Es posa l’alarma del mòbil a les set, però mai no li arriba a sonar. Mitja hora abans ja belluga pel llit. Desendolla el telèfon, que ha passat la nit carregant-se, consulta l’hora i desactiva el despertador. Es vesteix poc a poc en la penombra amb la roba que havia deixat preparada en un racó, als peus del matalàs. Una tovallola mitjana que havia deixat penjant de la llitera de dalt perquè s’eixugués li dona aquell punt d’intimitat que mereix l’exposar-se en roba interior. Es mou lentament, per no fer massa fressa, tot i que, pel que sent, ja no és l’única que transita. Busca les sabatilles que va utilitzar ahir per dutxar-se i avança pel dormitori mirant de no topar amb res ni ningú. Obre amb cura la porta que es troba sota el llum pilot d’emergència, la tanca darrere seu i se’n va al bany amb la urgència  d’alleugerir la pressió, després de tantes hores. Abans de sortir es mira al mirall. Els ulls inflats, la pell emmorenida i resseca i els cabells esbullats. Se’ls arregla una mica amb els dits, disposats com una pinta, i es passa una mica d’aigua per la cara. No hi ha tovallola. S’espolsa les mans a la pica i acaba eixugant-se als  pantalons. Quan torna a l’habitació, algú ja ha obert el llum. Ara que ve de fora, l’ambient carregat de l’habitació per a dotze persones la fa enrere. Pensa a obrir la finestra, però no ho fa, encara; alguns pelegrins encara no es mouen, colgats dins els seus sacs de dormir lleugers, esgotats per l’etapa anterior o, qui sap, potser per l’acumulació de dies i dies de Camí de Sant Jaume. En comptes d’això, deixa la porta oberta perquè circuli una mica l’aire. Creua altra vegada l’habitació entre lliteres, motxilles a mig fer i cossos a mig vestir. Quan les mirades —endormiscades encara— es troben, es diuen bon dia fluixet, però amb un ampli somriure amable, amb la confiança i complicitat que els dona el fet d’haver dormit junts, en una mateixa habitació d’alberg. Un cop al seu racó, seu a la vora del llit i es posa a endreçar les coses tranquil·lament, però sense aturar-se. Ho vol deixar tot a punt per sortir tan aviat com pugui, un cop hagi esmorzat. L’ordre és fonamental; un espai per cada cosa. Fer-ho així no només l’ajuda a poder trobar-ho tot, sinó que li és una manera eficaç i senzilla de saber que tampoc no es deixa res enlloc. Ara, amb tot enllestit, es penja una petita bosseta de roba en bandolera amb els diners, la documentació, el mòbil i la credencial. Passa revista amb la mirada. A fora de la motxilla només queden les sabatilles que duu als peus, el necesser sobre el llit i les botes, que junt amb les de tots els alberguistes es troben en un immens sabater, a l’entrada, plenes de fang. Un noi que trasteja vora seu, sense voler, li toca l’esquena amb el braç.

—Ui, perdona!

—No, tranquil. Som tants, aquí…

—Sí… —sembla que dubta, però finalment es decideix a alimentar la conversa.

—Fins on, avui?

—Markina, en principi, però ja veurem. Em sembla que són vint-i-quatre o vint-i-cinc quilòmetres.

—Sí, tots anem fent el mateix, més o menys.

—Surts ja? —diu ella en veure que es carrega la motxilla a les espatlles.

—Sí, vaig passant. M’agrada fer una mica de via, a primera hora, quan no hi ha ningú, abans d’aturar-me a esmorzar… A veure si ens trobem, doncs, a Markina. Tens alberg?

—No; vaig improvisant, jo…

—Que hi hagi sort, doncs…

—Merci. Vinga, que vagi bé. Buen camino.

—Buen camino, igualment.

Un noi agradable, pensa mentre l’observa allunyar-se. Li deixa uns segons de marge perquè no sembli que el segueix i, després d’una altra ullada al voltant, surt també de l’habitació i baixa les escales, cap al menjador. A ella sí que li cal menjar alguna cosa, de bon matí. Menjar i, sobretot, un bon cafè amb llet, carregat. Mentre escampa un bon tou de mantega sobre la torrada, pensa que sí, que és molt probable que es tornin a trobar. Qui deu ser? D’on? Què l’haurà portat, a ell, a fer el Camí? Amb els pocs dies que portava, caminant, ja havia tingut l’ocasió de sentir-ne un munt, d’històries personals interessants. Potser a la propera població. O al costat d’una font. A l’interior d’algun petit supermercat, fent cua per pagar. Pensa a sortir ja. S’empassa el cafè amb llet, gairebé cremant-se. Potser hauria de menjar una mica més, però preveu que, si s’afanya, avui potser sí, que farà un segon esmorzar.

—Edward?
—Sí?
—Edward Hopper, l’autor?
—Sí, jo mateix. La puc ajudar en…
—Pinti’m al quadre —el va tallar, assenyalant amb la mirada i un lleu moviment de cap la pintura penjada al fons de la sala.
—Com..?
—Si us plau —hi va tornar ella, desgranant cada paraula, agafant-lo suaument per l’espatlla, buscant-li l’atenció i la mirada—, pinti’m al quadre.

* * *

Fins a cent, eh? I no obris els ulls! Recordava perfectament aquelles tardes de jocs, amb els amics del carrer, al pati de casa; els braços creuats a l’alçada del front, recolzats a la paret, els ulls tancats i el món que desapareixia totalment durant un minut i mig. O dos, perquè s’entretenia amb aquella sensació que el fascinava. Va, Ed, ja pots! I ell que obria els ulls, engolint la llum que li tornava a fer present el món, amb tota la intensitat. No va ser fins d’adolescent, però, que ho va saber formular: els espais no existien, si no hi era ell per ocupar-los. Tot necessitava una mirada, una mirada pròpia per poder ser. La seva presència era allò que definitivament ho feia existir tot. La vida era ell enfilat dalt d’un escenari, amb un focus il·luminant-lo amb un feix de llum concentrat, al seu voltant, seguint els seus moviments. Per això aquell plaer que experimentava quan tornava a casa i aquesta era buida, sense ningú; la recorria de dalt a baix, entrant a cada habitació, passejant-hi la mirada, obrint llums i porticons, reconstruint-la de nou, només per a ell. Un plaer que també tenia quan deixava, pel motiu que fos, la rutina diària i anava a parar a algun lloc imprevist, a una població apartada, a casa d’algú conegut recentment… Escenaris nous o quotidians, tant era, però agafats com de sorpresa, desprevinguts davant la seva mirada, del seu particular joc de llums. Per què no hi pinta mai ningú, senyor Hopper, als seus quadres? L’exposició a la galeria havia estat un desastre. No ho entenien. Merda, mai no entenien res. Ell sempre hi era. En tots. Amb quins ulls, si no? Des d’on es veia tot plegat? Qui ho feia existir? Les cases aïllades, la cruïlla de carrers, l’estació de servei, la cafeteria, l’habitació, la via del tren, l’interior del vagó… I aquelles paraules que li cremaven.

Si us plau, pinti’m al quadre.

No era cap mena d’encàrrec, no. Era una súplica.

Pinti’m al quadre.

Pinti’m.

No va poder dormir en tota la nit. Aquella dona. Potser hi havia persones sense la llum que ell posseïa i que feia que tot fos. I, si fos així… Si fos així seria horrorós. Persones tan soles, tan buides que ni l’espai que ocupaven es dignava a existir al seu voltant.

Potser sí, que ell podria…

Punyeta! Quina ràbia! De tots els semàfors de camí cap a casa havia de ser precisament aquell. Amb els altres no passava res; aturar el cotxe, passejar distretament la mirada i tornar a engegar. Però aquell… Aquell el treia de polleguera. Li acabava encenent els nervis, inevitablement. En aquesta situació, sovint recordava la senyora Rosa, la professora que va tenir a l’autoescola, la que el va preparar per l’examen de teòrica. D’això ja feia deu anys. Aleshores ella en deuria tenir uns cinquanta i ell, tot just una vintena. Baixeta, grassoneta i amb el cabell curt i rinxolat. Simpatiquíssima i plena d’energia. Tota una institució, entre la gent jove del barri. No es cansava de repetir que el bon conductor era sempre pacient, i que ella volia formar-ne, de bons conductors. Opinava que els avançaments en una ciutat eren una solemne tonteria perquè, en un moment o altre, apareixia un semàfor vermell i els riscos que prenien alguns conductors no els acabava suposant ni un segon d’avantatge respecte la resta. I deia també -ho recordava perfectament- que no hi havia cap semàfor a Barcelona que tallés la circulació més d’un minut, i que, per tant, no valia la pena saltar-se’n cap; de tota manera caldria parar en el següent. No el coneixia, aquest, segur, pobra senyora Rosa. Un dia, feia temps, ho havia comprovat per estar ben convençut que no era un tema de percepció o de pura impaciència. Dos minuts i cinquanta-cinc segons. Ni més ni menys. Una exageració, vaja. El que no havia pogut comprovar mai, però, era el temps que després es mantenia obert. Per això ara li feia tanta ràbia ser el primer cotxe plantat al seu davant: es menjaria aquests dos minuts i cinquanta-cinc segons sencers. No sé si us hi heu parat mai a pensar-ho, però gairebé tres minuts, amb els seus segons, un a un, donen per molt. El cas és que ell, inquiet de mena, sovint aprofitava aquella estona per distreure la desesperació; mirava de fer alguna cosa com consultar el mòbil, canviar l’emissora de ràdio o la llista de música, endreçar alguna cosa de la guantera… Fins i tot alguna vegada havia aprofitat per netejar amb certa fruïció el quadre de comandaments amb un drap i un d’aquells aerosols de benzinera.
Buscant, precisament, alguna cosa per fer, passejava la vista per l’habitacle. Així va ser com es va adonar que el mirall retrovisor de l’interior no estava ben ajustat, perquè no veia altra cosa que l’entapissat dels seients del darrere. L’Abel, segur. L’Abel era el noi que a la sortida del túnel de rentat del costat de la feina li acabava d’eixugar la carrosseria i que amb el mateix drap ennegrit i moll li havia fet una passada més aviat de cortesia per l’interior amb l’esperança d’alguna moneda de propina. Portava cinc anys venint a treballar a la mateixa oficina, i molts divendres com aquell feia una repassada al cotxe. Les breus converses dels primers temps, més aviat fredes, van acabar portant l’escalfor d’una certa familiaritat. Segur que havia estat ell, qui el deuria haver mogut, el retrovisor, girant-lo involuntàriament mentre el netejava. I, agafant-lo amb les dues mans per banda i banda, va fer per posar-lo novament a la posició que li esqueia amb petits moviments de tanteig. Va ser en aquell precís moment que els va veure. Com una llambregada. Sempre més recordaria aquell dia, aquell instant. L’instant en què uns ulls desconeguts li van travessar l’ànima. Fit a fit. Potser van ser dos segons. Potser menys. Li va semblar que somreia. I que la vida s’obria mostrant totes les seves possibilitats. Però la novetat de la situació va fer sortir del cau, rabent, la seva timidesa; va deixar anar el retrovisor, com si cremés, i va tornar les mans al volant, preparat per fugir. Vermell, encara. No podia ser. O sí? Va tornar a mirar, de cua d’ull, dissimuladament. La distància i les contingudes mesures del mirall no li permetien gran cosa, però va saber veure una noia jove, de cabell castany, llarg i llis, probablement recollit en una cua baixa.. i aquells ulls clars, grossos i somrients que es tornaven a trobar amb els seus. I aleshores va començar el joc de voler mirar sense ser vist, d’apartar la mirada, d’aguantar-la, de deixar mirar-se uns instants…
I el so d’un clàxon, llarg, cridant que els dos minuts i cinquanta-cinc segons s’havien esgotat.
Verd.
I la impossibilitat d’anar cap enrere

Se li ha girat el cervell, segur. Si no, no m’ho explico. D’un dia per l’altre apareix amb aquest individu i me l’instal·la aquí, a la seva pròpia habitació. Amb mi. I el cas és que ara, a l’amo ja gairebé no li veig el pèl. Sé del cert que de dia és aquí, a l’habitació del costat, perquè el sento parlar amb aquest personatge. Estic francament preocupat, de debò. No ho sé; em sembla que escriu, perquè de tant en tant surt i, si hi ha la porta entreoberta, el veig passar lentament pel passadís movent els llavis, amb una llibreta a una mà i alguna cosa -potser un llapis- a l’altra. I de nit… De nit no sé pas on para. Prou feina tinc, jo. El pes d’aquest paio m’ofega, literalment. Faig esforços perquè les potes no em cruixin i el cos no se m’esventri, mentre ell es remou entre els llençols, esbufegant sorollosament. I no només m’ofega el seu pes, no. És alguna cosa més. La seva presència, em sembla. Perquè des del moment que va arribar i va obrir la seva maleta verda de rodetes a sobre meu, tot va ser un devessall de pantalons vells, jaquetes, jerseis, camises de moda incerta i un munt d’objectes personals que s’han fet forts prenent posicions per totes les superfícies i racons. I el seu perfum, aquell que s’aboca per sobre des de primera hora del matí per dissimular l’agror corporal, em resulta del tot insuportable. Fins i tot la manera maldestre que té de moure’s, amb tota la seva corpulència, topant arreu i fent caure les coses a cops de cul.
Només desitjo que marxi, que un bon dia -avui mateix!- ho arreplegui tot, ho entafori dins la maleïda maleteta verda i fumi el camp. Que torni ell, el de sempre, que es deixi estar de literatures i d’històries i que torni les coses al seu lloc. Que em faci, de nou, amb llençols nets, passant-me la mà per sobre… I, per Déu, que ventili, si us plau, que ventili!

Estava cansat, ja, d’anar amunt i avall del diari, mirant -més que llegint- l’actualitat d’un món que gairebé no reconeixia. El fred se li havia posat als peus. Va fer una ullada al rellotge. Quarts d’una, si fa no fa. Si s’hi posava ara, a la una ja estaria tot enllestit. Va doblegar el diari amb cura, mirant de deixar els fulls perfectament endreçats, com si encara no hagués estat llegit, i es va alçar, no sense esforç, arrossegant enrere la cadira. Pocs metres separaven el menjador de la cuina, però els primers, després d’estar una estona sense moure’s, sempre se li feien més feixucs. Per això ara premia amb força els respatllers d’un parell de cadires arrenglerades i es recolzava, després, al moblet baix del passadís. Arrossegava lleugerament els peus, amb un fregadís curt i rítmic, balancejant el cos d’ací a allà, lentament. Va entrar a la cuina sense encendre el llum. Al fons, sobre la pica, hi havia una petita finestra amb cortinetes de quadrets vermells i blancs que donava a un celobert profund. Vivia en un primer. La llum que hi entrava era minsa i apagada, però encara suficient per veure-s’hi i poder trastejar. L’aspecte de la cuina era net i endreçat, però es respirava una immensa buidor. La buidor que dona un armari sense porta, esventrat, mostrant quatre plats de formes i mides diverses i un parell de gots de vidre gruixut que havien perdut tota la seva brillantor; la buidor d’uns forats fets a les rajoles de la paret assenyalant la ubicació d’algun antic electrodomèstic, ara inexistent. O la d’un pot gran de ceràmica, arraconat, allotjant un únic estri de fusta ennegrida. Una buidor feta d’absències.

Ell era més del parer de no embrutar, per no haver de netejar gaire, per això es movia amb cura mentre valorava cada acció a emprendre, fent sempre balanç entre el millor i allò que li suposaria menys feina, posteriorment. La gana, l’havia perduda feia molts anys, com aquell delit que tenia de jove per alguns plats. Ara ja no. Menjar es tractava més aviat d’una qüestió purament protocol·lària, d’obligar-se a certes rutines que li permetien mantenir, malgrat tot, la dignitat. De l’armari de sota la pica va treure’n la cassola petita. L’única que conservava. La va omplir d’aigua de l’aixeta i la va posar sobre el fogó, produint aquell so metàl·lic. Va obrir el calaix de dalt amb dues estrebades -darrerament sempre es travava- sacsejant tot el conjunt de coberts i estris diversos i en va treure, del racó, l’encenedor d’espurna. Per tancar-lo es va haver d’ajudar de tot el cos. Massa anys, per aquestes guies de fusta. Però va pensar que ja li estava bé. Els cops, els grinyols i els frecs s’havien convertit en les veus conegudes i amigues dels últims anys. Allò que en el passat era una simple remor de fons, ara prenia tot el protagonisme, era tota la conversa que li quedava amb l’entorn que habitava. I no podia, no volia perdre’n ni un, d’aquells mots. El gas alliberat, el carrisqueig de l’encenedor, l’esbufec de la flamarada i el cop sord de la tapa que es tanca sobre el saler de cuina. Després, poca cosa. Dues dents d’all, un raig d’oli i un rosegó de pa sec que escrostonava juntament amb els records. Ja ho aboques? No esperes que arrenqui el bull? La Dolors. Tres anys que la plorava i encara tan present en cada petita cosa. Mai no havien pogut cuinar junts. Tot just un somriure. Va agafar del pot la cullera de fusta -què voldràs, per Reis? Una cullera de fusta- i es va posar a remenar. Lentament. Feia que el líquid prengués un ritme, una certa inèrcia, i després hi amollava el ritme de la cullera. Només per mantenir el moviment. A vegades pujava la cullera a la superfície i en recolzava només la punta, aturada, per veure la forma que prenia el dibuix de l’oli. Absent. Fins que va bullir. Va donar dos copets amb la cullera a la vora de la cassola, que no gotegés, la va deixar recolzada a dalt i va baixar el foc al mínim.

Només calia esperar.

Posem que es diu Carol.
I que camina amb passets curts i decidits sobre unes botes altes i negres de taló, repicant un compàs simple contra el terra.
Convenim entre tots que duu mitges negres i un jaquetó llarg del mateix color, entallat, com d’anorac.
Fem per seguir-la, la Carol, pel carrer, a una certa distància, a última hora de la tarda d’un dia feiner. Els cabells, falsament negres i llisos, li pengen fins a mitja esquena amb una abundància i verticalitat absolutes. Va carregada, però sense fer-ne l’efecte. De l’espatlla dreta li penja una bossa de tela blava i nanses llargues que li frega el maluc, al caminar, però que manté a ratlla, ben subjecta, amb la mà a la butxaca i el braç premut al cos. Hi deu carregar la carmanyola, potser, o la muda del gimnàs. L’endevinem d’una trentena, menuda i prima, des d’aquí. A l’altra espatlla li posem una bossa atapeïda i curta de pell marró.
Curiosos de mena i atrets pels encants del seu perfum que descuida amb càlcul per on passa, no la deixem fugir, encara, sinó que forcem una mica el pas per fer-la més present. I és ara que la sentim com parla, la Carol, enmig del carrer, segura de si mateixa, en un castellà perfecte, si bé a alguns ens semblaria un punt nasal…¿Tu te crees? Y luego viene y me dice que si ya he hablado con Natalia de los informes del jueves… Pero ¿de qué va, ese?
Fingim que mantenim el pas i, encalçant-la per l’esquerra, ara anem costat per costat amb ella. I la veiem de reüll com subjecta un cigarret amb la mà. Quan escolta, se’l duu als llavis, la Carol, assentint, i, quan parla, el manté entre els dits, en suspens, al seu davant, talment una batuta acompanyant lleument la cadència de les paraules.
L’interès per una rèplica, de sobte, gairebé l’atura… I nosaltres, avançant-la, a poc a poc ens n’allunyem.

No n’estic segur, que avui sigui el dia que vam quedar a l’estació. Ja em passen, aquestes coses. Ho anoto al moment, per recordar-me’n, però després passen els dies i ja no hi penso, oblido els papers, o els extravio. Tan se val. Tampoc no val la pena mirar de posar-m’hi en contacte, ara, i quedar en evidència. Sense res millor a fer -tampoc no em ve d’aquí- decideixo acostar-m’hi, per si de cas. Fa una tarda desagradosa. M’agrada, aquest adjectiu; l’havia sentit dir sovint a casa, en boca de la meva àvia, tot i que més aviat es referia a alguna persona, degut al seu caràcter, o al seu posat. Però trobo que la tarda també ho és, amb aquests núvols espessos, l’aire que corre i el sol malaltís que, fugint d’estudi, mira d’enllitar-se tan aviat com sigui possible, ara que encara és ple hivern. Surto de casa amb les mans entaforades al fons de les butxaques de l’abric, la bufanda immobilitzant-me el coll i el barret posat. Al carrer no hi ha gairebé ningú, i les dues o tres persones amb qui em creuo fan tot l’efecte d’estar arribant tard a alguna banda. Inconscientment jo també he accelerat el pas, em sembla, perquè en un no res ja sóc davant les escales de l’estació. Potser també perquè tenia el cap en una altra banda. Mentre venia m’amoïnava -i encara m’amoïna ara- el fet de no saber com el reconeixeré, quan el vegi. O si em reconeixerà ell a mi. Dues persones que esperen algú a qui no han vist mai, es poden reconèixer només mirant-se? Potser hi ha alguna cosa física observable, en aquests casos; un cercar excessiu, amb la mirada, un cert dubte, en els moviments, un retard volgut, en qualsevol de les accions que s’emprenen. Hauríem hagut d’haver estat més precisos, però l’un per l’altre, al final, cap vam voler donar aquest pas. Sec en un banc metàl·lic que hi ha en un extrem de l’andana i sento un calfred. Està glaçat i la gelor travessa el gruix dels pantalons, però persevero, ben quiet, en aquesta posició. Des d’aquí tinc una bona perspectiva. Són quarts de cinc, quan sento el grinyol de les vies. El primer tren. A mesura que s’atura, disminueix el terrabastall. Quan està tot en silenci, les portes de tots els vagons s’obren alhora amb un esbufec. Només en surten tres persones; dues d’una porta i l’altra de dues portes més enllà. Van cap a la sortida directes, sense alçar el cap. Cap no és ell, segur. A les cinc en passa un altre. Més gent que hi entra i que en surt, però amb un mateix resultat; ell no hi és. Estic agafant fred. L’escassa claror del dia es combina, ara, amb la llum feble dels fanals de l’andana. Quarts de sis i ja és totalment fosc. M’aixeco per moure les cames i fer que hi torni a circular la sang. També perquè em vull convèncer que cal tornar a casa i que, probablement, no deuria ser avui, el dia. Sento que s’acosta un altre tren. Ja que encara hi soc… L’últim, em dic. Aquest va pleníssim. Ho veig a través de les finestres, mentre s’atura a poc a poc, lluitant contra tanta inèrcia. Sembla que vulgui passar de llarg. Finalment s’atura i en surt tothom. Una veu aclareix, per megafonia: “Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. A la sortida d’una de les portes es forma un petit embús; un home gras, d’una cinquantena, només posar els peus a l’andana s’ha aturat en sec. Veig com deixa al terra, al costat seu, una maleta atrotinada de rodetes, de color verd llampant, es despenja una mena de motxilla de l’esquena i la hi deixa a sobre per poder posar-se l’abric, amb tota ampul·lositat de moviments. Els passatgers que, atrafegats, volen sortir, l’avancen com poden, l’increpen amb la mirada. Fins i tot alguns que no el veuen topen amb ell per darrere. Ell ni s’immuta. Amb una màniga de l’abric posada, segueix bracejant a cegues per encertar l’altra i, en la maniobra, dona un cop a una noia jove. Home, vigili una mica, li diu dolorida, mentre es frega el costat. Ell no la sent i, si ho fa, no li respon. Abaixa la mirada mentre procedeix a cordar-se els botons. Fa un efecte estrany. Potser és la combinació de les sabates negres de cordons ben enllustrades amb els texans blau-marí i l’abric de vestir damunt una dessuadora grisa. El tren s’ha anat movent amb els llums dels vagons ja apagats, deixant de fons el decorat més llunyà de l’altra andana. I ell allà, plantat, retallant-se en primer terme, posant-se la motxilla a l’esquena i ajustant-se l’abric perquè no li tibi. S’ha pres tant temps que a l’andana només quedem ell i jo, i un parell d’homes grisos que acaben d’arribar, buscant el seu propi espai, per esperar el proper tren. Posa la mà a la nansa de la maleta i la inclina cap endavant. Alça la mirada, em reconeix i em somriu. M’hi acosto i l’abraço. És el meu primer personatge. Li hauré de fer un lloc, a casa, perquè crec que ha vingut per quedar-s’hi.

Va estirar una cama, nua, buscant la frescor dels llençols. Després, l’altra. Li encantava aquella sensació; era com enllitar-se de nou sobre uns llençols nets i tibants. Va tombar-se tota ella cap a l’altra banda i va posar el braç sota el coixí, per tenir el cap una mica més alt. Amb la galta buscava, també, el tros més glaçat de la coixinera. La fressa de la roba en contacte amb la pell que s’hi refregava i la seva pròpia respiració, llarga, profunda, eren els primers sons que sentia, lleus i propers, magnificats, això sí, pel silenci absolut que els acollia a l’habitació, encara plena de penombra. Ja no dormia, però gaudia de la flaccidesa del seu cos després del descans nocturn, mentre el seu cap provava de posar ordre als pensaments, encara confosos en aquella primera hora del dia.