La vida ens dóna un munt de garrotades, prou que ho sabem; tant és així que ara mateix resultaria del tot innecessari posar-ne cap exemple. No. No cal. Més aviat ens cal demostrar el contrari per posar en evidència que també sap besar, a voltes. I acaronar-nos suaument, com a un infant. I sorprendre’ns, de cop i volta, amb una abraçada d’aquelles, tan tendra, tan de debò, que t’humiteja els ulls i, entre els seus braços, et fa tan petit i vulnerable com benaurat.

Última hora d’un dijous, sisena classe. Un grup difícil. Entro a l’aula i dono la bona tarda al vent. Aliè a l’enrenou busco, seguint una trajectòria francament antinatural, els espais buits que em permeten aproximar-me a la taula, que és a l’altre extrem. Em situo, mentalment. La classificació de l’oració simple, segons el grau de predicació del seu verb, no sembla el millor plat per a uns comensals que, no sé com dir-ho… són més aviat de postres. Però quan deso els llibres sobre la taula, veig les flors. Precioses, vermelles i fràgils, posades amb aigua.

Assegut, mentre es va fent silenci, faig voltar l’improvisat gerro fet amb un cul d’ampolla davant dels meus ulls. I de sobte tot canvia. El petit gest, fet ofrena, em commou. El situo a un costat, ben visible, mentre somric, acaronat altre cop per la vida.

El ram, com tot, duu signatura, i penso en ella. En ella, que ho ha tornat a fer, malgrat tot i amb tot, com cada any. Amb aquella persistència, amb aquella tenacitat que la fa tan autèntica. I amb la seva tan necessària esperança, la mateixa que ara mateix m’omple, al contemplar aquestes flors.

Maig. Mes de flors. Mes de Maria.