Jo, sabeu?, no en sé massa, d’explicar històries, però és que a vegades te’n passa cada una que és ben curiós. L’altre dia, sense anar més lluny, acabàvem de dinar i, mentre uns i altres desfilaven cap al pis de dalt fent-se els desmenjats, jo em vaig entretenir a desparar taula, fregar els plats i recollir la cuina que, pobreta, ja li caldria una repassada a fons, algun d’aquests dies; tot s’aguanta per un fil, i encara sort que vam canviar els fogons farà cosa d’un any, que si no ja hauríem saltat pels aires, us ho dic jo. M’ajauré una estona, vaig pensar després, perquè els diumenges, sabeu, m’agrada estirar-me i fer una bona dormida, d’aquelles de manta gruixuda i de treure els peus per la vora del llit. Ben bé una hora, i tant. I encara no tenia el peu al primer graó de l’escala i la mà a la barana que sento que piquen a la porta. Que estrany, a aquestes hores. Calla, que no sigui algun veí. I és que no us ho he dit, però visc en una casa de planta baixa i pis, ofegada entre dos blocs relativament moderns. És una d’aquelles construccions senzilles, però amb història, perquè ja era dels besavis, i un munt de gent del barri ens coneix, com la Conxita o a Remei. O el senyor Joan, que viu quatre portes més amunt, en aquell casalot que té tants anys que no sé ni com s’aguanta dret, perquè, allà, ja us podeu ben imaginar que no s’hi ha fet cap reforma des que la Cisqueta va morir quan van tenir el nano, Déu l’hagi perdonada. I al nano, també, que em sembla que és un peça, encara ara. I deu tenir els seus anys, ja. Mira: quaranta-un, justa, que té els mateixos que la Paquita de la farmàcia, que l’altre dia miràvem quants n’hi quedaven per la jubilació.  El cas és que truquen i obro la porta i em trobo una noia alta i ben plantada i em dic a mi mateix Cinto, vigila, que no t’entabani, que avui en dia es llegeix de tot, als diaris, i a mi no em sona de res. No sé com us la podria descriure, vejam: alta, cabell castany, llarg i ondulat, tirat enrere. Texans i jaqueta de pell, no sé, com una mena de caçadora negra, cenyida. Duia un casc blanc penjant del colze, una bossa creuada per sobre el pit i el mòbil encès a la mà. Ah, i una intensa i agradable olor de perfum. Hola, arribo tard, em diu somrient, i, amb tota familiaritat, m’acosta la mà lliure a l’espatlla i alegrement em planta un parell de petons a les galtes. I, de petons, prou que ho sabeu, n’hi ha de moltes menes, perquè hi ha gent que sembla que els faci per compromís, que només fan allò de galta amb galta, com dient-te el petó a cau d’orella, més que fent-te’l, o altres que de tan prudents no saps ni si t’han arribat a tocar. Però no, no: aquests eren tot boca contra cara, i ben sonors. Soc la Ramona, encantada, pensava que no arribava, saps si ja hi són tots? Sí, a dalt… , vaig dir d’esma referint-me a la resta de família que suposava a la sala o encabits per les habitacions, però allò que mentre ho dius tens el cervell entretingut a buscar entre tots els records possibles qui carai se’m ficava a casa, i veig que comença a entrar cap a dins amb una decisió que qualsevol diria que se’n coneixia tots els topants. I jo que li faig perdona, no ho acabo d’entendre… Que no és aquí dins la Isabel, amb tots els altres? No, n’estic segur: aquí no hi viu cap Isabel, que la meva dona és la Mariona i ma filla es diu Roser i l’altre és el gamarús del Jan, que no crec que Isabel li agradés gaire, donat que és un noi… I tot va ser sentir-me, que de cop la mossa es fot com un perdigot, es posa a riure, es desfà en disculpes i em comença a parlar de vostè. Redéu, quina situació més estranya, tu. I res, al capdavall, està clar, un malentès, que es veu que li havien passat una ubicació per això dels mòbils que no era del tot precisa i què sé jo què, perquè l’adreça era ben bé la nostra, però resulta que ells encara no havien començat a dinar i nosaltres ja teníem els plats nets i la cuina recollida. Ei, i que tampoc no són hores, què voleu que us digui.

Un dia hi va pensar. L’hi va venir al cap així, de cop i volta, i va creure que era, simplement, una de les seves millors idees. No content amb això, només unes hores més tard no se’n va saber estar i va atiar el foc de l’error comentant-ho a un seguit de persones del seu entorn, que aviat van convenir a trobar-ho fantàstic, brillant, t’ho miressis des d’on t’ho miressis.
Sentir això i posar fil a l’agulla podríem dir que va ser tot u. L’entusiasme va ser tal que, ben aviat, allò que un dia va ser una idea expressada en poques paraules ara ja prenia cos, volum i textura. Un bunyol, en definitiva, que es va haver de menjar sol i en silenci. I, si bé és cert que aquest fet li va saciar una mica la gana, la veritat és que, vist el resultat, potser hagués valgut més la pena quedar-s’ho per ell en un estat permanentment embrionari.