Ja dirigint-nos cap a casa, vam deixar enrere els carrers principals i, per tant, el bullici de la gent que s’havia llançat al centre per gaudir d’un sol de primavera. Ara, uns quants metres davant nostre, només hi havia dues senyores grans. Caminaven a poc a poc i amb passes breus, encorbades i molt juntes, perquè una es recolzava al braç de l’altra. La que es recolzava, a més, sordejava, perquè es dirigia a la seva companya amb un to de veu tan alt que feia impossible la nostra discreció:

—Jo, Maria-Jesús, ja saps que visc sola, però sempre tinc companyia…

La seva veu era tremolosa, de l’edat, però clara i pausada, i tenia aquella solemnitat pròpia de les grans sentències. Va fer un silenci, perquè se li feia feixuc pensar, parlar i caminar alhora, un silenci que adquiria la importància d’una pausa dramàtica i, després, va continuar:

—Pensa, Maria-Jesús, que cada dia parlo amb els meus nebots, del primer a l’últim… Em diuen que sóc una persona tan alegre… I jo no sé què di’ls-hi…!

I ja no vam sentir res més. Les havíem avançat en silenci abans d’aquestes darreres paraules i el nostre pas, molt més lleuger, havia deixat massa distància com per seguir-ne el fil. Però em va agradar sentir-la, aquesta dona que amb tanta espontaneïtat passejava pels carrers agraïment, estimació i alegria sota un sol de primavera.