Avui, altra vegada, he sortit tard de la feina. Quan em passa això, contràriament al que podria semblar, no tinc ganes de córrer cap a casa. És com si necessités un espai i un temps de descompressió superior a quan la jornada es redueix al número d’hores establertes. Potser massa intensitat. O potser soc jo, que m’ho prenc massa intensament…

Per això, quan surto del tren, deixo que les passes se m’emportin una estona pels carrers que em són més agradables. Com tothom, suposo, vaig pensant en les meves coses, en allò que m’ha passat, en allò que hagués pogut fer francament millor, en tot allò que m’espera els propers dies… Indefectiblement, però, passi per on passi, sempre acabo al mateix lloc. Davant del monestir. Hi he entrat. M’agrada entrar-hi entre setmana, quan fosqueja, i la rosassa ja és incapaç d’omplir de colors els racons de l’immens espai interior. No és que de dia no m’agradi, al contrari, la màgia de la llum transmet la certesa d’estar en un espai diferent. De nit, però, tot és més recollit. I gairebé no hi ha ningú. Ara no és la llum, doncs; allò que em fa estremir: és la sonoritat, la ressonància de qualsevol cosa. Un reclinatori que cruix sota els genolls d’algú que prega, el dring sord d’una petita ofrena al precipitar-se dins la caixa de fusta, les meves passes lentes recorrent la nau lateral… Tot s’amplifica. Cada detall acústic resulta nítid, pren tot el seu protagonisme. El valor de les petites coses. Un silenci immens, colosal, reclòs en tres naus, com a ingredient necessari, imprescindible, per escoltar amb atenció.

I, de cop, la tinc al meu davant, protegida rere una reixa robusta, infranquejable: la Mare de Déu del bosc. Es tracta d’una talla de fusta policromada del segle XIII. Segons expliquen, aquesta escultura ja era venerada al segle XV a l’ermita de Sant Adjutori, camí de Sant Medir, a Collserola, i els hortolans de Barcelona li tenien molta devoció. Per tal de protegir-la durant la Guerra Civil espanyola, va ser amagada en una masia propera i, el 1940, es restituí el seu culte a l’absis lateral del Monestir de Sant Cugat.

M’impressiona estar una estona al seu davant. La seva mirada… Quants fidels li hauran confiat les seves pregàries, al llarg d’aquests segles? Jo li confio les meves, i em sento com un punt enmig de l’univers. Amb tota seguretat aquesta petita talla també em sobreviurà. I als meus fills. De cop, les meves preocupacions resulten tan petites com jo mateix. Molt petites, en la perspectiva del temps. Com els sons que deixo enrere, reclosos, ara que enfilo tranquil·lament el carrer major, cap a casa.

Anava capficat amb les meves coses i, quan em distreia, observava com mirava de passar el temps la resta de passatgers del tren. Així, doncs, no va ser fins que la megafonia va anunciar la proximitat de la meva parada que no me’n vaig adonar, que el dia era especialment fosc i, instintivament, vaig fer una llambregada al rellotge, pensant si no era més tard del compte. Una remor sorda m’ho va confirmar un cop es varen obrir les portes: estava plovent.

Cada vegada que plou m’hi fixo: la gent que surt del tren imprimeix un ritme més lent a cadascuna de les seves petites accions. Sortir de tren. Regirar la bossa per guardar el mòbil o el llibre. Buscar la cartera i treure’n el bitllet per validar-lo a la sortida. Observar el camí a fer entre la gent, encarar les escales, mirar on posar cada peu… Tot és més lent. Gairebé imperceptible, però més lent. Com si tothom volgués allunyar d’ell mateix aquell moment proper i inevitable d’entomar el carrer i la pluja, deixant enrrere l’andana coberta, el vestíbul de l’estació, la sensació de confort de la roba seca i temperada.

Portava paraigua a la bossa i el vaig desplegar amb un gest mecànic al mateix temps que posava el peu al carrer. No m’han agradat mai, els paraigües; els percebo com objectes engorrosos i de curta durada, ja sigui per la seva innata fragilitat, ja sigui per les ocultes ganes de desprendre-se’n, que fan que quedin oblidats, a la més mínima, per qualsevol racó. Per això acostumo a endarrerir al màxim el seu ús. Però amb pluges com aquella, no hi havia altre remei. El terra brillava, net i xop, amb els llums dels fanals, dels cotxes, dels establiments, i l’aigua s’obria pas caigués on caigués pels corrents més ràpids, pels pendents més pronunciats, o s’acumulava presonera en enormes bassals, quan no encertava a trobar el camí de sortida. Jo anava amb el paraigua encastat al cap, amb una marcada inclinació cap endarrere, en un intent de protegir la motxilla de l’esquena, i em movia amb passes curtes i lentes, patint per un calçat certament poc apropiat. 

Però n’hi va haver prou amb menys d’un minut perquè els peus ja estiguessin absolutament xops i els camals dels texans, des de més amunt dels genolls, s’aferressin amb fredor a les cames, limitant-ne els moviments, encarcaradament. Va ser llavors que vaig pensar que era agradable el fet de saber-se formant part d’alguna cosa de l’entorn, impregnant-se, literalment, d’ella, com el pagès que torna del tros brut de terra, o el pescador, amb gust de sal. I a vegades sí que ens cal un bon xàfec per no oblidar-nos que som permeables, que cal que ho siguem si volem sentir-nos més vius que confortables.

Les coses són com són i no val massa la pena encaparrar-s’hi. El cas és que un altre dissabte per la tarda em trobo sol, en una cafeteria, prenent un suc de taronja i amb el bloc de notes davant, com un tauló de fusta surant després d’un naufragi. I amb més ganes d’escriure que no pas coses a dir. He canviat d’establiment, aquest cop. És més ampli, amb més taules i amb menys gent. Igualment trio una taula apartada de la barra, en un racó. No sé què deuen pensar els pocs clients d’aquesta hora en veure’m escriure amb bolígraf en una llibreteta més aviat petita, a raig, només traient-me les ulleres i desant el bolígraf sobre la taula freda per agafar el suc de taronja, fer-ne dos glops curts, observar al meu voltant i, acte seguit, tornar-m’hi a posar. Quan veus algú davant l’ordinador o la tauleta, dedueixes que està treballant, responent correus, per exemple. Però si no…

El fil musical insisteix en una mena de ritmes electrònics que em resulten del tot estranys. No entenc per què n’hi posen, havent-hi ja la sintonia de les tasses, de gots i de culleretes dringant sobre el vidre de les taules, sobre el marbre del mostrador, el grinyol de la porta, els cops sords de calaixos i caixes, l’esbufec bullent de la cafetera… Miro l’hora. He quedat a la vora d’aquí a vint minuts. Tinc temps, encara. Un parell de glops més. Avui em costa concentrar-me; els pensaments comencen, tornen a començar i no es concreten en res. Provo de no pensar en la música i ara em concentro en les olors: llet, cafè i pasta dolça. La música atabala. No puc. Però de cop s’atura. Uns instants, només. Les poques converses se senten sorpreses pel sobtat protagonisme al que es veuen abocades. I, quan immediatament adopten altra vegada el to de la confidència, la música torna a sonar.

Per un moment penso en la possibilitat de demanar que si us plau l’apaguin o n’abaixin el volum. Però és una cadena d’establiments; qui hi serveix, senzillament, segueix la política d’empresa, no està pel client. Qui paga, mana, diuen. I en aquest cas està prou clar que el sou és cosa de l’empresari, i no està subjecte a la quantitat o benestar de la clientela. Mentre vaig donant per acabat el suc, em faig el ferm propòsit de no tornar-hi mai més. Buscaré un bar dels de sempre, on l’amo és qui serveix i coneix els clients pel seu nom. Hi penso una estona, mentre l’àcid de la taronja em recorda que el suc sol no és la millor companyia per a l’estómac. Sens dubte, em costarà de pair.

Quan vaig veure el títol, em va cridar l’atenció de seguida: “Escriure per pensar”. Semblava que l’haguessin tret d’algun dels meus escrits, perquè és una idea recurrent, que sempre he pensat, el fet que l’escriptura alenteix, defineix i endreça els pensaments.

Voltar, fixar-se en la vida, en les petites coses, en els detalls d’una conversa… i analitzar-ho tot plegat mirant d’aprendre alguna cosa nova… I tot això, com? Doncs a través de les paraules, com si disposant de tot el temps del món, les desgranéssim a un amic, com fent-ne una confidència, desvetllant algun secret, fent una confessió.

Em venen al cap els articles de Josep Maria Espinàs, les reflexions d’en Carles Capdevila, o els apunts de la Tatiana Cisquella… Reflexions nascudes de la quotidianitat, mostrant sempre una manera personal, única, d’entendre la vida.

Vaig enviar, com deia l’anunci, un correu sol·licitant poder-hi participar. És la primera vegada que m’hi llanço, a això de fer un taller o curs d’escriptura…, i he de confessar que estic una mica nerviós per si m’hi accepten. De moment ja he rebut una primera resposta, dient que estudiaran la meva petició i que, més endavant em diran si hi puc entrar, perquè es veu que reben un munt de sol·licituds… A veure. Si més no, ja han aconseguit arrencar-me aquestes noves línies.

Dos nois i una noia. Entren i s’asseuen en una taula propera, davant meu, mentre escric. Mentiria si digués que són grassos, però tampoc es podria afirmar el contrari. Venen amb una idea clara, perquè la cambrera se’ls acosta de seguida i tots tres demanen el mateix. Bé, gairebé. La noia i el noi que seu a la seva esquerra han triat un suís, però ell amb xurros i ella amb melindros. L’altre noi, que seu davant d’ella, una xocolata sola, però com l’altre noi, amb xurros. Riuen moderadament, s’expliquen coses, intervenen en la conversa amb ordre, s’escolten respectuosament… Però, de cop, callen, com si ja no hi hagués res més a dir. Mengen amb gana, abocats al plat i a la tassa, però el silenci es va fent incòmode. Fins que el noi que està en un costat de la taula, sol, treu el mòbil, hi passeja els dits amb moviments ràpids i el diposita, encès, al centre de la taula. Miren vídeos. Vídeos curiosos, de per riure, o d’efectes i imatges sorprenents… I la conversa es torna a animar entre un i altre, després de cada visualització.

I omplen el silenci, com la xocolata omple els seus estómacs, però resta la impressió que tot plegat no els deixarà del tot satisfets. I probablement és així, perquè al cap d’una estona criden la cambrera per demanar-li si els podria portar quatre xurros més.