Sr. Joan

bocins de vida
comunidad-de-vecinos
Ens ho van dir uns veïns, el matrimoni que viu just a sota nostre, abans d’agafar l’ascensor: el senyor Joan, del tercer quarta havia mort la nit anterior. El punt i final a una davallada física implacable que havia patit els darrers dos tres anys a causa de les malalties de pàrkinson i d’alzeimer (i a saber de quins altres mals més o menys relacionats…). Una nota breu penjada a la porteria ho confirmava l’endemà, afegint algunes informacions concretes sobre el tanatori triat i l’hora del funeral.
Ostres. El senyor Joan. Proper, amable i somrient.
Aparcava un Volswaguen gran i cuidat a la plaça del costat de l’ascensor. “Els millors cotxes, els més fiables”, deia sempre. “Si no vols tenir problemes, un Volswaguen”. Potser per això un cert aire de complicitat envaïa les nostres coincidències d’escala quan familiarment vam tenir la necessitat d’un segon cotxe i vam comprar el petit de la gamma. “Què, va bé, oi?”
Quan la comunitat va establir el sistema de torn per la presidència d’escala ell s’hi va oferir. I se n’ocupava, a fe de món. Com que va ser dels primers a viure-hi, ho coneixia absolutament tot sobre l’edifici: claus de comptadors, temporitzadors de llum de l’escala, del jardí, claus de pas, baixants, canonades, sensors, sistemes de reg, antena col.lectiva, entrada de les línies telefòniques… Una vegada em va explicar que aquests llums senzills i d’estètica dubtosa que tenim per tota l’escala no són els d’origen: es veu que la finca, sense ser senyorial, estava feta amb gust i acabats de qualitat, i tenia uns llums que, òbviament, estaven a l’alçada; el problema és que un bon dia algú va entrar, li van fer el pes i se’ls va endur tots. Els quatre veïns que hi havia aleshores no podien deixar les bombetes penjant i van haver de comprar-ne de nous, amb la despesa que això els va suposar en un edifici de sis plantes… El resultat d’aquesta història són uns llums d’una senzillesa inquietant, esgrogueïts i torts, que s’aguanten per la quietud.
Trobaré a faltar aquestes converses i la saviesa quotidiana del senyor Joan.
Era home de passeigs amb la dona, però darrerament gairebé ja no sortia. Els dies de sol el vèiem des del carrer assegut en una cadira a la terrassa, amb la mirada perduda. Potser era l’estiu passat quan encara el vam trobar pel carrer agafat de bracet a una dona baixa, desconeguda i forta. Ell duia sabates de carrer i pantalons de xandall foscos. Feia passes curtes i els peus se li encallaven.

Diàlegs

bocins de vida
dialogo_en_un_restaurante_en_ingles
Ara recordo que un dia, caminant tranquil·lament, vam tornar a parlar del tema del seu llibre. Bé, el tema el vaig treure jo, i penso que potser precisament per això serà un bon text, el seu, perquè no en parla massa i s’hi dedica molt. A mi, però, aquesta qüestió em fascina, i m’agrada sentir explicacions, reflexions, dubtes i estratègies de la boca de qui hi treballa tant de temps. Sempre és revelador el contrastar idees preconcebudes més o menys mítiques sobre la creació literària amb l’experiència de qui pica pedra cada dia. 
Veig que no li fa res, parlar-ne; no vulnera la seva intimitat ni el fa sentir incòmode. La conversa flueix, lleugera, i els silencis mai són per buidor, sinó per atinar en l’expressió més precisa, més sincera. Verbalitzar sempre ens obliga a endreçar aquella idea que feia temps que teníem, però que potser no havia passat mai el seu estadi de latència: el camí que va de la impressió a l’evidència, si més no la pròpia.
Aquest cop li vaig treure un tema que encara m’inquieta ara: els diàlegs.
Hi ha diàlegs, suposo. Sí, és clar. I com t’ho fas? Vull dir que… ostres, dir el que vols que diguin vale, però fer-ho amb l’expressió justa que ajuda a crear el personatge, que li dóna coherència… Em fa la impressió que deu ser una de les coses més difícils, bé, com crear un argument, una trama interessant i ben muntada…
I és curiós -o potser només casual- que vam seguir parlant sobre l’estructura de la novel·la: dissenyar un pla inicial, seqüenciar-lo, treballar les diferents parts… I dels diàlegs ja no en vam parlar més. Potser per això he mirat de trobar alguna resposta pel meu compte.
Què; així, on anem? Aquí o al d’allà? Anem a aquell, no? Té bona pinta. Sí. Ja m’està bé.
(…)
Bona nit. Bona nit… Mira: voldríem sopar. Dos? Sí, sí: nosaltres dos. Seiem per aquí? Sí… Espereu un segon… que separi aquestes taules… Aquí? Sí, sí: on preferiu: aquesta o l’altra. Aquí ja està bé. Gràcies. Ara estaré per vosaltres..
(…)
Seus aquí o prefereixes aquesta altra cadira? Sí… Seuré a aquesta. Molt bé. Està bé, oi? Sí; a fora hi havia gent… Però dins estem bé, no? Perfecte.
(…)
Ja sóc aquí: us deixo les cartes perquè decidiu. I la carta dels vins; si no voleu ampolla, darrere teniu els que servim en copes. Ah, molt bé. Gràcies. Gràcies. Ara us prendré nota. Molt bé.
(…)
Què prendràs… Tens gaire gana? No sé; …a veure. Potser una sèpia a la planxa. Jo potser faig amanida. Fem segon? I si agafem un parell de tapes? No sé: calamars i peix fregit? No serà massa? Ens en partim una i ja està. Què prefereixes? Home, peix fregit m’està bé. Doncs una tapa de peix fregit. És xulo. Has vist els quadres? Sí. Tots tenen a veure amb el vi. I aquell d’allà tot fet amb taps de suro…? I aquí, sobre l’entrada, les ampolles. Això d’aquí ho deuen tenir per si posen banc a una banda, per recolzar-se. Sí: totes les taules a una banda i queda un bon espai per passar… Dóna’m. Em sembla que hem fet bé, d’entrar aquí.
(…)
Què, ja ho teniu? Sí, sí. Mira: de primer jo faré una sèpia a la planxa… …I jo, una amanida. També voldrem una tapa de peix fregit per compartir. Així, porto primer la tapa? La sèpia trigarà una mica a fer-se… Perfecte. Doncs em pots canviar l’amanida per… un tambor de verduretes? Tambor de verduretes en comptes d’amanida. Ja està. Molt bé. I de beure? Per mi, una copa de vi blanc. Una copa… …I una clara per a mi. Mmm… ho sento, és que no tenim tirador, aquí. Si vols una Damm-lemon… Ui, no; Damm-lemon no, gràcles. Prendré una llimonada, doncs. Llimonada. Molt bé. Té, les cartes. Gràcies. Gràcies.

Feia temps que no hi pensava

bocins de vida
gota
A l’escola havíem anat junts; des de sempre a la mateixa classe. Així vam passar tota l’antiga EGB i part del BUP. Després, circumstàncies de la vida, ja no vam coincidir. Però és allò que sovint ens passa als nois: no ens veiem massa i ens truquem escassament, però sabem que som allà sempre que calgui. El cas és que un dia, quan jo feia COU, abans de començar les classes ens van donar la tràgica notícia: un conductor es va saltar un stop i va embestir brutalment la moto que ell conduïa. Tenia 18 anys. I als meus 18 anys allò també em va costar de pair. Sorpresa, incredulitat, impotència. I aquelles llàgrimes mal retingudes que ens cremaven la cara en un funeral on la mitjana d’edat era baixa. Massa baixa. Contranatura.
Els seus pares -era fill únic- aviat van deixar la casa on vivien, a tres travessies mal comptades de casa meva. M’imagino que el dolor i la buidor la feien inhabitable, com suposo que va passar també amb les cases següents, bé que alleugerides de la càrrega que suposa vincular espais concrets a records vius. Va estar buida molts anys. Després no sé ben bé què se’n va fer. Potser sí, que va tenir nous propietaris. Jo em vaig casar, vam anar a viure fora de Barcelona i aquell carrer va deixar de formar part d’aquell conjunt de rutes habituals que un va conformant i renovant segons necessitats i rutines.
Ara feia molt temps que no pensava en ell, potser fins i tot anys. L’altre dia, però, l’atzar de no sé quin encàrrec em va portar a refer aquell camí. I ara no us sabria dir en què pensava mentre passava per allà davant, però la impressió tot just intuïda d’una novetat em va fer aturar: la casa ja no hi era. Vaig dubtar uns segons, pensant si m’havia confós i queia més ençà o més enllà del carrer… Però no, no hi havia cap dubte. Només un solar i maquinària aturada sota el sol del migdia.
No sé què hi construiran. De fet, tan se val, perquè allò que de veritat m’espanta és pensar que de la mateixa manera com el temps ha esborrat allò que va ser l’espai íntim d’una família amb una història concreta pugui acabar també amb el record, llunyà i ja una mica desdibuixat, que malgrat tot encara conservo d’ell.

Feia tant de temps, que no hi pensava…

De com percebem la realitat

bocins de vida
reloj-tiempo-dreamstime
Ja se sap: una cosa porta a l’altra, i sempre és difícil de preveure quin tombant pot acabar prenent el fil de qualsevol conversa.
Tot va venir, si no m’equivoco, del format, de l’aparença que tenia l’aplicació del google calendar per a dispositius mòbils. Tots el teníem als dits, mirant de concretar les dates per a les properes reunions. Algú va dir que preferia la versió anterior a l’última actualització perquè, deia, era molt més clara. Aleshores ell, fent una associació d’aquelles per analogia, va constatar que sempre que havia necessitat un rellotge el buscava amb números ben clars, negre sobre blanc. Ah, i molt important: que la busca dels segons fos d’aquelles que tenen un moviment continu i uniforme, sense interrupcions, perquè les busques que s’aturen sempre acaben fent aquell sorollet de tic-tac que pot ser tan molest, fins i tot irritant. I llavors ella, que l’havia estat escoltant amb interès, va intervenir espontàniament: “A mi, en canvi, no m’agraden les busques que no s’aturen: fan que el temps passi més de pressa”.

Trobo que el comentari és preciós, carregat d’aquella poesia autèntica, genuïna, que transmetem les persones quan deixem obertes les portes del cor. Perquè ja ho sabem: allò que ens fa únics i que, per tant, ens omple de valor és la particular manera que tenim de percebre una mateixa realitat.

Castell de focs

bocins de vida
nit-foc-valencia-680x365_c
Ho reconec: sempre he estat amant de les tradicions. Evidentment hi ha un munt de gent que no les suporta; ho consideren una mena de llast del passat, fins i tot antihigiènic. Són aquells que sostenen que no hi ha progrés si no es fa taula rasa, foc nou, i viuen com si calgués partir sempre de zero. Hi ha qui diu, a més a més, que seguir les tradicions és una manera de tancar-se. Això sí que no ho he entès mai, perquè crec que només qui estima les pròpies tradicions és capaç de respectar i estimar les dels altres. No sé què pensar de tanta i tanta gent que es pren la majoria de coses de la vida com una mena de partit de futbol on anar a favor del teu equip suposa gairebé inevitablement anar en contra de l’altre. Per a mi no és així. Estimar una cultura, una llengua i fins i tot una bandera em suposa comprendre, respectar i valorar que d’altres estimin les seves; vull dir que només des de la pròpia experiència sóc capaç d’obrir-me a les experiències dels altres. El que no tinc és ni tan sols una opinió sobre la gent que no estimant allò que li és propi s’emmiralla amb allò que li és totalment aliè.
Però me n’estic anant una mica, del tema. Avui volia escriure sobre allò que en podríem dir les “tradicions familiars”, aquelles activitats concretes i senzilles que amb un to marcadament festiu reuneixen la família any rere any. Nosaltres, per exemple, ara, a finals de juny en tenim tres d’ineludibles: el gelat-sense-limitacions-de-cap-mena que ens prenem plegats a la Jijonenca del carrer Major el mateix dia que finalitza el curs escolar per premiar tota la feina feta (independentment dels resultats); l’anar a casa dels avis amb tota la família per celebrar la revetlla de sant Joan; i, finalment, anar a veure el Castell de Focs de la festa major de Sant Cugat que se celebra per sant Pere.
I el que ara penso és que allò més fascinant d’aquestes tradicions “d’estar per casa” és que gràcies a la repetició, a la rutina, ens fan prendre una consciència molt més clara de tot allò que ha canviat. La meva sogra diria allò de “Mira: ja ha passat un altre any…!”. Però no és només el temps que passa: tots plegats canviem perquè ens trobem en situacions noves i perquè hem estat emmotllats per l’experiència acumulada al llarg dels darrers dotze mesos.
Recordo especialment el Castell de Focs de fa dos anys -“les portes de l’estiu”, que solem dir-; els efectes de la químio van fer que no hi poguéssim anar plegats. Una bona amiga sempre atenta a aquestes coses tan petites i importants alhora va venir per acompanyar-m’hi amb els fills. I això ja va ser un canvi perquè ara no puc evitar de recordar amb emoció i agraïment aquell gest, ja abans de sentir els tres esclats que donen pas al magnífic i sempre sorprenent Castell de Focs.

Imatges en un whatsapp

bocins de vida
19d37-IMG_5299
Hi ha moments absolutament inesperats en els quals la confluència d’un seguit de detalls, que aïlladament serien d’una total insignificança, pren en nosaltres una força i un sentit difícils d’abastar, una mica com aquell airet suau que canalitzat sobre l’orografia concreta d’un paisatge o guiat pel laberint que formen els edificis d’una població acaba prenent la contundència d’una ventada d’inqüestionable intensitat.
I això és, exactament, el que em va passar l’altre dia quan abans de sortir de casa vaig fer un cop d’ull al mòbil. El xat que tenim entre una colla de la feina vessava de missatges sense llegir. Algú del grup la nit anterior hi havia penjat una fotografia antiga de la colla i, a partir d’aquí, altres van sumar-se a la iniciativa. Una emoció sincera, potser tot just intuïda, immediatament amplificada a cada whatsapp afegit; l’efecte bola de neu o taca d’oli en la seva vessant més positiva, constructiva i engrescadora. Imatges de cares somrients en moments, llocs i situacions personals ben diverses i, amb tot, reflectint aquell element comú que les uneix amb un vincle tan sòlid que prendre’n consciència provoca un calfred d’emoció.
És la força del no saber-se sol, la força d’una llarga experiència compartida, la força del poder viure el present junts i, junts també, poder somiar un futur encara millor.
Imatges en un whatsapp que ens recorden que és realment molt el que ens ha estat donat.

Un pa de quatre puntes

mirades particulars
pan_4_puntas_l
Fa poc vaig sentir una frase que em va agradar, feia més o menys així: “Jo no estic contra el mercat, seria absurd; el que estic és contra el capitalisme”. Ho va dir Teresa Forcades en el decurs d’una entrevista a Catalunya Ràdio. Em va fer pensar. 
Aquesta afirmació delimita de manera prou entenedora en quin moment la humanitat perd el nord; aquell pas que va de la legitimitat de vendre productes que cobreixin unes necessitats a l’obsessió de crear unes necessitats absurdes per tal de generar nous mercats. Com a consumidors hem passat de preguntar-nos què necessitem a preguntar-nos què desitgem, perquè és evident que el desig sempre té més camp per córrer que l’autèntica necessitat, molt més d’estar per casa.
L’oferta de productes, amb tot això, és gairebé infinita. L’altre dia vaig entrar en un d’aquests forns que darrerament sembla que envaeixin la meitat dels locals comercials disponibles a peu de carrer. La quantitat de gènere que vessava per tots els mostradors em va deixar aclaparat. Un client, amb tota naturalitat, corresponent a la sol.licitud de la dependenta va demanar un pa de quatre puntes. Ella, agafant la barra contrafeta amb les pinces, la va fer lliscar dins la bossa de paper i, amb un somriure estudiat, li va fer saber el preu. Mentre ell pagava religiosament jo maldava per tal que la meva expressió no mostrés ni un xic de sorpresa. S’apropava el meu torn. 
Entresuat vaig enyorar aquells establiments on només podies demanar barra de quart, de mig, pagès de mig o de quilo.

Com si fos una felicitació

bocins de vida
bee79-pastc3ads-daniversari
Quan en una casa hi ha criatures, sembla com si l’espai dedicat a l’intel·lecte desaparegués sota allò que és urgent i necessari. Només d’aquesta manera m’explico la desaparició que es produeix periòdicament de la taula del despatx i, per què no dir-ho, dels prestatges que l’envolten. I no es tracta de cap fet insòlit o misteriós: senzillament l’acumulació d’objectes de naturalesa ben diversa n’esborra la presència i fins el record. És per això que també periòdicament entro a aquesta habitació amb l’esperit arqueològic de tornar a restituir, en la mesura del possible, l’aspecte original de l’estança. No creieu: la cosa em porta el seu temps. I l’esperit que deia no descansa fins que la retirada progressiva i meticulosa dels sediments produïts per les diverses activitats familiars de les darreres setmanes posa al descobert, de nou, la superfície llisa, uniforme i oferta d’allò que en el seu dia va ser un lloc de treball. Quan aquest moment arriba i això passa tinc per costum premiar-me asseient-me davant la taula i dedicant un temps a aquelles coses que tant em plauen: llegir o rellegir algun text, pensar detingudament, agafar un full i assajar unes paraules… En definitiva: el cultiu de la pròpia persona.

I en aquesta situació estic quan la vibració de la Blackberry m’avisa de l’entrada d’un whatsapp. La trec de la funda i observo que no és cap dels meus contactes; algú no catalogat darrere un número de telèfon. La foto del perfil tampoc no m’ajuda: és el costum de posar un grup de persones —irreconeixibles per la mida minúscula— com a característiques inequívoques del que és un mateix (no seria més fàcil identificar, com sempre, un nom amb una sola cara?). Com que no és cap dels meus contactes tampoc no puc accedir-hi per ampliar-la. Llegeixo el missatge: una tal Marta (sense cognom) em demana si puc escriure un text que sigui com una mena de regal d’aniversari per a una tal Elisa (també sense cognom —seran germanes?—) que es veu que em coneix molt i que conserva un bon record de mi; que, si no puc, cap problema, però que li ho digui.

Em quedo perplex. Tornem-hi: rellegeixo el text per veure si m’he descuidat de llegir alguna dada important. Marta? Elisa? Qui coi…? Repasso a la velocitat de la llum arbres genealògics, cercles d’amistats, coneguts i saludats. Res. Cap coincidència. Podria tractar-se d’una equivocació, d’un missatge rebut per error…, però no: l’al·lusió a la meva dèria d’escriure em fa evident que la tal Marta sap molt bé que parla de mi, la qual cosa em neguiteja, m’incomoda encara més. He de dir que, de Martes, en conec una colla —és un nom prou freqüent—, però el binomi Marta-Elisa és el que em té ben desconcertat. Calla: vaig conèixer una Elisa; treballava a l’escola, però no a la meva secció. Ara bé: la nostra coneixença es limitava pràcticament a una simple identificació entre un nom i una fisonomia. Res més. Em sembla recordar que fa anys va deixar la feina per a dedicar-se a la política… No; ella, impossible. No té sentit.

Qui, doncs?

M’aixeco de la cadira entre inquiet i enriolat per l’insòlit de la situació i busco la Montse. Titllant de surrealista el missatge, l’hi llegeixo. “…No serà aquella professora de primària de fa anys…”, comença. “I si posem el número en el teu mòbil?”, la tallo. La llista de contactes de la meva dona és, sense exagerar, quilomètrica. M’atreviria a dir que qui no hi surt, no existeix. Ningú que s’hi acosti no escapa a la seva macro-xarxa-social. Em temo que jo sóc tot el contrari. Ja és això. Busquem l’iphone i hi introduïm el número. L’èxit de la recerca em dóna la raó i un nom: Marta T. És clar!

Normalment no mantinc relació amb els alumnes que he tingut. No és res personal, només qüestió de caràcter i de capacitat. I no crec que per això me’ls apreciï menys. Altres professors em consta que fan tot el contrari: engreixen la seva llista de contactes de facebook any rere any i estan al corrent de tots els seus afers. No ho jutjo; vull pensar que simplement tenen més capacitat cibersocial que jo. El món és divers i, segurament, convé que ho sigui. El meu pare sempre em deia que la vida és com un viatge en autobús on, a cada parada, baixen uns passatgers i en pugen uns de nous; es tracta, doncs, d’estar per tots aquells amb qui comparteixes l’espai mentre dura el viatge. Però el món del meu pare és diferent al meu i, encara més, al dels meus alumnes. No sé fins a quin punt ells hi estarien d’acord, amb una comparació com aquesta. Qui sap: potser només és una qüestió de posar-hi anys…

Però el cas de la Marta T. és ben diferent: l’amistat amb els seus pares ens ha fet compartir any rere any diversos trams del Camí de Sant Jaume; som la família de pelegrins que fem un mateix camí… D’aquí la confiança de demanar-me aquest favor.

La Marta… Segon de Batxillerat… Festes i celebracions de divuit anys… Ja ho tinc: Elisa F.! Curiosament em ve la seva imatge a la memòria. No em passa sempre. Sóc més aviat selectiu, involuntàriament, amb aquestes coses. Sí: rossa, cabell llis i llarg, cara més aviat rodona i un etern somriure. És ella, n’estic segur!

Penso que és curiós, això. Vull dir el fet de recordar tan fidelment alguns alumnes i oblidar-se’n absolutament, d’uns altres, essent la relació amb ells la mateixa. Potser és que ens fem més permeables i guardem una impressió més clara de les persones amb qui ens és més fàcil entendre’ns. Misteris de la pròpia psicologia.

Responc el whatsapp per assegurar-me que no vaig errat. Amb pocs minuts la Blackberry torna a vibrar i rebo la confirmació. Déu meu: com s’ho fan, els joves, per tenir aquesta capacitat de resposta immediata? Tinc amics que haurien trigat més d’un dia!

Aclarit el dubte, se m’obre ara la porta d’un nou problema: què se li diu, a una noia que fa divuit anys, obviant el “felicitats i per molts anys” de costum? Millor: què li dic JO a la pobra ELISA? Miro de plantejar-m’ho d’una altra manera: què m’hagués agradat, a mi, que m’hagués dit algun professor el dia del meu aniversari? No sé per què, la pregunta em resulta una mica estranya… No és fàcil. Gens fàcil, de fet. Potser és que li dono massa voltes a les coses. Qui sap.

Quan jo vaig fer divuit anys els de casa em van felicitar i vaig bufar les espelmes: divuit, res de números, que es visualitzés la quantitat de manera ben clara, per volum. I pel que fa la majoria d’edat, només els clàssics comentaris sobre el dret a vot i la possibilitat de ser jutjat i condemnat a presó. Ah, i per si de cas em cregués que tenia la capacitat de fer ús absolut de la meva llibertat, el recordatori que, abans, la majoria d’edat no s’assolia fins als vint-i-un. Avui sembla que tot és diferent: amics i família es mobilitzen per homenatjar (alguns segons possibilitats, altres per sobre d’elles) el subjecte contraent de tal xifra màgica.

Què li dic, doncs?

I acabo pensant que potser tant se val allò que li escrigui perquè, en el fons, més que el QUÈ, és EL TEMPS i L’AFECTE que es posen darrere les paraules allò que sabrà valorar amb tota la seva intensitat. I amb aquesta idea agafo la llibreta i el bolígraf de sempre i em poso a escriure.
Felicitats, Elisa, i per molts anys!

Si no és des del cor…

mirades particulars
46bfe-monestir-de-st-benet-itxaso-zuniga-ruiz-fotografa-6202
Sovint quan mestres i professors ens posem a parlar de qüestions d’educació la conversa acaba arribant al cul de sac d’una evident manca d’entesa entre una part de l’alumnat i nosaltres. També d’algunes famílies. “Parlem dos llenguatges diferents”, diem; el conjunt de les nostres vivències, el nostre ordre de prioritats, el dia a dia dels nostres entorns familiars, l’estil de vida… Tot sembla allunyar-nos. Però com en moltes altres ocasions creiem que una encertada anàlisi i descripció de la realitat ens eximeix -si més no temporalment- de la tasca de repensar-la per acabar transformant-la.
Hi ha qui, a més a més fa que la qüestió prengui un matís generacional. Aquesta visió és força curiosa, perquè, qui realment se la creu, es veu obligat a prendre un d’aquests dos camins: o bé tirar la tovallola -allò de dir “ja sóc massa gran per dedicar-me a això”-, o bé prendre unes formes que (reconeguem-ho d’un cop) amb certa perspectiva tenen el seu punt de ridícules. Així és: hem inundat les aules de portàtils, ipads i pissarres digitals; parlem de llibres electrònics, de les TIC, de recursos a la xarxa i de treballar en línia; analitzem metàfores i localitzem epanadiplosis amb les lletres de l’últim raper de moda, i hi ha professorat que fins i tot diries que se li ha passat l’edat de guarnir-se de determinades maneres… Forma, forma i més forma. I amb tot això no centrem els nostres esforços en la coherència del discurs. En un món on sembla que no hem d’educar tant en el coneixement de continguts perquè ja els tenim a l’abast de la mà (o del dit, per ser més fidels a la realitat) com la manera de construir-los i d’organitzar-los, tot fa pensar que ens seguim prenent aquestes noves formes de comunicar continguts amb tota la seva superficialitat. Pensament link, l’anomeno jo, dispers, mogut  per les simples pulsions del “m’agrada” o del “no m’agrada”, del si em ve de gust o no. Tot un tema, aquest.Però jo voldria parlar no tant del llenguatge del coneixement com del llenguatge que ens serveix per establir connexió amb les persones. I estic segur que aquest no és un tema generacional.

Em ve al cap la monja que ven ceràmica a la botigueta que hi ha dins el mateix monestir de Sant Benet, camí de Montserrat. No hi vaig massa sovint, només en algunes ocasions en què cal fer un regal especial. Per això ni tan sols puc assegurar que sempre hi hagi la mateixa persona. Però per a mi aquesta monja és sempre una lliçó en el difícil art de comunicar, perquè entre paraules barreja amb mestratge aquells ingredients que et fan adonar que ets davant un plat únic: tot el temps necessari on entre silencis es coven pensaments i paraules, i una expressió amable, somrient, no gens estudiada, sinó franca, que sorgeix de l’interior de la persona. Una persona que no parla si no és des del cor.

Independentment del tema que sorgeixi a la conversa, aquesta dona sempre transmet pau, serenor i felicitat. I aquesta és la qüestió: que en el fons no és tant el missatge com tot allò que comuniquem quan volem transmetre aquest missatge. Quina utilitat té que una persona acabi entenent una cosa o bé realitzant una feina encomanada si tot el que li hem transmès en dir-li-ho ha estat agressivitat, autoritarisme i, en resum, manca d’afecte? No hem fet més que donar un altre pas per marcar més distància entre nosaltres, per fer més difícil l’entesa. Perquè no és que parlem un altre idioma, sinó que hi ha qui es cansa de sentir-se tractat sempre d’una determinada manera. No ens passa això també a nosaltres?

I és que parla més el cor que la raó, i transmet més l’expressió que les paraules.

Verbalitzar el mal

mirades particulars
96327-6355ce67-a677-4c63-9e77-525397300546_b
Per sort o per desgràcia -que això sempre fa de mal dir- pertanyo a una generació que no veu el mal vestit de vermell, amb cua, pudent a sofre i amagant-se sota mil aparences seductores, sempre disposat a engrapar el tros d’ànima que li faci més goig. I, amb tot, tinc la profunda convicció que la presència del mal al món és ben real, encara que essencialment no es degui a res més que a l’absència del bé o, millor, a la despreocupació que tenim per envoltar-nos d’allò que és just, bo, bell i veritable, com aquella terra de ningú que per deixadesa acaba desertitzant-se. Crec que, de la mateixa manera que l’aire només surt d’una ampolla oberta si l’omplim de qualsevol altra cosa, el mal que ens envolta només el podem vèncer abocant-hi el bé a carretades.
Observo que, del mal o d’allò que el genera, fins i tot evito parlar-ne. És curiós. Alguns que em són propers em diuen que cal estar informats, que cal que estiguem al dia, que hi ha coses que cal parlar-les perquè, si no, seria com si les normalitzéssim, i que també ens va bé fer una mica de teràpia de grup… No dic que no els falti raó. Però el cert és que últimament les notícies no em provoquen res més que una caiguda en el desànim; veig que, quan en les converses es parla d’alguns temes, sovint -per no dir pràcticament sempre- s’acaba assenyalant algú amb dit acusador i posant la solució (per si de cas) ben lluny del nostre abast, i que, en definitiva, les teràpies em malhumoregen. I potser ser conscients de la realitat ja és això, però el que ara em pregunto és si no estaríem interessats en canviar-la, aquesta realitat. Perquè, si es tracta d’això, no valdria la pena esmerçar-ho tot en generar bones notícies? I canviar la cara de mal de ventre per l’expressió d’una il.lusió màxima, d’aquelles que no tenen aturador? Per què, doncs, l’entestament a verbalitzar el mal si ja sabem que només és una manera de perpetuar-lo, de donar-li protagonisme?

L’altre dia em parlaven dels verbs performatius, aquells que fan la cosa en el mateix moment d’enunciar-la (absoldre, prometre, jurar, disculpar-se, agrair…) i que, pel simple fet de pronunciar-los, provoquen un canvi en el món. Doncs jo penso que tot el llenguatge ho és, de performatiu, no només alguns verbs, amb la qual cosa cal vigilar si dediquem més paraules a descriure una realitat que no ens agrada que no pas a somiar i projectar el món que volem. Ho diu el grup Txarango, en una lletra del seu últim disc: “Si vols viure el que somies, has de començar somiant”.