Em va dir que el llegís, que l’article valia la pena i que, a més a més, quan ella ho va fer, va pensar en mi, perquè la cadència del text li recordava molt la meva.

M’agrada constatar que encara som unes quantes les persones que a l’hora d’escriure o de llegir estem atentes a aquestes qüestions. Hi ha qui no entén que els canvis o millores efectuats en un text puguin afectar altres aspectes que no siguin la pura correcció o el mateix contingut. A mi, en canvi, m’obsessionen el ritme i la sonoritat. I els textos importants no els dono mai per bons si no me’ls he llegit en veu alta unes quantes desenes de vegades i reconec sentir-me a gust en aquests dos aspectes.

Al més pur estil trobadoresc, entenc que hi ha una música particular per a cada missatge que es vol transmetre i és la lletra la que irremeiablement s’hi ha d’acabar emmotllant. Enteneu-me, no és només que quedi o soni bé; és quelcom molt més profund i intangible: cada corda, cada nota, estimula uns ressorts diferents de l’ànima. Perquè, de què serveix un text farcit de veritat si no t’arriba al cor, si no et mou per dins? La ciència, però, no és exacta perquè, de cadència, cadascú en té la seva, i varia segons el moment.

Jo, per exemple, no m’hi vaig saber reconèixer, en aquell text. Potser és que em conec massa.

D’entre la llista de les obsessions petites que acumulo -aquells pensaments que se’m presenten regularment davant determinades situacions-, hi ha la de mirar un tros de cel i prendre consciència que allò que veig en aquell moment, hi ha moltes altres persones que, no gens properes a mi, també ho veuen. És com entendre que allò que de tan lluny se’ns fa inabastable d’alguna manera també ens fa més propers entre els qui som lluny.

Com la lluna, per exemple: quanta gent la deu contemplar en un moment donat i des de llocs ben diferents?

I és aleshores quan el nostre univers particular, individual, de cop i volta se’ns fa no res, insignificant, davant d’aquell més llunyà i compartit.

Mirant un tros de cel.

Vaig tenir un professor que quan veia que no teníem ganes de treballar o de posar-nos a estudiar a classe -cosa que, no cal dir, passava amb relativa freqüència- sempre ens deia que no penséssim en el fet d’estudiar, sinó que ens concentréssim en les passes que calia fer: endreçar la taula (treure’n tot allò que no fos imprescindible), desar dins l’estoig tots els estris que no necessitéssim, agafar el llibre i obrir-lo per la pàgina on volíem començar, localitzar i tenir a l’abast els apunts de la matèria ben ordenats, agafar un full en blanc on anotar les idees importants, etc. Allò de menjar-se el pastís sencer a petites porcions. En definitiva: d’una manera molt pràctica ens transmetia la idea que a qualsevol destinació s’hi arriba fent uns petits moviments, donant aquelles quatre primeres passes ben orientades, segures, plenes de tanta il·lusió com convicció. Perquè, un cop presa una direcció encertada, no queda més que seguir endavant, sempre centrats en el proper pas, atents a les particularitats del camí.

“Ho acabo de comunicar a direcció: el curs vinent deixo la feina per a dedicar-me a temps complet al meu projecte.”

Quatre passes.

Comunicar, dir, verbalitzar en definitiva, són sinònims sovint d’aquest primer moviment que ens duu a una realitat nova. Pensar, pensar, pensa tothom, però com qui va donant voltes amb el cotxe a una mateixa rotonda; dir, en canvi, és ja concretar el pensament, moure’l en una direcció determinada, decidir una sortida, apostar per ella, engrescar-se amb la possibilitat d’un camí nou.

El pare d’un amic meu sempre repeteix que davant el dubte absolut qualsevol decisió és bona. Crec que no s’equivoca. Caldria afegir, però, que d’aquesta manera la importància, el valor real està, per tant, en la mateixa acció, és a dir, en el fet de decidir. Valoro molt totes les persones que trien, que diuen i que arrisquen, perquè gràcies a elles el món encara té possibilitats de canvi.

“T’anirà bé, segur, perquè ets molt conscient que dient fas que sigui.”

A mesura que un va posant anys en el seu compte personal probablement va acumulant tantes experiències com projectes o desitjos que esperen ocasions més favorables per poder fer-se realitat. Així, coses com aprendre a tocar algun instrument, fer un curs de dibuix, aprendre un idioma, fer algun postgrau, realitzar un trekking pel Nepal, o un viatge a tal o qual lloc, es van sumant sense pietat del temps ni les circumstàncies a la llarga llista de les coses que ens queden per fer.

El dia a dia, però, ens ofereix multitud d’ocasions per poder actuar, per poder triar entre fer una cosa o fer-ne una altra i, tant o més important, entre una actitud o una altra a l’hora de fer-les. I és que sovint, mentre pensem en els grans projectes, oblidem aquelles petites coses que a cada instant depenen exclusivament de nosaltres. I, també, l’empremta de les pròpies decisions sobre el nostre entorn.

Recordo, per exemple, que quan vaig començar a treballar una companya de feina, veient una tensió desmesurada que s’havia produït ara no recordo ben bé per quines circumstàncies, en comptes de posicionar-se -afegint així més llenya al foc- es va presentar amb un pastís de poma, el preferit de qui estava més desbordat.

El gest d’aquesta persona em va impressionar tant que l’he tinguda per sempre més com un model de conducta: què podem fer ara mateix, que depengui exclusivament de nosaltres, per fer un món millor? Perquè està clar que el valor de les persones no depèn del seu històric de grans gestes, activitats realitzades o títols acumulats, sinó de les tries i triomfs més petits i quotidians. Coses tan simples com aquell pastís de poma. I tan importants, encara que no sé per quin motiu no constaran mai en un currículum. Potser per allò de no mostrar massa la realitat més essencial d’un mateix.

La quotidianitat té més a veure amb la dolçor de la poma que amb l’experiència multi-sensorial dels germans Roca, encara que, evidentment, és tan lícit somiar com anar de tant en tant a sopar fora.

D’entre la multitud d’opcions que se’ns presenten sempre que pensem en petits plaers que es troben al nostre abast -vull dir dels que no implica treure el premi més gros de la loteria- sempre acabo triant aquella que suposa un canvi d’entorn. Enteneu-me: no és que estigui malament en els llocs per on em moc -el lloc on visc, allà on treballo, on viuen els meus- però tinc la intuïció que moure’s sempre per un mateix entorn anquilosa d’alguna manera un dels nostres principals mecanismes de conservació: el coneixement i l’adaptació al medi.

Si miro enrere veig que això ja ho vivia d’adolescent, quan algunes tardes sentia la necessitat d’anar a donar un volt pels carrers, només per sortir de casa, sense cap més objectiu. Normalment sol. Estic convençut que el simple fet de veure altres cares, passar per llocs on no havia passat mai, fixar-me en detalls del paisatge urbà al ritme dels meus passos i dels meus pensaments, va ser una part important de la meva formació com a persona.

Sortir del propi entorn implica reposicionar-se davant de la realitat, qüestionar-se coses, obrir portes i finestres a les possibilitats de canvi.

Ara, quan en algunes ocasions he hagut d’abandonar la feina o l’horari habitual per qualsevol motiu, me n’adono que hi ha vida, fora; molta vida allunyada de les quatre parets entre les que acostumo a moure’m. I penso: “I si ara agafés el cotxe i em desplacés a qualsevol població ben allunyada?, què passaria?” Doncs que també hi descobriria homes i dones que es mouen per aquells espais, sense sorpresa. I situacions personals ben diverses.

Ser fora de lloc és, curiosament, una mena de remei per posar les coses pròpies al seu, reposicionant les vivències properes a través d’una mirada més àmplia.

Potser és per això que, quan no puc gaudir d’aquest plaer, la versió low-cost de la imaginació em duu sovint a entorns apartats. Ara mateix, per exemple, no sé per què, pensava en aquell calaix de la cuina, aquell que sempre es desencaixa, de la casa on passem algunes setmanes a l’estiu.

“Hola Toni, com ja saps el meu fort no són les paraules…” i, a continuació, un seguit de mots ben arrenglerats i plens d’espontaneïtat que em van ser de molt bon llegir; diguem que d’alguna manera els necessitava. Les vaig agrair moltíssim, aquelles paraules. Perquè hi ha paraules que estimen.

Em sap greu, però, el to de disculpa que les encapçala quan les paraules, vinguin de qui vinguin, aporten tant d’un mateix. M’hi trobo sovint. També quan algú em regala un llibre i goso demanar-li que m’hi escrigui una breu dedicatòria. “No, que no sé escriure…” O, quan cal posar per escrit qualsevol cosa, aquell “fes-ho tu, que ho sabràs dir millor”.

L’expressió és inherent a la persona, forma part de nosaltres, de la nostra manera de ser. I de la mateixa manera com el valor de les persones és igual d’immens en cada individu, el valor de les seves paraules -ja siguin dites, com escrites- ho és igualment, perquè duen en el seu interior el segell d’allò més específicament humà.

Amagar les pròpies paraules és com ocultar el propi rostre o com reprimir una carícia envers un ésser estimat; és com negar-se la llibertat de ser tal i com som en pro d’una gramàtica normativa o d’un estil imposat, quan en l’essència de la comunicació entre les persones només té valor la gramàtica del cor.

Recordo els versos de Cyrano quan es disposa a escriure la primera carta per a Rosaura: 

no haig de fer res, ella sola s’anirà copiant.Doncs això.

Som molts els qui de tant en tant ens agrada pensar sobre les coses que succeeixen, i tenim la necessitat de calçar-nos periòdicament les sabatilles d’estar per casa de l’aprenent de filòsof que portem dins. Quan això passa i el tema de reflexió és la mateixa vida, observo una tendència gairebé universal d’establir analogies entre aquesta i qualsevol cosa que impliqui esforç o evoqui la memòria.

Així, comparar la vida amb un camí que cal recórrer, amb l’ascens a una muntanya, amb una cursa d’obstacles, etc., no resulta gens infreqüent, i expressions com “pas a pas”, “ser un camí desconegut”, “superar entrebancs” o “avançar per un camí planer”, entre altres, sovintegen en aquest joc expressiu dels dobles sentits. Però també és igualment habitual comparar la vida amb un llibre que anem escrivint dia a dia. Aquesta comparació també percep la vida com a esforç -el que suposa omplir els fulls en blanc-, però alhora com a projecte -per la mateixa possibilitat de seguir escrivint- i com a recull -perquè, agradi o no, allò que està escrit, escrit està-.

Potser és per això que no acabo mai d’entendre prou bé com cal prendre’s l’expressió “passar pàgina”, tant recomanada quan es produeix qualsevol mena de daltabaix, perquè, si bé les pàgines és evident que es poden passar, les paraules segueixen existint en el mateix lloc precís on van ser escrites, formant part irremeiablement del propi llibre.

I sempre a mercè de qui les vulgui treure de context.