Estava cansat, ja, d’anar amunt i avall del diari, mirant -més que llegint- l’actualitat d’un món que gairebé no reconeixia. El fred se li havia posat als peus. Va fer una ullada al rellotge. Quarts d’una, si fa no fa. Si s’hi posava ara, a la una ja estaria tot enllestit. Va doblegar el diari amb cura, mirant de deixar els fulls perfectament endreçats, com si encara no hagués estat llegit, i es va alçar, no sense esforç, arrossegant enrere la cadira. Pocs metres separaven el menjador de la cuina, però els primers, després d’estar una estona sense moure’s, sempre se li feien més feixucs. Per això ara premia amb força els respatllers d’un parell de cadires arrenglerades i es recolzava, després, al moblet baix del passadís. Arrossegava lleugerament els peus, amb un fregadís curt i rítmic, balancejant el cos d’ací a allà, lentament. Va entrar a la cuina sense encendre el llum. Al fons, sobre la pica, hi havia una petita finestra amb cortinetes de quadrets vermells i blancs que donava a un celobert profund. Vivia en un primer. La llum que hi entrava era minsa i apagada, però encara suficient per veure-s’hi i poder trastejar. L’aspecte de la cuina era net i endreçat, però es respirava una immensa buidor. La buidor que dona un armari sense porta, esventrat, mostrant quatre plats de formes i mides diverses i un parell de gots de vidre gruixut que havien perdut tota la seva brillantor; la buidor d’uns forats fets a les rajoles de la paret assenyalant la ubicació d’algun antic electrodomèstic, ara inexistent. O la d’un pot gran de ceràmica, arraconat, allotjant un únic estri de fusta ennegrida. Una buidor feta d’absències.

Ell era més del parer de no embrutar, per no haver de netejar gaire, per això es movia amb cura mentre valorava cada acció a emprendre, fent sempre balanç entre el millor i allò que li suposaria menys feina, posteriorment. La gana, l’havia perduda feia molts anys, com aquell delit que tenia de jove per alguns plats. Ara ja no. Menjar es tractava més aviat d’una qüestió purament protocol·lària, d’obligar-se a certes rutines que li permetien mantenir, malgrat tot, la dignitat. De l’armari de sota la pica va treure’n la cassola petita. L’única que conservava. La va omplir d’aigua de l’aixeta i la va posar sobre el fogó, produint aquell so metàl·lic. Va obrir el calaix de dalt amb dues estrebades -darrerament sempre es travava- sacsejant tot el conjunt de coberts i estris diversos i en va treure, del racó, l’encenedor d’espurna. Per tancar-lo es va haver d’ajudar de tot el cos. Massa anys, per aquestes guies de fusta. Però va pensar que ja li estava bé. Els cops, els grinyols i els frecs s’havien convertit en les veus conegudes i amigues dels últims anys. Allò que en el passat era una simple remor de fons, ara prenia tot el protagonisme, era tota la conversa que li quedava amb l’entorn que habitava. I no podia, no volia perdre’n ni un, d’aquells mots. El gas alliberat, el carrisqueig de l’encenedor, l’esbufec de la flamarada i el cop sord de la tapa que es tanca sobre el saler de cuina. Després, poca cosa. Dues dents d’all, un raig d’oli i un rosegó de pa sec que escrostonava juntament amb els records. Ja ho aboques? No esperes que arrenqui el bull? La Dolors. Tres anys que la plorava i encara tan present en cada petita cosa. Mai no havien pogut cuinar junts. Tot just un somriure. Va agafar del pot la cullera de fusta -què voldràs, per Reis? Una cullera de fusta- i es va posar a remenar. Lentament. Feia que el líquid prengués un ritme, una certa inèrcia, i després hi amollava el ritme de la cullera. Només per mantenir el moviment. A vegades pujava la cullera a la superfície i en recolzava només la punta, aturada, per veure la forma que prenia el dibuix de l’oli. Absent. Fins que va bullir. Va donar dos copets amb la cullera a la vora de la cassola, que no gotegés, la va deixar recolzada a dalt i va baixar el foc al mínim.

Només calia esperar.

Posem que es diu Carol.
I que camina amb passets curts i decidits sobre unes botes altes i negres de taló, repicant un compàs simple contra el terra.
Convenim entre tots que duu mitges negres i un jaquetó llarg del mateix color, entallat, com d’anorac.
Fem per seguir-la, la Carol, pel carrer, a una certa distància, a última hora de la tarda d’un dia feiner. Els cabells, falsament negres i llisos, li pengen fins a mitja esquena amb una abundància i verticalitat absolutes. Va carregada, però sense fer-ne l’efecte. De l’espatlla dreta li penja una bossa de tela blava i nanses llargues que li frega el maluc, al caminar, però que manté a ratlla, ben subjecta, amb la mà a la butxaca i el braç premut al cos. Hi deu carregar la carmanyola, potser, o la muda del gimnàs. L’endevinem d’una trentena, menuda i prima, des d’aquí. A l’altra espatlla li posem una bossa atapeïda i curta de pell marró.
Curiosos de mena i atrets pels encants del seu perfum que descuida amb càlcul per on passa, no la deixem fugir, encara, sinó que forcem una mica el pas per fer-la més present. I és ara que la sentim com parla, la Carol, enmig del carrer, segura de si mateixa, en un castellà perfecte, si bé a alguns ens semblaria un punt nasal…¿Tu te crees? Y luego viene y me dice que si ya he hablado con Natalia de los informes del jueves… Pero ¿de qué va, ese?
Fingim que mantenim el pas i, encalçant-la per l’esquerra, ara anem costat per costat amb ella. I la veiem de reüll com subjecta un cigarret amb la mà. Quan escolta, se’l duu als llavis, la Carol, assentint, i, quan parla, el manté entre els dits, en suspens, al seu davant, talment una batuta acompanyant lleument la cadència de les paraules.
L’interès per una rèplica, de sobte, gairebé l’atura… I nosaltres, avançant-la, a poc a poc ens n’allunyem.

No n’estic segur, que avui sigui el dia que vam quedar a l’estació. Ja em passen, aquestes coses. Ho anoto al moment, per recordar-me’n, però després passen els dies i ja no hi penso, oblido els papers, o els extravio. Tan se val. Tampoc no val la pena mirar de posar-m’hi en contacte, ara, i quedar en evidència. Sense res millor a fer -tampoc no em ve d’aquí- decideixo acostar-m’hi, per si de cas. Fa una tarda desagradosa. M’agrada, aquest adjectiu; l’havia sentit dir sovint a casa, en boca de la meva àvia, tot i que més aviat es referia a alguna persona, degut al seu caràcter, o al seu posat. Però trobo que la tarda també ho és, amb aquests núvols espessos, l’aire que corre i el sol malaltís que, fugint d’estudi, mira d’enllitar-se tan aviat com sigui possible, ara que encara és ple hivern. Surto de casa amb les mans entaforades al fons de les butxaques de l’abric, la bufanda immobilitzant-me el coll i el barret posat. Al carrer no hi ha gairebé ningú, i les dues o tres persones amb qui em creuo fan tot l’efecte d’estar arribant tard a alguna banda. Inconscientment jo també he accelerat el pas, em sembla, perquè en un no res ja sóc davant les escales de l’estació. Potser també perquè tenia el cap en una altra banda. Mentre venia m’amoïnava -i encara m’amoïna ara- el fet de no saber com el reconeixeré, quan el vegi. O si em reconeixerà ell a mi. Dues persones que esperen algú a qui no han vist mai, es poden reconèixer només mirant-se? Potser hi ha alguna cosa física observable, en aquests casos; un cercar excessiu, amb la mirada, un cert dubte, en els moviments, un retard volgut, en qualsevol de les accions que s’emprenen. Hauríem hagut d’haver estat més precisos, però l’un per l’altre, al final, cap vam voler donar aquest pas. Sec en un banc metàl·lic que hi ha en un extrem de l’andana i sento un calfred. Està glaçat i la gelor travessa el gruix dels pantalons, però persevero, ben quiet, en aquesta posició. Des d’aquí tinc una bona perspectiva. Són quarts de cinc, quan sento el grinyol de les vies. El primer tren. A mesura que s’atura, disminueix el terrabastall. Quan està tot en silenci, les portes de tots els vagons s’obren alhora amb un esbufec. Només en surten tres persones; dues d’una porta i l’altra de dues portes més enllà. Van cap a la sortida directes, sense alçar el cap. Cap no és ell, segur. A les cinc en passa un altre. Més gent que hi entra i que en surt, però amb un mateix resultat; ell no hi és. Estic agafant fred. L’escassa claror del dia es combina, ara, amb la llum feble dels fanals de l’andana. Quarts de sis i ja és totalment fosc. M’aixeco per moure les cames i fer que hi torni a circular la sang. També perquè em vull convèncer que cal tornar a casa i que, probablement, no deuria ser avui, el dia. Sento que s’acosta un altre tren. Ja que encara hi soc… L’últim, em dic. Aquest va pleníssim. Ho veig a través de les finestres, mentre s’atura a poc a poc, lluitant contra tanta inèrcia. Sembla que vulgui passar de llarg. Finalment s’atura i en surt tothom. Una veu aclareix, per megafonia: “Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. A la sortida d’una de les portes es forma un petit embús; un home gras, d’una cinquantena, només posar els peus a l’andana s’ha aturat en sec. Veig com deixa al terra, al costat seu, una maleta atrotinada de rodetes, de color verd llampant, es despenja una mena de motxilla de l’esquena i la hi deixa a sobre per poder posar-se l’abric, amb tota ampul·lositat de moviments. Els passatgers que, atrafegats, volen sortir, l’avancen com poden, l’increpen amb la mirada. Fins i tot alguns que no el veuen topen amb ell per darrere. Ell ni s’immuta. Amb una màniga de l’abric posada, segueix bracejant a cegues per encertar l’altra i, en la maniobra, dona un cop a una noia jove. Home, vigili una mica, li diu dolorida, mentre es frega el costat. Ell no la sent i, si ho fa, no li respon. Abaixa la mirada mentre procedeix a cordar-se els botons. Fa un efecte estrany. Potser és la combinació de les sabates negres de cordons ben enllustrades amb els texans blau-marí i l’abric de vestir damunt una dessuadora grisa. El tren s’ha anat movent amb els llums dels vagons ja apagats, deixant de fons el decorat més llunyà de l’altra andana. I ell allà, plantat, retallant-se en primer terme, posant-se la motxilla a l’esquena i ajustant-se l’abric perquè no li tibi. S’ha pres tant temps que a l’andana només quedem ell i jo, i un parell d’homes grisos que acaben d’arribar, buscant el seu propi espai, per esperar el proper tren. Posa la mà a la nansa de la maleta i la inclina cap endavant. Alça la mirada, em reconeix i em somriu. M’hi acosto i l’abraço. És el meu primer personatge. Li hauré de fer un lloc, a casa, perquè crec que ha vingut per quedar-s’hi.

Va estirar una cama, nua, buscant la frescor dels llençols. Després, l’altra. Li encantava aquella sensació; era com enllitar-se de nou sobre uns llençols nets i tibants. Va tombar-se tota ella cap a l’altra banda i va posar el braç sota el coixí, per tenir el cap una mica més alt. Amb la galta buscava, també, el tros més glaçat de la coixinera. La fressa de la roba en contacte amb la pell que s’hi refregava i la seva pròpia respiració, llarga, profunda, eren els primers sons que sentia, lleus i propers, magnificats, això sí, pel silenci absolut que els acollia a l’habitació, encara plena de penombra. Ja no dormia, però gaudia de la flaccidesa del seu cos després del descans nocturn, mentre el seu cap provava de posar ordre als pensaments, encara confosos en aquella primera hora del dia.

Als seus cinquanta anys Joan Terrats recorria tota la segona planta de la caseta del carrer Nou de Santa Eulàlia, resseguint sempre un mateix camí imaginari, de la façana principal al darrere. Quinze passes i volta. Immutable. Com una fera engabiada que recorre instintivament la seva instal·lació, arran de tanca. Només variava el ritme, que s’accelerava inconscientment amb la intensitat dels seus pensaments i s’alentia després, quan divagava o en perdia el fil. Prou se n’adonava, ell, que aquelles anades i vingudes no el durien ben bé enlloc, però una mena de neguit interior que el superava l’empenyia a fer-ho sense donar-se treva. Estava convençut que si allò durava gaire acabaria desgastant el terra de parquet. Deixant-hi solc. Però no. No encara. Si més no, avançava. Empenyia, pas a pas, els segons que formaven el que li quedava d’existència. Només quan la tarda va donar pas al capvespre i les ombres ajagudes van sucumbir finalment a la penombra, esgotat, es va asseure als peus del llit amb les mans sobre els genolls. L’habitació no era gran cosa; un llit que se li havia fet excessivament ample, dues tauletes de nit bessones, senzilles, amb un llum, una calaixera, una taula i una cadira de fusta, sense entapissar. No li calia res més. No sabria dir quant temps va passar així. Després, sense sopar, vestit i tot, es va treure les sabates amb els peus i es va deixar caure enrere. Poc a poc, es va anar arraulint al llit.