Em va escopir un fes el que vulguis, d’aquells que t’aboquen la culpa sencera, sense concessions, i jo que, encara ara no sé ben bé com, havia fet el camí de l’habitació a la porta de casa amb la bossa penjada, la maleta de rodetes i les claus a la mà, vaig recular fins la punta del llit i em vaig asseure sobre els llençols de ratlles fines i blaves, encara rebregats. I potser va ser la impotència, la tensió o aquella pena grossa que de tants mesos dissimulàvem, que em va fer plorar en silenci mentre ell buidava el rentaplats.

Va ser llavors que, volent-me eixugar les llàgrimes amb la mà on encara tenia les claus aferrades, amb la punta d’una d’elles, em vaig fer un tall a la galta, petit i coent. Em vaig aixecar de cop, espantada.

I vaig marxar per sempre, sense voler-ho mai del tot.