Potser ha estat la fressa de l’aire, l’oreig despentinant els arbres que delimiten camps i camins. Potser els ocells, que, amb la seva piuladissa insistent, sembla que s’apressin a dir-s’ho tot, abans que la remor del feinejar no n’amagui el cant. O, simplement, el delit que l’Estel arrossega des de fa més de deu anys perquè la nit passi de pressa. Que sigui de dia, si us plau, que ja sigui de dia. Com un mantra al que recorre cada cop que el son se li esquerda.

L’Estel es desperta, estira les cames sota el llençol, buscant la fresca d’algun racó encara inexplorat, i es tomba buscant la claror. No obre els ulls fins que aquesta li travessa les parpelles i l’omple de llum. Ho fa amb una ganyota. Aixeca les cames enlaire, per treure’s el llençol de sobre, i es lleva. Descalça, s’acosta a la finestra i l’obre de bat a bat. L’airet juganer que fa uns moments es passejava entre les branques entra fresc i l’embolcalla en una abraçada que fa olor de terra i de fenc. Un dia genial, pensa. I contempla el paisatge que l’ha vist créixer durant vint-i-quatre anys. L’era, els estables mig buits, l’antic paller reconvertit en casa de turisme rural, els camps, el camí de la font, la pista cap a Sant Joan de Vilatorrada. L’Estel se sap part de cadascun d’aquests llocs i els estima.

Es tomba donant-los l’esquena i, recolzant-se a l’ampit, fa una ullada a l’habitació. Quin desastre. Sembla una botiga de roba que els treballadors han abandonat amb l’inventari a mig fer. La taula totalment coberta de samarretes de colors, de texans apilats, de jerseis de mig temps i de roba interior virolada. Vambes, espardenyes, sandàlies i un parell de sabates de mudar arrenglerades als peus del llit rebregat. Quatre bruses i dos vestits de tirants pengen de les portes entreobertes de l’armari, i, aquí i allà, altres objectes fora de lloc. Un ordinador portàtil, carregadors, un necesser obert, un estoig, una pila de llibres. Tot sembla que esperi algú que en decideixi el destí. El conjunt té un aspecte quiet, com de fotografia, excepte les papallones de paper que dansen lleument del sostre, suspeses amb fil de pescar d’uns branquillons de boix, enmig de l’habitació. L’Estel s‘hi fixa, amb aquell buit de cada matí, i recorda el dia que les va fer amb la mare a principi d’estiu, fa un munt d’anys, quan la mare va dir ho veus? Mira, doblegues per aquí, marques la meitat i tornes a doblegar.

—Així?

—A veure… Sí, molt bé, Estel!

—I ara?

—Ara només falta arrodonir les ales amb les tisores. Té, d’aquesta manera, fent corba…

—Puc retallar les ales de la meva?

—Sí, i tant, però ves amb compte… Estan quedant molt boniques, oi? Saps què penso? Que en podem fer amb papers de colors diferents i muntar un mòbil per a la teva habitació. Què et sembla?

—Sí, sí! Fem més papallones! Moltíssimes papallones!

—T’agraden, eh?

L’Estel les toca amb la punta dels dits i aquell nus a l’estómac. Té la sensació de ser-ne una, en el precís moment de desplegar les ales per primer cop. N’estaries orgullosa, mare. I l’envaeix el desig immens de sortir-se’n. S’acosta a l’armari, l’obre del tot i, de puntetes, allarga els braços i tiba la maleta grossa del prestatge de dalt. La deixa sobre el llit, com una closca. Recolza les mans a la cintura i pensa per on començar. Som-hi.

Potser va ser el to amb què ella li ho va dir, però aquell com estàs el va agafar del tot per sorpresa i, també, el fet que per primera vegada després de tants anys es plantegés mirar de respondre sincerament. Per això es va espantar i es va afanyar a dir que bé, bé, i tant, anem fent, amb aquell plural absurd que tot ho minimitza. I quan, després d’uns minuts de conversa al caire d’un semàfor es van passar els telèfons i es van prometre quedar per prendre alguna cosa, quan amb petits moviments un i l’altra reculaven per encabir un adéu, quina gràcia m’ha fet veure’t, ostres i tant, a mi també, ja ens veurem, ja ens veurem, contra tot pronòstic ella es va desdir de la distància tot just iniciada i li agafà, amorosa, la mà entre les seves. Joan, vaig ser una estúpida; hauríem pogut ser feliços, tots aquests anys. Jo sempre…

I ara que ell aboca al pot sobre els fogons un raig de caldo Aneto no entén per què va dir-li no pot ser, Anna, ja no pot ser.

Em va escopir un fes el que vulguis, d’aquells que t’aboquen la culpa sencera, sense concessions, i jo que, encara ara no sé ben bé com, havia fet el camí de l’habitació a la porta de casa amb la bossa penjada, la maleta de rodetes i les claus a la mà, vaig recular fins la punta del llit i em vaig asseure sobre els llençols de ratlles fines i blaves, encara rebregats. I potser va ser la impotència, la tensió o aquella pena grossa que de tants mesos dissimulàvem, que em va fer plorar en silenci mentre ell buidava el rentaplats.

Va ser llavors que, volent-me eixugar les llàgrimes amb la mà on encara tenia les claus aferrades, amb la punta d’una d’elles, em vaig fer un tall a la galta, petit i coent. Em vaig aixecar de cop, espantada.

I vaig marxar per sempre, sense voler-ho mai del tot.

Va dir quan acaba el túnel i vaig respondre que aviat, no pateixis, que si comptes fins a deu, a poc a poc, sempre hi haurà una estació o una llum o. Fins a deu. Sí. I si encara no? Deu més; sempre funciona. I va fer un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu.

Vols la rosa?

M’ho va dir així, sense donar-hi cap mena d’importància. Havíem sortit a donar una volta per veure les parades de la plaça i ara passejàvem de bracet per l’avinguda, però aquell vols la rosa em va llançar fora, a l’altra banda del signe d’interrogació. Em va semblar que no era el moment de fer-me l’ofesa ni de fer veure que no l’havia sentit. Per això amb un lleu moviment d’espatlles li vaig dir hmm, i perquè sabia que si deia que sí, si us plau, quedaria com una nena consentida, i si deia que no, que gràcies, no cal, ves, ara…, si deia no, l’Àlex m’ho coneixeria de seguida, que allò no era veritat. Per això em va sortir un hmm tens, breu, sec, com una síl·laba.

La vols o no, digues.

I potser va ser això o les altres coses, no ho sé, el cas és que, quan va acabar aquell dia, ja s’havia acabat tot.

Arribats a aquell punt li va dir miri, el departament de recursos humans ha fet una selecció prèvia de candidats segons els requisits que els vaig exposar personalment i, per tant, entenc que si ha arribat fins aquí ja estarà al cas del perfil que estem buscant i de què és allò que l’empresa espera de vostè. El silenci es passejà tranquil·lament per aquell despatx de la planta cinquena fins que, alçant la vista dels papers que sostenia digué senyoreta Estel?, que ella va entendre com una invitació a parlar. Sí, senyor Freixes, s’afanyà, en les dues entrevistes que vaig fer, bé, sobretot en la segona, em van explicar que. Però el que jo volia saber ara, Estel, i disculpi’m que l’interrompi, és què és allò que vostè espera de nosaltres. 

I, nena, es va fer un silenci superincòmode. Què se suposa que havia de dir? Un bon sou? Ascendir aviat? T’ho juro, aquestes coses em fan posar molt nerviosa, perquè no entenc on volen anar a parar i tot és com que té trampa. No ho sé; suposo que deu ser l’abecé de l’entrevista de feina, allò imprescindible que una s’hauria de preparar, però jo què sé, ja em coneixes, no soc d’aquesta mena, a mi em surt tot així, natural; jo confio en les persones. I què li vas dir? No t’ho creuràs, Anna, fins i tot em fa cosa dir-t’ho. No te’n riguis, eh? No, dona. Li vaig dir senyor Freixes, no ho sé, suposo que un bon ambient i ser feliç. Ser feliç!, t’ho pots creure?

Va somriure i la continuà mirant, com esperant que seguís, però res. Ella envermellí una mica, sense poder-ho evitar. Havia dit ser feliç? En aquell moment se sentí realment petita, totalment convençuda que la balança, si mai algú l’havia posada a treballar, ja s’inclinava cap al cantó oposat. El senyor Freixes es va adonar de la seva feblesa, segur, i va desviar la mirada altre cop cap als papers, se’ls va acostar i els va regirar amunt i avall cercant alguna dada concreta. Té una bona formació, Estel, sens dubte, i, si m’ho permet, molt superior a la que requereix el lloc que ens cal cobrir. Amb tot, l’experiència laboral. Mai no en podré tenir gaire, senyor Freixes, va dir amb aquela mica de gosadia de qui ja no té res a perdre, si no començo per enlloc. Sí, evidentment, però ha d’entendre que l’empresa…

I? I res, com sempre, després de quatre aclariments sobre el currículum i un parell de preguntes de pura xafarderia va venir tot allò de l’haestatunplaer gràciespervenir jalitrucarem tindrànotíciesnostres, que és la manera convencional i amable de dir-te nena, aquí no hi tens res a fer i més val que espavilis, que a ciutat som fets d’una altra pasta i no ens en calen, de noies que venen ves a saber d’on amb el lliri a la mà. Ets una exagerada, segur que no n’hi ha per tant. I, quan dius que la vas fer, l’entrevista? Ahir. Estel, guapa, estàs paranoica; deixa que passin els dies i, després, si cal, desespera’t, o, millor, ens desesperem juntes i anem a fer unes cerveses al Tano. No, si ja tens raó, però és que… Pujaràs, divendres? Tinc ganes que ens veiem tots. No ho sé, Anna, encara estic desfent caixes i organitzant-me; potser al següent, encara que si m’estresso gaire, no et dic que no, aquest. Ara mateix…

Quan va penjar, li va caldre un temps per tornar a prendre consciència de tot plegat. La conversa amb l’Anna l’havia transportada a espais coneguts i ara, les imatges dels amics, de la família, de casa, l’assaltaven mentre es trobava asseguda de costat sobre braç d’aquell sofà massa fet a uns cossos que no eren el seu i, amb les dues mans juntes, sostenint el mòbil sobre les cames i la mirada cap a la finestra sense cortines, va buscar un horitzó, un cel, un espai obert que la façana del bloc de pisos del davant impedia. No sé si he fet bé, d’anar-me’n.

És curiós comprovar que, quan som criatures, percebem el món a porcions minúscules, com si la nostra ment, el nostre interès o la nostra consciència no fossin capaços d’encabir res que no guardi una certa proporció amb el nostre cos menut. Així, si ens posem a fer memòria dels espais de la nostra infantesa, probablement no recordarem les vistes d’un paisatge inabastable, el perfil d’una serralada o l’ample horitzó a ran de mar, sinó més aviat aquell pedrís, aquella entrada, aquell racó d’escala, aquell sota de la taula del menjador o aquell refugi que ens fèiem amb un llençol vell i dues caixes de cartró. Per això, si a l’Octavi li haguessin demanat què recordava amb més claredat de casa dels seus avis hagués dit, sens dubte, aquell petit balcó.

Al balconet, així era com l’anomenava ell aleshores, s’hi accedia a través de dues portes que s’obrien cap a dins de la sala. Eren dues portes de fusta altíssimes i estretes que dibuixaven quatre rectangles verticals cadascuna, un sobre l’altre. El rectangle inferior era cec, massís, de fusta fosca com la resta de la porta, amb tantes capes de vernís que sempre tenia la sensació de quedar-s’hi enganxat. Els tres de dalt, en canvi, corresponien als vidres, prims i trencadissos, que tremolaven amb el vent, amb el tro de la tempesta o, més habitualment, amb el pas del camió de les escombraries. Una cortineta fina, de fil, cobria des de l’interior els dos vidres més baixos, subjectada per un filferro fixat a banda i banda. En aquell temps ell l’apartava, es col·locava entre aquesta i el vidre fred i alenava per tenir un cercle efímer on poder dibuixar amb el dit ara un sol, ara una cara, ara un arbre, fins que l’assaltava aquell què fas, Tavi, que em deixes el vidre perdut!, que li deia l’àvia, encara que sempre acompanyat d’un mal dissimulat somriure. Potser per això, els porticons que tapaven els vidres sovint estaven tancats amb la falleba, que ell encara no encertava a obrir per manca de força i de perícia. A l’estiu, però, el balcó estava obert de bat a bat i la persiana de cordeta i llistonets verds de fusta penjava recolzada per la banda de fora de la barana. Allò sí, que li agradava; era com si l’espai interior donés un pas cap enfora i, al mateix temps, com si el fora entrés de puntetes endins, ni que fos només dibuixant l’ombra ratllada de la persiana sobre les rajoles de la sala. Als matins, però, no s’hi podia estar, a fora; les rajoles del terra, lluents i d’un verd més clar que el de la persiana, cremaven com una mala cosa i la paret de la façana també desprenia una calor asfixiant. Però a la tarda… A la tarda passava a ser el racó més fresc de tota la casa. Amb dues joguines s’hi podia passar hores senceres. El balcó corresponia al primer pis i donava sobre un carreró transitat només de tant en tant per quatre veïns i per algun passavolant que, rondant pels carrers, passejava el gos. I tot i aquesta manca de distracció, quan es cansava de jugar també hi restava badant llargues estones, agafat amb les manetes als barrots recargolats de ferro, pintats de negre, acostant-hi el nas per sentir-ne l’olor a pols i a pluja seca. Teresa, on s’ha ficat, el nano? El Tavi?, pots comptar: si no el veus per aquí dins, mira al balcó. I és que ara, vist amb perspectiva, potser sí que va ser en aquell balcó del carrer de Vista hermosa, suspès a mitja alçada del món, on es va començar a formar el seu caràcter introvertit i somniador.

Sí, es podria dir que, d’alguna manera, allà va començar tot.

Es va llevar immediatament, com un autòmat, activant un rere l’altre tots els mecanismes necessaris per recuperar la verticalitat perduda les últimes hores. Tentinejant, amb els braços caiguts però lleugerament avançats i els dits de les mans enrampats a banda i banda com els bigotis d’un gat, va avançar entre la penombra apamada de l’habitació cap a la vora de la finestra i, raaac, raaaaac, amb dues estrebades llargues i precises, va aixecar de cop el dia i la persiana. La claror de l’exterior l’ofenia, encara; va tombar-s’hi d’esquena i clavà els ulls sobre el llit buit. Aquella imatge impúdica de llençols calents i rebregats, de llit esventrat, li va produir com una buidor d’estómac, un lleuger abaltiment d’esperit. Inspirà profundament i, després, mig badall mig sospir, deixà anar un Clara, pastós, palplantat a contrallum de la finestra, amb el tors nu i els pantalons curts de pijama.

Vint minuts més tard, la cafetera oroley xiulava sobre el fogó i omplia la cuina d’una aroma intensa. Abocà el cafè a la tassa i s’hi posà un bon raig de llet amb cura, mirant de no tacar-se la camisa blanca ni els texans. Encara sentia la frescor de la dutxa en la humitat dels cabells mal eixugats. S’assegué i continuà esmorzant. Tots els sons, els percebia d’una manera més intensa, aquell dia, potser perquè la pressa havia deixat d’existir. El ganivet rodó fregant la mantega sobre la torrada, la cullereta picant l’interior de la tassa del cafè amb llet, el brunzir del motor de la nevera, el ganivet desat amb cura sobre del plat, la torrada espetegant dins la boca. L’empassar. El respirar. Potser, si hagués tingut la ràdio encesa… Però no. I, per segona vegada aquell dia, li vingué al cap aquell nom, com sempre que la solitud se li plantava nua i de cara. Clara. Clara Dosrius.

La seva història amb la Clara era de l’època d’universitari a Barcelona, segon curs d’econòmiques, vuit anys enrere, en un pis d’estudiants on, per coses de la vida, havien acabat quedant, només, ells dos. Havia estat força breu, dos o tres mesos, a tot estirar i, ni de bon tros, no va ser de les més apassionants, però hi va haver un fet que el va trasbalsar per sempre: la tal Clara Dosrius l’havia deixat de sobte i amb tota traïdoria. Podràs passar aquest matí per aquella pastisseria de la plaça Adriano? Em ve tant de gust prendre’m una d’aquelles ensaïmades, va dir melindrosa, encara des del llit. I això va ser tot, que quan va tornar amb el paquetet de can Serra es va trobar el llit desfet i la casa ben buida, que li va semblar que només l’omplia la seva respiració accelerada d’incredulitat.

Txac. Res.

Txac. Una espurna, ara, insignificant. I res.

Gira el llumí entre els dits, potser només un quart de volta, i el torna a apuntar contra el rascador de la caixa Tres Estrellas que sosté amb l’altra mà.

Vigila no et cremis, deia la mare, però ara la mare no hi és i ell ja no és un nen, en té trenta-cinc i cap advertència no l’afecta, que fa quatre  dies que la Raquel l’ha deixat, que no puc més, Marçal, que jo busco una altra cosa, i la vida se li ha quedat potes enlaire i ara mateix tant se li’n dona tot. Només que tot i ell és buit i la casa dels afores, perduda entre muntanyes, se li fa grossa, silenciosa i freda. Una espelma, un punt on fixar l’atenció, un batec de llum, d’escalfor, de moviments lleus amb olor de vainilla que ompli la sala mentre cau a plom la tarda de diumenge. I pensa no em cremaré, mare. Mai no encerta la pressió justa que cal exercir, i més aviat peca de manca que d’excés. Potser és això, oi, Raquel? Aconseguir qualsevol cosa vol el seu temps. No, Marçal, ja és massa tard, ara; de debò, ja no puc més.

Txac. Frssssssss… Ara, sí. Finalment. La flama. Com un triomf tardà, com un alleujament; el plaer íntim de sortir-se’n, malgrat tot.

Mentre deixa la caixa i pren l’espelma, el llumí encara crema a pocs centímetres dels dits, però no és fins que l’acosta al ble, que en sent l’escalfor. Deixa l’espelma encesa sobre la taula de l’escriptori i sacseja el llumí a l’aire. Bada una estona, sostenint-lo encara entre els dits, sentint espetegar lleument la fusta recremada al refredar-se, i contempla el fum que se’n desprèn, com es caragola i dibuixa un rastre de girs sorprenents fruit de l’atzar o de corrents d’aire invisibles que ell mateix ha provocat sense adonar-se’n. Inspira profundament i s’omple d’olor de sofre i de llar encesa. Quan torna de desar la caixa al primer calaix de la cuina i de llençar el llumí a les escombraries, s’asseu a la butaca, tiba una manta per tapar-se les cames i contempla amb ulls plorosos la petita flama a l’escriptori, sense aconseguir enganyar la solitud. Raquel, ulls de mel, olor vainilla.

Fa un son, profund, que aconsegueix endur-se’l, per pur esgotament, durant un parell d’hores.

Timbre insistent i trucs apressats amb el puny, amb la mà plana. Marçal!, Marçal!, Marçal! Collons, Marçal, obre, corre! El Marçal obre els ulls, però què…?, s’alça d’un bot i es dirigeix tentinejant cap a la porta que segueixen colpejant. Raquel!, Marçal! L’obre d’una revolada i es troba la silueta excitada de l’Oriol sobre un fons rogenc. Hi ha foc, Marçal, foc, aquí, a Serra Marina! No heu sentit les sirenes? Jo… estava dormint. Corre, tio, agafeu el més imprescindible i fotem el camp; hem d’anar al poliesportiu. I la Raquel? Va, espavila, vaig al cotxe i em seguiu amb el vostre. Sí, sí, vinc, espera’m, serà un moment, només. I llavors jaqueta, cartera, mòbil, claus de casa i del cotxe ―mira,  i la manta del terra― tot a les mans i entre els braços, llums apagats, finestres tancades, collons, collons, collons! D’una bufada apaga l’espelma i l’agafa, també, sense pensar-s’ho, mirant de no vessar la parafina fosa. Surt corrent, tanca la porta, obre el cotxe, ho llança tot dins, hi entra i engega el motor. Sobre el parabrisa s’ha format una finíssima capa de cendra. De fet, hi ha cendra pertot. Sense saber encara com endreçar els pensaments, s’obliga a seguir els llums posteriors del cotxe de l’Oriol, que ja avança a tota velocitat, uns vint metres davant seu, aixecant núvols de pols per la pista.