Als seus cinquanta anys Joan Terrats recorria tota la segona planta de la caseta del carrer Nou de Santa Eulàlia, resseguint sempre un mateix camí imaginari, de la façana principal al darrere. Quinze passes i volta. Immutable. Com una fera engabiada que recorre instintivament la seva instal·lació, arran de tanca. Només variava el ritme, que s’accelerava inconscientment amb la intensitat dels seus pensaments i s’alentia després, quan divagava o en perdia el fil. Prou se n’adonava, ell, que aquelles anades i vingudes no el durien ben bé enlloc, però una mena de neguit interior que el superava l’empenyia a fer-ho sense donar-se treva. Estava convençut que si allò durava gaire acabaria desgastant el terra de parquet. Deixant-hi solc. Però no. No encara. Si més no, avançava. Empenyia, pas a pas, els segons que formaven el que li quedava d’existència. Només quan la tarda va donar pas al capvespre i les ombres ajagudes van sucumbir finalment a la penombra, esgotat, es va asseure als peus del llit amb les mans sobre els genolls. L’habitació no era gran cosa; un llit que se li havia fet excessivament ample, dues tauletes de nit bessones, senzilles, amb un llum, una calaixera, una taula i una cadira de fusta, sense entapissar. No li calia res més. No sabria dir quant temps va passar així. Després, sense sopar, vestit i tot, es va treure les sabates amb els peus i es va deixar caure enrere. Poc a poc, es va anar arraulint al llit.

Quan tens vint anys sembla ben bé que la vida se t’obri al davant com una mena de supermercat, i tant la vista com els dits se te’n van cap als productes més nous i cridaners. És aquell moment en què allò del “que tot està per fer i tot és possible”, s’aferra a la teva ànima d’una manera tan punyent que en fa un tot pràcticament indestriable.

Per això, quan el Xavi i la colla li van proposar a principis d’estiu de formar part d’una petita expedició per fer el cim del Montblanc, s’hi va llançar de cap, com si fos una oferta d’aquelles que només duren unes hores. No era el primer cim, està clar, però coronava una precoç llista de noms que havia anat creixent mica en mica, amb ell. Amb tot, la inexperiència era encara molta, i la nit abans encara assajaven com diantre es feia una cordada, davant la mirada incrèdula de la resta d’usuaris del càmping de Chamonix. El primer dia d’aproximació fins al refugi va ser esgotador i li va deixar aquell mal d’alçada, fins aleshores desconegut. A les dues de la matinada, però, quan tothom es preparava per fer el cim, ja ni se’n recordava. I es va calçar les botes amb aquella agradable sensació que li oprimia el pit, prèvia a les grans gestes. L’espectacle de la glacera plena de cordades enfilant-se muntanya amunt, encara de nit, el soroll esmorteït de la neu al ser trepitjada, enmig d’un silenci immens, la sortida del sol destapant un dia radiant, i els moviments lents i compassats a una respiració sempre feixuga, els van acostar fins al cim, posant punt i final a hores i hores d’ascens. Després, la baixada. I el maleït corredor de Goûter. Els despreniments eren constants, aquella tarda, i la mida de les roques i la velocitat que agafaven al precipitar-se al buit, feien perdre l’ànim. Tornar-se petit. Vulnerable. Però el capvespre avançava, i calia prendre una decisió.

Quan tens vint anys, sembla que la vida se t’obri al davant, però al seu company Xavi, aquell rescat desesperadament lent, les operacions d’urgència, les llargues i doloroses rehabilitacions posteriors i les evidents seqüeles, no van fer més que tancar-l’hi, en certa manera. I potser és aleshores, o a partir d’aleshores, quan te n’adones que sí, que realment tot és possible. Fins i tot que les coses surtin malament.

Camina cap a casa de pressa, amb el cap funcionant a mil per hora, acabant d’embastar una història de malentesos, coincidències i missatges creuats que l’ajudi, de moment, a sortir del pas. Hauria de ser senzill, però el fet el preocupa. Ja fa algunes setmanes que això dura i avui ha estat el seu primer error.

Gira la clau i entra. Arribes tard, oi?, diu ella des de la cuina. I aquell missatge d’aquesta tarda? No t’ho creuràs: esperava un client amb qui havia quedat i, mentre li escrivia m’han entretingut amb uns papers i, al posar-m’hi una altra vegada, he vist que el xat era el teu i he continuat, oblidant-me d’esborrar el que havia escrit abans… Sort que no ha estat al revés, que si no, el client no sé què hagués pensat! I riu. Ella també, movent el cap d’un cantó a l’altre. Ell s’hi acosta per l’esquena i l’abraça per la cintura. Vaig massa de bòlit. I les nenes? A l’habitació. Obre la porta a poc a poc. La petita encara està desperta, però la gran ja dorm. T’estava esperant pel petó de bona nit… La besa i surt, lentament, dolorosament, a les palpentes.

Encara no és al passadís que amb un peu trepitja alguna cosa flonja. S’ajup i recull tres peluixos que deuen haver caigut del llit de la seva filla. Amb cura desa el gosset i l’os. El tercer és el senyor punxes, un cactus de dos braços i un cos de roba estampada. I l’abraça contra el pit, sentint l’olor de la filla. I el seu propi dolor. Se sabrà tot, pensa. Tant de bo el peluix fos un cactus de debò i les punxes, clavant-se-li a la pell, l’allunyessin d’allò que sent ara, que el fereix i que no sabria ben bé com definir.