioses, vermelles i fràgils, posades amb aigua.
Assegut, mentre es va fent silenci, faig voltar l’improvisat gerro fet amb un cul d’ampolla davant dels meus ulls. I de sobte tot canvia. El petit gest, fet ofrena, em commou. El situo a un costat, ben visible, mentre somric, acaronat altre cop per la vida.
El ram, com tot, duu signatura, i penso en ella. En ella, que ho ha tornat a fer, malgrat tot i amb tot, com cada any. Amb aquella persistència, amb aquella tenacitat que la fa tan autèntica. I amb la seva tan necessària esperança, la mateixa que ara mateix m’omple, al contemplar aquestes flors.
Maig. Mes de flors. Mes de Maria.
Advent
bocins de vida
Ja no hi vaig tan sovint com abans, quan els nens eren petits i no hi havia aquesta consciència social tan arrelada que el sucre perjudica més que no pas beneficia la salut. Es diu “El Cuquet”, suposo que per allò d’omplir aquell foradet de l’estómac amb quatre llaminadures. També perquè el diminutiu hi escau, a aquesta mena d’establiments. Fa molts anys, que van obrir. Al principi ho portava una parella. Eren molt joves. Recordo que aviat van tenir una criatura. Les coses anaven bé. Fins i tot van obrir una segona botiga en un local d’un petit centre comercial. D’això ja en fa una colla d’anys. Ara només hi ha la primera, i la noia hi és sola. La vida dóna molts tombs.
L’altre dia hi vam anar. Els nanos volien calendaris d’Advent, d’aquells de finestretes de cartró i de xocolatines a dins. Fa gràcia; van creixent, però s’aferren a allò que, innocentment, ha esdevingut ja una tradició. No entendrien aquests dies d’altra manera. I crec que hi tenen tot el dret. Ella ens va atendre amb la mateixa amabilitat de sempre, amb veu dolça, avellutada, i to suau. Mentre ens servia, ens parlava de la qualitat d’aquella xocolata, perquè es veu que era de debò, i no els succedanis que hi posen la majoria.
Aleshores va entrar un home alt, potser d’uns quaranta-cinc anys. Donava la mà a una nena petita; no ho sé, d’uns set o vuit. Mentre la noia ens cobrava, el va mirar:
– Ah, ja sé qui ets! Avui mateix ens han arribat.
– Perfecte!
– Aquest any no sé què ha passat, que ens han vingut més tard.
Es va acostar a un expositor i en va agafar alguna cosa. Després l’hi va allargar.
– Aquests, oi?
A ell se li va il.luminar la cara, va agafar entre el polze i l’índex el que ella li oferia i ho va contemplar a una certa distància, extenent una mica el braç, però a l’alçada dels ulls. Dins d’un embolcall de plàstic transparent hi havia un caramel allargat, groc i gros, amb forma de plàtan. El va prémer amb força.
– Dur. Com els d’abans – va dir ell.
Immediatament en va estripar el plàstic i, sense acabar-lo de treure, com el fruit a mig pelar, se’l va dur a la boca i el va partir amb les dents, fent un soroll sec.
– Mmmm…. – va dir tot aclucant els ulls – torno a ser un nen!
La nena se’l mirava, entre sorpresa i avergonyida. La resta, però, el vam entendre, entre somriures de complicitat. I és que, qui més qui menys, tots compartíem aquell dolç record.
Ho vam comentar en veu alta, i la noia ens va explicar que, d’aquests plàtans de sucre, no en tenien tot l’any, sinó només durant aquests dies. Talment fruita de temporada. Curiós, tot plegat, oi?
Però el que jo realment vull creure és que als meus fills també se’ls il.luminarà la cara quan siguin ells, els qui comprin calendaris d’Advent. El que no tinc tan clar és si la xocolata encara tindrà el mateix gust.
Mala lletra
bocins de vida
Tinc molt mala lletra; hi ha coses que no val la pena perdre-hi el temps a discutir-les. Ho vaig tenir del tot clar des del dia que, estant a la universitat, algú em va refusar -molt educadament, cal dir-ho- els apunts que li oferia.
I estic convençut que no és una qüestió de més o menys destresa: quan m’ho proposo exhibeixo un traç d’una regularitat i simetria gairebé cal.ligràfiques. És més aviat la por a perdre la petja del pensament, allò que m’obliga a un ritme trepidant d’escriptura i a acceptar les seves nefastes conseqüències. I és que jo, quan escric, no em dicto un text après, sinó que discursejo llarg i a boca closa; per sobre de sons, de síl.labes i de paraules recullo el fil d’una idea àmplia i el descabdello, mirant de posar en evidència el seu propi ritme.
El resultat sempre és si fa no fa el mateix: una lletra que allarga certes grafies sobre el paper, donant al conjunt un més que evident aspecte d’horitzontalitat. A vegades fins i tot tinc la sensació que no escric, sinó que desdibuixo paraules, com qui fa una caricatura, mantenint-ne i subratllant-ne, només, els seus trets essencials. Taquigrafia de la ment.
Com qui no s’agrada a si mateix tinc un cert complex, i gairebé sempre amago la meva mala lletra darrere textos que passo a net o a l’ordinador. I, amb tot, no puc pas prescindir-ne. Escriure, i fer-ho a mà, constitueix per a mi la millor manera, la més efectiva, que tinc de pensar.
Cepriana
bocins de vida
No he vist mai cap àngel. Vull dir cap ésser sobrenatural que s’adigui als estàndards que postulen els models iconogràfics de tradició més consolidada, d’aquells que t’has d’obligar a apartar la vista de les seves ales per no semblar indiscret. I afirmo això al marge de qualsevol consideració a favor o en contra de la seva existència.
Convindreu amb mi, però, que a vegades, puntualment, topem amb persones que per motius ben diversos -unes paraules dites en un moment determinat, un petit gest significatiu realitzat en públic, una mirada de complicitat que no ens passa desapercebuda…- provoquen en nosaltres una mena de descobriment, de presa profunda de consciència, de “revelació”, la importància de la qual està fora de qualsevol dubte en les nostres vides. Segur que, per poc que hi penseu, podríeu fer-ne una llista.
Entesos d’aquesta manera, d’entre la meva llista d’àngels particulars, en tinc un amb nom de dona: Cepriana.
Tinc una mena de capacitat innata per oblidar els noms de les persones amb qui no hi tinc un tracte més o menys freqüent, però en aquest cas, conscient de les meves limitacions i intuint-ne la importància, vaig anotar el seu nom en una llibreta el mateix dia que la vaig conèixer. Cepriana. Així, ara n’estic segur.
Cepriana és una dona gran, vulnerable i d’aparença senzilla. La vaig conèixer en el decurs d’una trobada a l’entorn de la Maternitat d’Elna, al sud de França. Ara mateix sóc incapaç d’allargar-me en la seva descripció física; és un aspecte que es veu que no em va impressionar, però el seu gest és d’un simbolisme aclaparador, fins i tot poètic: pintava flors delicades i precioses sobre pedres de tota mida que ella mateixa triava vés a saber sota quin criteri personal i, sense esperar res a canvi més enllà d’un somriure, les regalava a les nenes petites que assistien a l’acte o, en una altra ocasió, les repartia per la zona disposant-les de la manera que més li abellia, talment un jardí fet al seu gust.
Cepriana. Heus aquí la revelació d’aquest ésser providencial: hom té la seva pròpia capacitat de transformar la realitat en una cosa més bella.
Martí
bocins de vida
– Mira! Que bé que et veig per aquí! Té: així ja ho vaig repartint… -va dir amb un somriure mentre m’allargava un paquet prim i quadrat que havia tret d’una bossa plena-. L’hi donaràs al Marc, oi?
– Ai, gràcies! I tant…! -vaig mirar de respondre, sorprès, tot acceptant-lo amb la mà.
Se’m va avançar a la pregunta:
– És un CD amb música. Amb això vaig passant l’estona, les meves estones lliures.
– Ah! Ostres! …Està molt bé!
– Sí…: les vaig triant, pensant l’ordre…
– Doncs moltes gràcies! Ja l’escoltarem! Al Marc li farà molta il·lusió, i tant!
Després li vaig preguntar com estava, si ja es trobava del tot recuperat després de la caiguda, i la veritat és que, tot i que el tenia a les mans, no vaig parar atenció a certs detalls del paquet que m’havia entregat. No va ser fins després, quan vaig sortir del local, que m’hi vaig fixar: estava embolicat amb un full de paper blanc, din-A4 corrent, del d’escriure, fixat pels costats amb quatre grapes petites, primes, de fil platejat. En una de les cares llises, amb retolador blau marí, hi havia escrit amb lletra lligada, no gaire avessada a prodigar-se, un “Bon Nadal”. De cop i volta me’l vaig imaginar a casa seva, barallant-se amb la grapadora i concentrant-se en l’escriptura.
El Martí és un home gran, jubilat, d’uns setanta anys, que encara dedica el seu temps i experiència a l’escola de la Unió Ciclista de Sant Cugat, portant nois i noies d’entre 9 i 16 anys. Entranyable. És tot cor, i els nois se l’estimen.
Quan li vaig donar el paquet al Marc, a casa, em va fer gràcia: amb les ungles va anar obrint les grapes i traient-les amb cura del paper. Després va desembolicar el CD. La portada, impresa a casa, mostrava la imatge d’una bicicleta vella, rovellada, aguantant-se a una paret. A la part baixa un gos recolzava el cap sobre un pedal mentre dormia.
– El posarem, papa?
– I tant!
Si és veritat que som una mica de cada persona amb qui ens relacionem, té una gran sort, el Marc, de sortir a fer quilòmetres amb bicicleta amb el Martí.
entre silencis 