És el vespre del dia de reis i, aprofitant que he de sortir i passar per la farmàcia —arrossego des de fa uns dies un refredat d’aquells de nassos—, decideixo posar-me el buff nou i apujar-me bé el coll de la jaqueta per allargar el passeig i fugir per una estona d’aquell cert desordre que inunda les cases aquest dia, mentre un munt d’objectes, no sempre necessaris, malden per fer-s’hi un lloc.

Ja fa una bona estona que s’ha fet fosc i, després d’un dia esplèndid, els carrers s’han buidat de famílies carregades amb paquets i de nens i nenes exhibint bicicletes, patinets i cotxets de nines. Camino a poc a poc, badant, gaudint del plaer de sentir els meus propis passos. La il·luminació de Nadal està encara encesa —probablement és l’últim dia— i dona un efecte argentat sobre la pedra del carrer Major, que s’allarga al meu davant declinant-se lleugerament a l’esquerra per anar a parar a la plaça d’Octavià. Els aparadors, il·luminats encara, esperen, esgotats pels últims dies, el retorn de l’activitat motivat per les rebaixes. Però avui ningú no se’ls mira. A la plaça, imponent, s’alça el Monestir, deixant veure la seva rosassa il·luminada per dins, per l’ofici del vespre. Hi entro i em dirigeixo a la capella lateral, on hi ha el pessebre, i el contemplo per darrer cop. Al sortir i veure tota la plaça il·luminada, m’envaeix una sensació de profunda enyorança. No es tracta del dia en si, o de l’acabament de les festes. No. Va més enllà. Sé que el futur canvi de residència deixarà en el prestatge del record les millors festes de Nadal de la meva vida a Sant Cugat, on hem format una família, on els nens se’ns han fet grans, on hem participat d’un munt de tradicions i n’hem generat de pròpies; envelat, pessebre vivent, missa del pollet, llums, patge reial, fira de reis, pessebres del carrer i de la casa abacial, torrons de can Pros, Reis de xocolata del Cuquet, tortell de can Sàbat, sopar al Viena de l’estació… Des que arrossegàvem el primer cotxet fins ara, que ja els abracem tots quatre per la cintura. Qui sap quants anys hauran de passar fins tornar-hi. I, quan tornem, qui sap les coses que hauran canviat. Fa por, pensar-hi.

Una companya de feina em va dir que allò que m’espantava no era el canvi de casa, sinó el canvi de moment, d’etapa. Dies com avui li donen tota la raó. Ara enfilo el carrer de Santiago Rusiñol, més lent encara, conscient que quan arribi a casa i tanqui la porta caldrà començar a crear un nou demà.