Les coses són com són i no val massa la pena encaparrar-s’hi. El cas és que un altre dissabte per la tarda em trobo sol, en una cafeteria, prenent un suc de taronja i amb el bloc de notes davant, com un tauló de fusta surant després d’un naufragi. I amb més ganes d’escriure que no pas coses a dir. He canviat d’establiment, aquest cop. És més ampli, amb més taules i amb menys gent. Igualment trio una taula apartada de la barra, en un racó. No sé què deuen pensar els pocs clients d’aquesta hora en veure’m escriure amb bolígraf en una llibreteta més aviat petita, a raig, només traient-me les ulleres i desant el bolígraf sobre la taula freda per agafar el suc de taronja, fer-ne dos glops curts, observar al meu voltant i, acte seguit, tornar-m’hi a posar. Quan veus algú davant l’ordinador o la tauleta, dedueixes que està treballant, responent correus, per exemple. Però si no…

El fil musical insisteix en una mena de ritmes electrònics que em resulten del tot estranys. No entenc per què n’hi posen, havent-hi ja la sintonia de les tasses, de gots i de culleretes dringant sobre el vidre de les taules, sobre el marbre del mostrador, el grinyol de la porta, els cops sords de calaixos i caixes, l’esbufec bullent de la cafetera… Miro l’hora. He quedat a la vora d’aquí a vint minuts. Tinc temps, encara. Un parell de glops més. Avui em costa concentrar-me; els pensaments comencen, tornen a començar i no es concreten en res. Provo de no pensar en la música i ara em concentro en les olors: llet, cafè i pasta dolça. La música atabala. No puc. Però de cop s’atura. Uns instants, només. Les poques converses se senten sorpreses pel sobtat protagonisme al que es veuen abocades. I, quan immediatament adopten altra vegada el to de la confidència, la música torna a sonar.

Per un moment penso en la possibilitat de demanar que si us plau l’apaguin o n’abaixin el volum. Però és una cadena d’establiments; qui hi serveix, senzillament, segueix la política d’empresa, no està pel client. Qui paga, mana, diuen. I en aquest cas està prou clar que el sou és cosa de l’empresari, i no està subjecte a la quantitat o benestar de la clientela. Mentre vaig donant per acabat el suc, em faig el ferm propòsit de no tornar-hi mai més. Buscaré un bar dels de sempre, on l’amo és qui serveix i coneix els clients pel seu nom. Hi penso una estona, mentre l’àcid de la taronja em recorda que el suc sol no és la millor companyia per a l’estómac. Sens dubte, em costarà de pair.

Quan vaig veure el títol, em va cridar l’atenció de seguida: “Escriure per pensar”. Semblava que l’haguessin tret d’algun dels meus escrits, perquè és una idea recurrent, que sempre he pensat, el fet que l’escriptura alenteix, defineix i endreça els pensaments.

Voltar, fixar-se en la vida, en les petites coses, en els detalls d’una conversa… i analitzar-ho tot plegat mirant d’aprendre alguna cosa nova… I tot això, com? Doncs a través de les paraules, com si disposant de tot el temps del món, les desgranéssim a un amic, com fent-ne una confidència, desvetllant algun secret, fent una confessió.

Em venen al cap els articles de Josep Maria Espinàs, les reflexions d’en Carles Capdevila, o els apunts de la Tatiana Cisquella… Reflexions nascudes de la quotidianitat, mostrant sempre una manera personal, única, d’entendre la vida.

Vaig enviar, com deia l’anunci, un correu sol·licitant poder-hi participar. És la primera vegada que m’hi llanço, a això de fer un taller o curs d’escriptura…, i he de confessar que estic una mica nerviós per si m’hi accepten. De moment ja he rebut una primera resposta, dient que estudiaran la meva petició i que, més endavant em diran si hi puc entrar, perquè es veu que reben un munt de sol·licituds… A veure. Si més no, ja han aconseguit arrencar-me aquestes noves línies.

Dos nois i una noia. Entren i s’asseuen en una taula propera, davant meu, mentre escric. Mentiria si digués que són grassos, però tampoc es podria afirmar el contrari. Venen amb una idea clara, perquè la cambrera se’ls acosta de seguida i tots tres demanen el mateix. Bé, gairebé. La noia i el noi que seu a la seva esquerra han triat un suís, però ell amb xurros i ella amb melindros. L’altre noi, que seu davant d’ella, una xocolata sola, però com l’altre noi, amb xurros. Riuen moderadament, s’expliquen coses, intervenen en la conversa amb ordre, s’escolten respectuosament… Però, de cop, callen, com si ja no hi hagués res més a dir. Mengen amb gana, abocats al plat i a la tassa, però el silenci es va fent incòmode. Fins que el noi que està en un costat de la taula, sol, treu el mòbil, hi passeja els dits amb moviments ràpids i el diposita, encès, al centre de la taula. Miren vídeos. Vídeos curiosos, de per riure, o d’efectes i imatges sorprenents… I la conversa es torna a animar entre un i altre, després de cada visualització.

I omplen el silenci, com la xocolata omple els seus estómacs, però resta la impressió que tot plegat no els deixarà del tot satisfets. I probablement és així, perquè al cap d’una estona criden la cambrera per demanar-li si els podria portar quatre xurros més.

Ja no hi vaig tan sovint com abans, quan els nens eren petits i no hi havia aquesta consciència social tan arrelada que el sucre perjudica més que no pas beneficia la salut. Es diu “El Cuquet”, suposo que per allò d’omplir aquell foradet de l’estómac amb quatre llaminadures. També perquè el diminutiu hi escau, a aquesta mena d’establiments. Fa molts anys, que van obrir. Al principi ho portava una parella. Eren molt joves. Recordo que aviat van tenir una criatura. Les coses anaven bé. Fins i tot van obrir una segona botiga en un local d’un petit centre comercial. D’això ja en fa una colla d’anys. Ara només hi ha la primera, i la noia hi és sola. La vida dóna molts tombs.

L’altre dia hi vam anar. Els nanos volien calendaris d’Advent, d’aquells de finestretes de cartró i de xocolatines a dins. Fa gràcia; van creixent, però s’aferren a allò que, innocentment, ha esdevingut ja una tradició. No entendrien aquests dies d’altra manera. I crec que hi tenen tot el dret. Ella ens va atendre amb la mateixa amabilitat de sempre, amb veu dolça, avellutada, i to suau. Mentre ens servia, ens parlava de la qualitat d’aquella xocolata, perquè es veu que era de debò, i no els succedanis que hi posen la majoria.

Aleshores va entrar un home alt, potser d’uns quaranta-cinc anys. Donava la mà a una nena petita; no ho sé, d’uns set o vuit. Mentre la noia ens cobrava, el va mirar:

– Ah, ja sé qui ets! Avui mateix ens han arribat.

– Perfecte!

– Aquest any no sé què ha passat, que ens han vingut més tard.

Es va acostar a un expositor i en va agafar alguna cosa. Després l’hi va allargar.

– Aquests, oi?

A ell se li va il.luminar la cara, va agafar entre el polze i l’índex el que ella li oferia i ho va contemplar a una certa distància, extenent una mica el braç, però a l’alçada dels ulls. Dins d’un embolcall de plàstic transparent hi havia un caramel allargat, groc i gros, amb forma de plàtan. El va prémer amb força.

– Dur. Com els d’abans – va dir ell.

Immediatament en va estripar el plàstic i, sense acabar-lo de treure, com el fruit a mig pelar, se’l va dur a la boca i el va partir amb les dents, fent un soroll sec.

– Mmmm…. – va dir tot aclucant els ulls – torno a ser un nen!

La nena se’l mirava, entre sorpresa i avergonyida. La resta, però, el vam entendre, entre somriures de complicitat. I és que, qui més qui menys, tots compartíem aquell dolç record.

Ho vam comentar en veu alta, i la noia ens va explicar que, d’aquests plàtans de sucre, no en tenien tot l’any, sinó només durant aquests dies. Talment fruita de temporada. Curiós, tot plegat, oi?

Però el que jo realment vull creure és que als meus fills també se’ls il.luminarà la cara quan siguin ells, els qui comprin calendaris d’Advent. El que no tinc tan clar és si la xocolata encara tindrà el mateix gust.