Txac. Res.

Txac. Una espurna, ara, insignificant. I res.

Gira el llumí entre els dits, potser només un quart de volta, i el torna a apuntar contra el rascador de la caixa Tres Estrellas que sosté amb l’altra mà.

Vigila no et cremis, deia la mare, però ara la mare no hi és i ell ja no és un nen, en té trenta-cinc i cap advertència no l’afecta, que fa quatre  dies que la Raquel l’ha deixat, que no puc més, Marçal, que jo busco una altra cosa, i la vida se li ha quedat potes enlaire i ara mateix tant se li’n dona tot. Només que tot i ell és buit i la casa dels afores, perduda entre muntanyes, se li fa grossa, silenciosa i freda. Una espelma, un punt on fixar l’atenció, un batec de llum, d’escalfor, de moviments lleus amb olor de vainilla que ompli la sala mentre cau a plom la tarda de diumenge. I pensa no em cremaré, mare. Mai no encerta la pressió justa que cal exercir, i més aviat peca de manca que d’excés. Potser és això, oi, Raquel? Aconseguir qualsevol cosa vol el seu temps. No, Marçal, ja és massa tard, ara; de debò, ja no puc més.

Txac. Frssssssss… Ara, sí. Finalment. La flama. Com un triomf tardà, com un alleujament; el plaer íntim de sortir-se’n, malgrat tot.

Mentre deixa la caixa i pren l’espelma, el llumí encara crema a pocs centímetres dels dits, però no és fins que l’acosta al ble, que en sent l’escalfor. Deixa l’espelma encesa sobre la taula de l’escriptori i sacseja el llumí a l’aire. Bada una estona, sostenint-lo encara entre els dits, sentint espetegar lleument la fusta recremada al refredar-se, i contempla el fum que se’n desprèn, com es caragola i dibuixa un rastre de girs sorprenents fruit de l’atzar o de corrents d’aire invisibles que ell mateix ha provocat sense adonar-se’n. Inspira profundament i s’omple d’olor de sofre i de llar encesa. Quan torna de desar la caixa al primer calaix de la cuina i de llençar el llumí a les escombraries, s’asseu a la butaca, tiba una manta per tapar-se les cames i contempla amb ulls plorosos la petita flama a l’escriptori, sense aconseguir enganyar la solitud. Raquel, ulls de mel, olor vainilla.

Fa un son, profund, que aconsegueix endur-se’l, per pur esgotament, durant un parell d’hores.

Timbre insistent i trucs apressats amb el puny, amb la mà plana. Marçal!, Marçal!, Marçal! Collons, Marçal, obre, corre! El Marçal obre els ulls, però què…?, s’alça d’un bot i es dirigeix tentinejant cap a la porta que segueixen colpejant. Raquel!, Marçal! L’obre d’una revolada i es troba la silueta excitada de l’Oriol sobre un fons rogenc. Hi ha foc, Marçal, foc, aquí, a Serra Marina! No heu sentit les sirenes? Jo… estava dormint. Corre, tio, agafeu el més imprescindible i fotem el camp; hem d’anar al poliesportiu. I la Raquel? Va, espavila, vaig al cotxe i em seguiu amb el vostre. Sí, sí, vinc, espera’m, serà un moment, només. I llavors jaqueta, cartera, mòbil, claus de casa i del cotxe ―mira,  i la manta del terra― tot a les mans i entre els braços, llums apagats, finestres tancades, collons, collons, collons! D’una bufada apaga l’espelma i l’agafa, també, sense pensar-s’ho, mirant de no vessar la parafina fosa. Surt corrent, tanca la porta, obre el cotxe, ho llança tot dins, hi entra i engega el motor. Sobre el parabrisa s’ha format una finíssima capa de cendra. De fet, hi ha cendra pertot. Sense saber encara com endreçar els pensaments, s’obliga a seguir els llums posteriors del cotxe de l’Oriol, que ja avança a tota velocitat, uns vint metres davant seu, aixecant núvols de pols per la pista.

Quin gust, aquesta dutxa. … I això? No, no, no, merda, no. No són imaginacions. Aquí, sí, me’l sento. Merda. Una altra vegada no, si us plau. Potser no és res… I tant, merda, un bony. I tant, que hi és. Ni una llentia, potser, però sí. Aquí, al costat. Que freda, la mà sobre la pell, al pit. Un quist, potser. Si us plau, que només sigui un quist. Si us plau, si us plau, si us plau. El doctor Farreras, el novembre. Hi vaig anar el novembre i la mamografia i els resultats. Tot net, Núria, ens veiem d’aquí un any. Òstia, no, no, no, si us plau, no. Una altra vegada, no. Tinc el telèfon a la carpeta, amb tot. I l’historial i els tractaments i les analítiques i els cultius i la baixa i tot, i el que no hi és, que és més, molt més. Massa. Demà truco i hora per quan. O espero uns dies, a veure què. Potser és com un granet, a dins, i jo una histèrica alarmista. O una mica de greix. I el David que s’enfonsarà, ell també. Em mires això? Té, dona’m el dit, toca aquí, sí, aquí, el notes? Com l’altra vegada, què fa, només cinc anys. No vull patir més. Ni vull ell. Perquè em trobo bé i no és res. Segur que no ho és i és tota una altra cosa. Però quina merda, si ho fos, Núria, si ho és…

La perruca a dalt, a l’altell, clavada amb agulles a aquell horrible cap de suro, del mateix suro que se’m van quedar els dits de les mans i dels peus, que no me’ls sento, David, només aquest formigueig i l’angúnia i la por d’agafar res. El cap de suro dins la caixa de cartró dels xinos que no puc obrir, amb la perruca que em fa tot l’efecte de bèstia dissecada i quieta. No la vull deixar sortir mai més. Mai. Si us plau, només un quist, si us plau. Ni veure aquell cap pelat de mentida, tot blanc. Els cabells que cauen, les celles que cauen, les pestanyes que cauen sobre el coixí, dormint. L’expressió que cau. Cara de res, cap de res, com una nina inflada i pelada, que passeja el dolor pels carrers i la llàstima amb uns ulls massa oberts. I fer veure que no. Ulls de por. Olor de mal. Mal de medicament, d’hospital, de tractament i desinfectant. I té, Andrea, tots els mocadors de cap per tu, que a mi ja no em fan cap falta i mira, potser ara sí. Ella també, pobra, i amb els nens petits. La mare duu mocador, era el títol; sobretot calma i molta normalitat. I no, res d’això, que tot i l’aigua té gust a rovell i a ferro i a boca seca i a llengua espessa enganxada al paladar i les ungles fosques i gruixudes que es ratllen i es trenquen i cauen i el mal de tot, que tot és mal i les forces que s’escolen amb l’aigua de la dutxa, com els cabells pel desaigua i pel clavegueram i a poc a poc seiem aquí, a aquest banc, David, que no puc més, que estem junts també en això, una estona, només, que recuperi les forces. M’ajudes a aixecar…? I les hores al sofà. Tantes hores. I, si ara hi torno… Merda. No, si us plau, si us plau, un quist, un gra, qualsevol altra cosa, si us plau. Demà el truco. Aviam.

La camisa blanca sobre la pell és freda i m’esgarrifa. I em fa mal, ara. Me’l sento. Potser de tant tocar.

Merda de dia, cony. En primer lloc, ara que hi som tots, gràcies per venir. Collons de mania dels testaments tancadets en un sobre i apa, sorpresa, que jo ja he fotut el camp per sempre i aquí us ben quedeu. Ens hem reunit aquí per procedir a l’obertura i lectura del testament de la senyoreta Maria Lluïsa Solà i Moix. I, com sempre, qui s’acaba empassant tota la merda acabo sent jo o el notariet de torn. I la família, esclar. Càgun els morts. Per voluntat expressa de la difunta, han estat convocats a aquest acte, facin el favor de fer un gest de conformitat quan sentin el seu nom, Inés Solà Sánchez, filla de Ramon Solà i Moix i d’Inés Sánchez Puig; Ramon Solà Sánchez, fill de Ramon Solà i Moix i d’Inés Sánchez Puig; Blanca Solà Sánchez, filla de Ramon Solà i Moix i d’Inés Sánchez Puig; i, finalment, Ignacio Solà Ramos, fill de Ramon Solà i Moix i de Míriam Ramos Palomar. Mi-te’l, el senyor Ramon. Càgun l’ou… Si els sembla bé, procedim. I fot-li parafernàlia de formalismes, del sobret dels collons i del cony d’obrecartes que mai sé utilitzar i que m’acaba fotent la cerimònia enlaire perquè darrere d’un si em permeten acabo estripant barroerament amb els dits la merda de sobre i deixant la majestuosa taula notarial plena de trossets de paper. I ells allà, mirant amb ulls de gripau què collons està fent aquest home amb els papers de la tieta, i aquella que veient el sobre desmembrat es posa a plorar com si hagués estat jo qui amb la meva sapastreria m’estigués carregant la pròpia senyoreta Maria Lluïsa davant seu, cony. Els torno a demanar disculpes, aquestes coses… M’escuro la gola i somric, ara sí: procedim a la lectura del testament. I quan desplego l’únic full que conté el sobre veig que la molt bruixa l’ha deixat escrit a mà amb una maleïda lletreta de cagarada de mosca que em fa semblar un refotut imbècil mentre llegeixo. Adéu a la solemnitat i al prestigi. Càgun tot. Apa, Andreu Arbós i Amat, notari, fill d’Amadeu Arbós i d’Antònia Amat, fes-t’ho com puguis, ara.

Jo…, Ma-ri-a Llu-ï-sa So-là i Moooix, amb… DNI nú-me-ro 46… 4… 46 644 A, nas-cu-da a Man-reeee-sa i reee-si-dent a Vi-la-drau, maa-jor d’e-dat, sol-tee-ra, lliu-re-ment i… en ple-nes fa-cul-tats men-tals, ins-ti-tu-eeei-xo com a meu ú-nic he-reeeu, i aquí la cara d’idiota que se’ns queda a tots plegats, que , cony, per tan poca cosa és evident que hi ha massa públic, únic hereu u-ni-ver-sal i lliu-re, reprenc, que els moviments nerviosos sobre les cadires i les mirades interrogatives entre els assistents m’han fet perdre el fil, el meu ne-bot Ig-na-cio So-là i Raaa-mos. I per-què ai-xí cons-tiii etcètera, etcètera, i, bàsicament, per fotre enlaire les febles relacions familiars que hi pugui haver, pobres desgraciats, pels segles dels segles, Maria Lluïsa, amén. I a prendre pel sac, que ja són ganes, senyoreta, de fotre merder, càgun dena.

T’ho juro que sí, que sí, que el Ramon m’acaba de trucar, que acabaven de sortir del notari i el cas és que res, tu. Així: res de res. T’ho pots creure?

Els llavis pintats de la Nat es mouen nerviosos, deixant sortir la seva veu, amb un mal dissimulat tremolor, projectant-la contra la pantalla encesa del mòbil que subjecta amb les dues mans, mirant de subratllar una pretesa confidencialitat. La Nat, que ara es dirigeix a peu al bar La Avenida, a tocar de la feina, per prendre’s el cafè de mig matí, repica contra la vorera unes botes de pell negra de mitja canya on acaben uns texans slim de color blau cel. Es mou entre la gent del carrer, embolicada amb el seu anorac granatós, brillant i llarg, que té aires d’abric de mudar, i amb una bufanda excessiva que li envolta el coll i gairebé les espatlles.

Fortíssim, sí. Ni ell ni la Inés ni la Blanca; tot pel Nacho. Casa i béns. Sense miraments, tu. Et juro que no ho entenc. I a mi que ni em va ni em ve, m’entens, oi? Que si vols, mira, menys merders, que després tot són impostos i maldecaps i gaites, però és que la torre de Viladrau de la tieta, saps?, hosti, tu, que són molts quartos, nena! Sí, sí, sí, i el Nacho aquest, què vols que et digui: a mi sempre m’ha semblat un penques com sa mare, que, escolta, l’avi Ramon ja va deixar l’àvia Inés per anar amb ella, que li treia una vintena, tu, si no més. A mi, que no em diguin que. Per això, que mira. Què hi farem. A veure què passa. Sí, es veu que ara es quedaven parlant amb ell. Res, reina: et deixo, que vaig a prendre un cafè i a seguir. Ja t’explicaré. Sí, sí, sí, i tant, i tant. Això, sí, la salut que no falti. Vinga: adéu, adéu. Et truco. Adéu.

La Nat, que penja i que empeny amb l’espatlla la porta de vidre del bar La Avenida sense acabar d’alçar la mirada, revisant els missatges de whatsapp.

La Natàlia era d’aquelles persones amb una certa tendència a simplificar, probablement per tal d’entendre el món, de fer-se’n una idea prou digerible. No és que fos superficial ni tampoc especialment crítica, però era del parer que les persones, per complexes que semblessin, al capdavall es caracteritzaven per una sola cosa que acabava convertint-se en nucli i motor de tota la seva existència. Aquella era la del munt de fills, aquell, el separat, el científic, la public relations, la il·luminada, el purità, l’apassionada dels gossos i el friqui de l’esport. Ella mateixa, si s’hagués de descriure, seria la que mai no sabia què volia ser de gran, la que sempre deixava una porta oberta per si calia sortir o, qui sap, tornar a entrar, la cul inquiet, la que no donava res per acabat. I sí, potser l’eterna Peter Pan.

Tenia cinquanta-un anys i, en aquell moment, una feina de comercial en una empresa d’assegurances, però aquell dilluns quinze de gener, tornant a peu cap a casa després d’una avorridíssima reunió (on, com era d’esperar, la del munt de fills va fer el paper de mare, el científic es va dedicar a analitzar, la il·luminada sortia amb les qüestions més insòlites i l’altra hi posava pau, i tot plegat era summament llarg i previsible), va pensar que ja en tenia ben bé prou, que ja era hora de donar el tomb i que, què caram, potser sí que ja trigava massa a donar una nova pinzellada de color a la seva vida. Els estalvis que havia pogut fer darrerament i l’herència francament inesperada de la tieta Maria Lluïsa bé li havien de servir per alguna cosa. Sí, faria un cop de cap. Sense subsidis d’atur ni històries, tu, que res no l’havia de lligar, a ella. Al posar la clau al pany de casa ja ho tenia ben decidit: l’endemà diria adéu i gràcies, sense crits, sense soroll. Altre cop ben lliure (daga a la cintura i malles ajustades) Natàlia Pan emprendria novament el vol.

Eren tres. Una cosa havia portat l’altra i, sense saber ben bé com, rere dues cerveses i una coca-cola havien començat a parlar sobre escriptura. Ella animava l’home que només cal mirar amb atenció, obrir bé els ulls, saps? Mira, agafes un dia i tires Rambla avall: segur que trobaràs més de deu situacions sobre les que escriure. I tot perquè l’home els havia confessat que la seva preocupació, la seva gran dificultat, tenia més a veure amb el què que amb el com. Dona’m un motiu, deia, un pretext, una història, i em distrauré jugant amb les paraules, provant maneres, triant solucions, reescrivint, i aquí va fer una pausa dramàtica mentre feia un glop llarg de cervesa; tard o d’hora, va continuar mentre deixava novament la copa sobre la taula, acabaria podent presentar un escrit acceptable. Però el tema… No ho sé. Em costa. Porteu a sobre la típica llibreta de notes?, va enllaçar, i tot seguit es va girar cap al noi que sí, que i tant, però que el problema que tenia era que aviat l’omplia tota i que després la feina és meva, tu, de trobar-hi allò que busco. Jo la duc sempre a sobre, va dir ella. I vaig fent. L’home també, fins i tot bolígraf, però només per si m’escric a sobre, no sé si m’enteneu, encara que, lamentablement, això no li passava amb gaire freqüència.

Encaixes la clau al pany, li dones un quart de volta i empenys. Arrossegant les vocals llances un hola que pretens ben sonor, com un corrent d’aire fresc que imagines entrant per tots els racons de la casa, fent remolins per les habitacions, la cuina, la sala. Tanques la porta al teu darrere, que no se te’n vagi, i esperes que jo te’l retorni, enjogassada, amb la meva veu. A la safateta de fusta del moble de l’entrada hi ha el meu joc de claus i tu hi deixes les teves, fent aquell soroll breu i tan característic de metall desgavellat; són aquestes petites coses mastegades dia a dia ―els gests, els sons, les paraules repetides―, les que ens creen aquests espais coneguts, les que fan saber-nos a casa.

Però mai no és tot igual, o no ha de ser-ho, que el present sempre es guarda a la màniga la carta de la sorpresa. I l’acaba jugant.

Èlia? Escoltes el silenci mentre t’entretens amb el correu que he pujat de la bústia i que he deixat amb presses al costat de les claus; dues cartes del banc i una altra amb el xec-descompte del Consum, suposo. Les vas obrint ―encara amb la jaqueta posada i el casc penjant del colze― estripant-ne un petit bocí de la cantonada i fent anar el dit, després, a batzegades, com un obrecartes barroer que en comptes de tallar, mossega. Extreus el contingut de les del banc, que van al teu nom, i hi passes la mirada, com fas sempre, sense massa interès, només per dir que ja ho has vist, que n’estàs al corrent, i poder comentar que no val la pena guardar res de tot això, que ells ja ho tenen. I no sé per què, però sempre m’ha fet gràcia, aquest ells que dius.

Carinyo? El silenci ja no se t’aguanta per enlloc i només et passa pel cap que puc ser al bany o fent feina amb els auriculars posats, escoltant la ràdio. I jo que m’afanyo, desesperada. És ara, que sents fressa a la nostra habitació i, repartint el teu interès a parts iguals entre els papers que encara duus als dits i el venir a veure’m, m’expliques, saps?, m’han anul·lat aquella reunió que tenia avui amb un client i he pensat que. Joan! No t’havíem sentit! Et presento el Ricardo: havíem d’acabar una feina i hem vingut aquí. Ara ja se n’anava; li estava ensenyant el pis…

CIRCUIT TANCAT

02:47:05 AM. Càmera SU-2. El detector de presència s’activa. Les portes de vidre es desplacen automàticament cap als laterals, deixant el pas lliure cap al vestíbul d’urgències. Entra una dona embarassada amb la jaqueta oberta i el cap cot, regirant la bossa i traient el moneder. La segueix un noi alt i despentinat, amb una maleta petita penjada en bandolera. Les portes es tanquen. Tomben cap a la dreta de la imatge i deixen el pla.

02:47:10 AM. Canvi a càmera SU-3. La dona i el noi apareixen d’esquena en primer pla i s’allunyen uns metres en direcció a recepció. El noi alenteix el pas i s’atura. La dona avança unes passes més fins el taulell de la dreta, on, de costat, recolza un braç. Encara té el moneder a la mà. Ell es despenja la maleta i la deixa al terra mentre es treu la jaqueta.

02:48:03 AM. SU-6. El noi no apareix en el pla, només la dona, a l’esquerra, i el recepcionista, a la dreta, a banda i banda del mostrador. Ella treu una targeta del moneder i la hi allarga. Ell la pren i es posa a treballar a l’ordinador. Sense deixar anar el moneder, la dona torna a regirar la bossa i consulta el mòbil. A continuació fa una mirada en direcció al noi, ho deixa tot sobre el mostrador i es duu les mans a banda i banda de la panxa, enretirant-se una mica i reclinant-se sobre si mateixa, mirant avall. Ara apareix el noi darrere d’ella. Li posa la mà a l’espatlla, mentre li busca la mirada. El recepcionista, que d’una llambregada veu l’escena, deixa l’ordinador i agafa el telèfon. La dona mira a banda i banda i altre cop avall.

02:49:53 AM. Mateixa càmera. Del fons de la imatge apareix una infermera que els somriu i amb una mà els indica una direcció. El noi, amb la jaqueta penjant d’un braç i la maleta a l’espatlla, recull el moneder, el mòbil i la targeta de la dona que el noi de recepció retorna. Tot tres abandonen el pla pel fons. Només resta el recepcionista, que s’encara novament a la pantalla de l’ordinador.

ELLA

Bé, ja som aquí. A veure què, li dic al Niol, pobre fill, que em mira amb ulls adormits. Em sap greu haver-lo despertat, però les coses van com van, i li ha tocat fer d’acompanyant. I calla, que potser hem vingut per a no res, com tantes parteres primerenques, encara que no ho sóc. No ho sé; sembla que ja hauria d’haver après alguna cosa del meu propi cos, però és ben bé que cada fill hi deu posar de part seva i, tot plegat, acaba sent ben diferent. Va ser així amb el Niol i amb l’Arlet, i ara la Greta no ha de ser cap excepció. Estava tranquil·la, però quan he trucat a la Nora m’ha dit que no badés, que era el meu tercer i que ja estava a terme, que aprofités, que ella estava de guàrdia. Vine preparada, ha dit. I aquest vine preparada sí, que m’ha començat a posar nerviosa.

Vaig buscant per la bossa la targeta de la mútua, mentre ens acostem al mostrador. Crec que l’he deixada al moneder. Si no, ho miraré a la maleta que duu el Niol, a la butxaca plana de  cremallera, amb la resta de papers. No, mira. És aquí.

Fa temps que ens coneixem, amb la Nora, i sé que es preocupa per mi, però allò de si em podia acompanyar algú m’ha dolgut. I ja ho sé que ho ha dit amb bona intenció, com tothom, però no suporto aquesta mena de pobra Anna, tan sola, que mastego darrere cada mot.

Em recolzo al taulell, i quan el noi de recepció em mira li aboco un bona nit, em sembla que vaig de part: he parlat fa mitja hora amb la llevadora de guàrdia; és la Nora Ràfols. Ell em demana amb un somriure la targeta que tinc entre els dits.

I, mentre es posa a teclejar l’ordinador, torna la tensió que m’envolta tota la panxa, immensa, i que s’estén cap a l’esquena. Forta, dolorosa, contundent. Busco el mòbil per mirar l’hora: sis minuts des de l’última, al taxi. Però coi, aquesta… Ho deixo tot al mostrador i m’agafo la panxa amb les dues mans, doblegant-me del dolor, que m’esgarrapa.

De cop, una sensació de moll em baixa per les cames, de roba calenta que se m’enganxa a la pell, com aquell dia, de molt petita, a l’escola. Niol! Crec que estic trencant aigües! Sento com el recepcionista demana urgentment que algú surti a atendre’m si us plau, mentre el Niol no deixa de preguntar-me com em pot ajudar. La contracció cedeix poc a poc, però l’escalfor ha arribat fins les sabates. Necessito treure-m’ho tot ja. Tranquil, guapo, no passa res, menteixo. Ho estàs fent molt bé. Quina vergonya que em fa, fer aquí el numeret. Anna Sorribes?, sento que pregunten. Patint per no deixar bassal, ni me n’he adonat que ha sortit una infermera. No es preocupi, ara l’atenem; segueixin-me, si us plau. Niol, agafa-m’ho tot, rei, que entrem.

ELL

Ja els hi val, al papa i al Quim. El papa ni em respon les trucades ni es mira els missatges. I el Quim, quin cabronàs: em deixa en vist. Doncs res, apa, aquí estic jo per treure’ls les castanyes del foc. Pobra mama. I això que està prou tranquil·la, ella, i que mai és de compadir-se ni de muntar l’escena. Que em pots acompanyar, Niol? Et faria res? Potser estic de part i no hi vull anar sola. Pobra. I encara m’ho pregunta. M’he endut un bon ensurt. Ni cinc minuts, el just per vestir-me i sortir, que la mama, quan m’ha despertat, ja tenia la maleta a punt. Sort que a aquesta hora no hi ha ningú, pels carrers, i el taxi ens ha dut en pocs minuts. Ara ja som aquí. A veure què, em diu ella; crec que no les té totes, que la Greta neixi avui. Potser és una falsa alarma, que diuen. Coi, hi fa molta calor, aquí dins. Tots els hospitals fan el mateix. Es pensen que tothom va en pijama, amunt i avall, i posen la calefacció al màxim. Si no em trec la jaqueta ara mateix, em sembla que cauré rodó, com aquells que acompanyen les seves dones a parir, només que jo no hauré ni entrat a la sala de parts… Ni ho penso fer, per cert. Merda: per la cara que fa, em sembla que a la mama li’n ve una altra, d’aquestes contraccions. No sé què he de fer. Espero que aquesta tal Nora Ràfols surti aviat.

Què? Ostres, mama, que vas tota molla! Estàs bé? Què vols que faci? Sí, sí, ho agafo tot, ara. Ja està, anem…

Va ser el vint-i-tres de juliol que, tornant d’una escapada a la Sènia (on havia anat a visitar la seva germana, que s’hi havia instal·lat feia una colla d’anys amb el seu marit), va veure que ai marededéu aquest cotxe no va fi (que mentre premia amb decisió l’accelerador i sentia, com sempre, el crit del motor rabent, la velocitat del vehicle es mantenia immutable, si no és que en una lleugera i sorprenent desacceleració), i a l’angoixa d’aquesta conducció atzarosa (que no sabia del cert si el duria finalment a casa o a un racó del voral, elegantment vestit amb una armilla groga), li va haver de sumar tot un seguit de pensaments funestos sobre com coi podré pagar jo aquesta reparació que segur que és cosa del canvi o de l’embragatge o de la corretja de transmissió que si s’ha de canviar el que sigui estem llestos amb això i les obres de la cuina i les classes de repàs de la nena ja veuràs tu, el problema que tindria, el pobre, per passar aquells dies i arribar a final de mes.

Què fas? Acabava d’obrir la porta de l’ascensor empenyent-la amb el maluc i se l’havia trobat allà, assegut als graons que pujaven al sisè, al costat de la maleta grossa de rodetes i de la bossa blava que sempre duien de viatge i que ara, més o menys com ell, esperaven al racó del replà de l’escala. En sentir-la, va alçar una mica el cap, el just per veure-li les cames bronzejades sobre aquelles sandàlies mínimes que duien enganxats trossets d’estiu i de sorra, i les bosses blanques del súper que li penjaven a banda i banda. El sopar que s’havia afanyat a buscar. No va gosar mirar-la als ulls mentre mentia amb un lleu tremolor. Reposo. Reposes? Au, va, que vaig carregada…! T’has deixat altra vegada les claus al cotxe, oi? Però ell, que s’havia alçat poc a poc, es va posar la mà a la butxaca i les hi va allargar, agafant-les pel clauer. Ella li donava l’esquena, dirigint-se ja cap a la porta, però es va girar immediatament al sentir aquell repic metàl·lic tan familiar i que ara transformava l’escena en insòlita i incomprensible. Dos segons. Aleshores, hi va caure. Deixant les bosses a terra de qualsevol manera i amb una veu que es volia pura abraçada, bonic…, no em diguis que t’has estat esperant, que encara… Mentre ell, prement els llavis com una criatura, admetia que sí, amb una mirada que gairebé es desfeia, enfonsat en un calfred carregat d’angoixa i d’impotència. Ho sento, va barbotejar, finalment, ja sé que és irracional, però… El record punyent arremetia novament contra ell, a traïció, transportant-lo quatre anys enrere, quan va haver d’interrompre les vacances cinc dies abans del previst per urgències de la feina. Tu queda’t i aprofita aquests dies de sol; jo torno divendres per la tarda, quan solucioni tot aquest merder. Va marxar aquell mateix vespre, després de sopar, per aprofitar el dia i estalviar-se la calor. Tard, de matinada, va arribar a casa amb la maleta i va posar la clau al pany. Mitja volta, només. Que estrany. Va empènyer la porta i encendre el llum. En aquest punt, les imatges es precipitaven sobreposant-se unes a les altres, alhora que se li accelerava el pols i la suor l’amarava: armaris oberts, calaixos a terra, piles de roba trepitjada, mobles regirats, escampall de llibres, llits desfets, vàter usat, pudor d’agre i de resclosit, pintades obscenes… El seu món violat totalment, impunement. Tranquil, no passa res. Ja obro jo. Tot estarà bé… No pateixis. La clau al forat del pany, a punt de donar la volta.