Començo aquesta entrada amb la sospita que serà mancada d’ordre i de cohesió. No pot ser d’altra manera quan les emocions i els sentiments produïts per una vivència intensa se succeeixen o, millor, se sumen, amb una precipitació insospitada. Volia deixar passar més dies, per allò d’agafar perspectiva, però temo que el temps resti autenticitat o refredi l’emoció.

El cas és que el cap de setmana passat vam participar amb una colla de la feina a la Trailwalker, la cursa de 100 quilòmetres per equips que Oxfam-Intermón organitza per recaptar fons pels seus projectes engegats arreu del món. Es tractava de posar la cirereta al pastís que des de fa pràcticament un any anàvem cuinant amb tanta il·lusió com inexperiència. Els passos per arribar-hi han estat molts i diversos: formar equips, provar el material més adequat, conèixer-nos millor, fer entrenaments junts, conèixer el recorregut de la prova, organitzar activitats i donar-les a conèixer per recaptar fons, fer que l’escola se sentís implicada en el projecte, crear un blog per portar al dia el calendari d’activitats i fer-ne un recull amb imatges, organitzar la prova esportiva, els horaris, la infraestructura, l’estada, l’allotjament… Són tantes coses que el simple fet de ser-ne conscient al passar el control per accedir al recinte de sortida ja em va humitejar els ulls i em va fer experimentar una esgarrifança de joia; havíem aconseguit tantes coses abans de superar qualsevol tram del recorregut…! Què suposava fer ara un total de 100 quilòmetres per posar punt i final al conjunt de reptes? Tenia la convicció que ho podíem aconseguir. Mai, però, la certesa: són tants i tan diversos els factors que intervenen en l’èxit d’una empresa d’aquestes característiques…!

Però el cas és que l’èxit va arribar després de vint-i-cinc hores. Podria parlar de moltes coses que van passar en aquest lapse de temps, fer-ne el relat al detall, però de tot plegat només em vull quedar amb un detall: les abraçades. Sí, les abraçades sinceres plenes de reconeixement i d’emoció que ens vam donar -alguns amb llàgrimes als ulls i amb la veu trencada- al finalitzar la prova. L’expressió màxima de l’afecte i de l’estima.

M’atreviria a dir que aquestes abraçades són el fruit més dolç de la Trailwalker, l’objectiu real pel qual hem  treballat tant de temps. I ara, sent conscient de tota la feina que hi ha al darrere, crec que tornaria a recórrer aquest camí per unes abraçades tan poc superficials com aquelles.

Moltes gràcies a tot l’equip que les va fer possibles!

Surto a fer un parell d’encàrrecs per Sant Cugat, coses quotidianes: un paquet de fulls i pa. Visc en un pis, en una zona residencial de blocs antics, però només a deu minuts del centre. Quan vam decidir anar-hi a viure no ho vam pensar pas, però ara veig que és un encert: és a la distància justa per passar de l’àmbit privat al social amb comoditat, sense violència, progressivament.

Surto de casa i el carrer és gairebé desert; amb sort m’hauré topat amb dues o tres persones a la segona travessia. Creuo un tercer pas de vianants i, de sobte, el paisatge urbà es transforma totalment: dues rengleres de cases baixes de pocs metres de façana marquen els límits d’un carrer enllosat que es va arquejant mica en mica cap a l’esquerra en un descens suau. Sóc a les portes del casc antic, la mostra evident que hi va haver un temps en què les poblacions s’avenien als capricis de l’orografia més que subjugar-se a la tirania de l’esquadra i del cartabó, i en què les cases senzilles de planta baixa, pis i eixida es limitaven a donar aixopluc a les necessitats reals dels qui les habitaven, més que emmotllar-se a la mesura de la seva ambició. Fa un parell d’anys se’n venia una. Somiar és de franc; adquirir, es veu que no.

El carrer s’estreny just a les portes de la plaça de Pere San, actualment anomenada de Sant Pere. Els canvis de nom no són estranys, i menys encara si es tracta d’algun personatge il·lustre. Ja se sap: allò dels clars i obscurs de cadascú. Amb els noms d’altres carrers no passa: carrer de l’endavallada, carrer dels marges… Noms que són com una fotografia que fixa el passat, o una pista per a reconstruir-lo.

La plaça del mercat vell ens ofereix, precisament, un altre present dels temps antics: les voltes, el seguit de façanes porticades -ara de cases més nobles- que se succeeixen tot davallant pel carrer major. Les voltes constitueixen una d’aquelles solucions arquitectòniques brillants on totes les parts hi surten guanyant: el propietari que així veu ampliat el seu habitatge en els pisos superiors i la població, que així disposa d’un espai on poder muntar la paradeta. El vianant d’avui encara ho agraeix, no només per delectació estètica, sinó perquè com els antics vilatans encara s’hi pot aixoplugar, tant del sol com de la tempesta.

Les voltes s’acaben de sobte i em veig abocat altre cop al mig del carrer major. El pendent avall augmenta i, encara enfilat a mig carrer, observo com la façana principal del monestir s’alça davant meu, amb la majestuosa rosassa enmig. Pedra nua que contempla el pas dels anys. El centre del centre, el rovell de l’ou.

Quan torno cap a casa ja és fosc. No tinc pressa. Fantasiejo una població amb poques cases, com més enllà, més aïllades, enmig de camps. Refaig un camí que temps enrere duia a una creu de terme, travessant eres d’antigues propietats.

I no puc deixar de pensar que hi hem perdut, en moltes coses, de quan el pas del temps venia marcat per les collites i no per les campanyes comercials.

Es veu que porta anys, ell, escrivint una novel·la. I m’explicava que l’està gaudint moltíssim, aquesta experiència. Diu que sempre duu una petita llibreta a sobre, perquè hi pensa sovint: quan es lleva, quan va i torna de la feina, quan s’asseu a dinar o mentre agafa el son. És allò de caçar les idees al vol. Va treballant sobre un esquema preestablert, fent i refent les diferents parts; es documenta, i fins i tot visita els escenaris on té previst que es desenvolupi la trama.

Una passió. L’antiga passió de pintar sobre l’immens llenç de la imaginació realitats possibles, amb la pinzellada suau i precisa de la paraula, per omplir els buits que deixa la inexperiència.

I fora dels moments en què anota alguna idea, treballa sempre davant de l’ordinador. És curiós veure com cadascú acaba adoptant una manera de fer les coses, un mètode de treball fill del propi caràcter i circumstància.

Jo dec ésser un romàntic, perquè quan escric ho faig sempre sobre paper i, si pot ser, amb negre. M’agrada aquest contrast. I també dedicar-me la meva pròpia lletra, sense miraments, feta a la velocitat d’un pensament poc retingut; pràcticament illegible. Les correccions i afegits sempre a la vista, sobre el mateix paper (als marges, entre línies, a peu de pàgina) ple de ratllades que em fan del tot evident que qualsevol resultat és fruit d’un procés, sovint costós. La cuina de l’escriptura en estat pur.

Per a mi passar el text a net, a l’ordinador, és donar-li ja la majoria d’edat, deixar-lo fer un primer pas, encara insegur, cap al lector.

Vivim envoltats d’objectes. No és cap secret. I per molt que tradicionalment intentem mantenir aquella divisió entre esperit i matèria o entre ser i tenir, la veritat és que la frontera és altament permeable.

Vull dir que al llarg de la vida d’alguna manera anem triant els objectes que ens envolten d’acord amb la nostra personalitat -una camisa, un quadre, el model d’unes cortines-, però també a la inversa: estic convençut que els objectes que ens envolten, així com els espais, també exerceixen una influència real sobre la nostra manera de ser. Això, juntament amb els records que sovint hi associem, explicaria els lligams afectius tan forts que acabem establint amb determinades coses.

Sempre m’ha impressionat veure les restes que queden quan acaben d’enderrocar una casa; aquell color de les parets que resten dempeus, aquelles rajoles, aquell terra, mostren impúdicament tot allò que d’alguna manera ha format part -i conformat- la vida d’unes persones reals, amb nom i cognom. I tot, alhora, resta encara impregnat d’elles.

Tot això em ve al cap perquè ahir el meu fill va voler comprar un lleó de peluix per regalar-lo al Santi, el fill recent nascut d’uns amics. Fa gràcia: tenia ben clar que havia de ser un lleó, precisament perquè ell encara conserva amb molt d’afecte el seu “lleonet” i, d’alguna manera, s’hi veu reflectit. Es tractava d’obsequiar el nadó amb un objecte que li aportés seguretat i tendresa: la força del lleó i la suavitat del teixit que li dóna forma.

Probablement sense saber-ho expressar sap que li ha regalat molt més que un simple objecte. I el desig de tots és que el Santi esdevingui una persona forta i tendra. Segur que sí.

Avui, si més no, ja té un lleó que l’acompanyi al bressol.