Va acostar el caire de la copa al llavi i va cercar la frescor quasi metàl·lica sota un tou flonjo d’escuma. Estava ben tirada, avui. I tant. El primer glop, generós, llarg, magnífic. Ho sabien fer bé, els dos; tant el noi com la noia, però a vegades anaven amb presses. I no. Una cervesa vol un mínim de miraments. Per això sovint espiava des de fora com estava la barra i, si hi havia algú demanant, es feia el desmenjat, consultava el mòbil, llegia algun cartell simulant interès. Després entrava. Em posaràs una cervesa. Amb copa? Sí, si us plau. I contemplava el doll silent lliscant per l’interior del calze de vidre, omplint-lo de color.

Dos amb trenta, targeta o efectiu? Mai no la pagava tan cara; només els dilluns, a l’Ateneu. Però no era el preu de la copa, era el preu del seu moment, del propi silenci, de l’escoltar les converses a mitja veu de les taules veïnes, del respirar la frescor atrapada entre les parets del jardí romàntic. N’hi haguessin pogut demanar el doble, que ni s’ho hauria pensat. Ho valia. Un altre glop, aquest més curt, i va deixar la cervesa sobre el cèrcol tot just esbossat a la taula. Va treure uns papers de la cartera, les ulleres i es va posar a llegir.

No havia repassat ni tres línies que es va veure sorprès per un batec d’ales sobre seu i, gairebé al mateix instant, el so d’alguna cosa que es capbussava a la beguda. Cagun cony! Què collons. Merda, serà? Doncs sí, un pinyol. Rosegat, arrodonit, d’oliva. Allí estava, al fons de la copa, enjogassat vacil·lant enmig d’un niu de minúscules bombolles que li fugien amunt en fileres regulars. I ara què. La situació li va semblar tan insòlita que va pensar que no es tractés de la broma pesada d’algú. Fins i tot va mirar al seu voltant. Res, tothom feia la seva, aliè a la violació a la seva intimitat. Perquè es tractava ben bé d’això. Vaig a dins, segur que me la canvien. Però de cop es va veure donant unes explicacions tan sorprenents que va pensar que mira, no en tenen cap culpa, ells, i va acabar deixant-ho córrer.

I era una merda, que l’home havia esperat tota una setmana per viure aquells minuts i, ara, aquell maleït pinyol, rosegat per vés a saber qui i quan, que un colom fastigós i malalt, perquè de totes aquestes bèsties, t’ho dic jo, no n’hi ha cap de sana, ha cregut oportú d’escopir sobre la meva cervesa m’ho esguerra tot. I que ja és mala sort, tu. Així és que res, potser per la sequedat que provoca qualsevol discurs per interior que sigui, potser per la tossuderia de renunciar a allò que és propi, per pur enardiment o per vés a saber quina mena d’impuls de rebel·lia, el cas és que va tornar a prendre la copa per la tija, se la va apropar de nou a la boca, i gluc, gluc, gluc, amb els llavis ben premuts, no fos cas, no va parar fins sentir a frec la superfície rugosa i dura.

Surto de la feina i m’acosto a visitar els pares. La foscor ens acaba sorprenent asseguts al menjador. M’alço per encendre el llum de la tauleta i em demanen que abaixi la persiana. Mentre amb una mà enretiro la cortina i amb l’altra busco la corda, veig la petita esquerda del vidre, en un racó. Em ve al cap el relat de l’explosió d’una bombona de gas, a l’edifici del davant, que va fer esclatar en mil bocins el vidre de l’altra fulla, escampant-lo com sorra per tot el menjador. Ho comento en veu alta. Però sobre el bressol on dormies no n’hi va caure ni un, de vidre, insisteix a recordar-me la mare.

El bressol no, que no sé com era, però sí el cotxet. Menteixo; de fet, allò que recordo, per ser més exacte, és la sensació d’anar-hi assegut pel carrer, amb la mare que l’empenyia. I unes boletes de plàstic de colors llampants trontollant arrenglerades davant meu, camí de la guarderia. És el record més llunyà. O, de tan desdibuixat, potser n’és un que, fa molt de temps, vaig creure que era meu.

A la guarderia tots parlen com la tele. Es veu que ho vaig dir jo, això, quan la mare em va venir a buscar. Aquest fet i la impressió que en tenia, d’un lloc molt gran i força gris, no la feia del tot agradable. La Madreteresa ens estimava, i molt, no dic que no, perquè nosaltres també vam acabar per estimar-la a ella, però suposo que m’hagués agradat veure-li els cabells i poder-los-hi acaronar, com a la mare. I no. Potser per això molts migdies em feia l’adormit a casa, perquè la mare no m’hi tornés a portar a la tarda. Quan després d’observar-me amb atenció tornava a tancar la porta de l’habitació i s’allunyava, jo em llevava sense fer soroll i, de genolls sobre el llit, enretirava un dit la cortina i mirava distret per la finestra.

Anys més tard, potser onze o dotze, també miraria sovint per aquella mateixa finestra. Dret, recolzat a la paret, enretirant la cortina. Ella ―mai no en vaig saber el nom― sortia cap a quarts de tres per la porteria de l’edifici que feia xamfrà i recorria tota la vorera del davant de casa, de dreta a esquerra, fins perdre’s, al tombar per Muntaner. La feia un parell d’anys més gran que jo. Rossa, amb un cabell llis que tot just li arribava a les espatlles i una carpeta que abraçava contra el pit.

Del carrer de casa en recordo moltes coses. Un vespre, el senyor Tugas, el veí de sota, va obrir la finestra i s’hi va enfilar per tirar-se daltabaix. La senyora Maria, la seva dona ―una àvia, també― el va engrapar pel cinturó a últim moment i, amb crits desesperats, demanava auxili a qui la pogués sentir. Vam sortir al carrer tots els veïns. Recordo especialment els nois del pis d’estudiants, que van agafar mantes i es van posar a sota tensant-les pels extrems, per mirar de parar el cop. Uns minuts més tard, els bombers, puntualment alertats, esbotzaven la porta a patades i la dona, baldada per l’esforç, es desfeia en plors. Tot plegat, força dramàtic, si traiem el fet que vivien a l’entresol, és clar.

Mai no havia tingut gats. Ni tan sols li agradaven; més aviat al contrari. Potser perquè havia sentit a dir que, de tant en tant, vomitaven boles de pèl. Com ell. Bé, com ell ben bé no, però segur que l’efecte devia ser si fa no fa el mateix: el cos recargolant-se sobre l’esquena en forma d’arc, regirant-li l’estómac, forçant-ne l’obertura, alliberant-se convulsament de tot allò que l’oprimia des de dins.

No era pèl, esclar. Ni res que li hagués fet mal. No. Era aire. Només aire. Aquell aire mal paït i fastigós que se li posava a l’estómac i li inflava el ventre com un globus a punt de rebentar. A vegades durant hores i hores. Una tarda. Un dia sencer. Amb aquell nus a la gola que l’obligava gairebé instintivament a empassar i empassar. La seva mare en deia saliveres. Nen, estàs bé? Que tens saliveres? Una mica. Sembla que començo. Et vols estirar? Sabia prou bé de què parlava, ella. N’havia tingut des de ben petita. També aquell sanglot que venia després, fort, sonor, com un metrònom que mica en mica accelerava el compàs i augmentava el volum. Que quan se’l reprimia i el descompassava li produïa aquella punxada profunda i dolorosa al pit.

Ell preferia dir-ne aires. Saliveres era un mot horrorós; només de pensar-hi li feia venir basques, les mateixes que patia al final de tot el procés, alliberant-se de cop, amb ulls vermells i plorosos. Al bany d’un restaurant, darrere un cotxe o un contenidor, entre els arbusts d’un parc, en un carreró poc transitat buscat amb presses, doblegat sobre ell mateix. Et trobes bé? Sí, sí, no és res. I les explicacions que tant l’avergonyien. Aires. Amb els anys havia après a conviure-hi; els intuïa rere algunes situacions que funcionaven de desencadenant: actes socials, menjars abundants, horaris estressants… I mirava d’avançar-s’hi, de treure-se’ls de sobre, de sotmetre’ls. Però no. Un cop al mes o tres al dia; li venien sempre en mal moment.

Ja ho diuen, noi: no s’hereta res de bo. Els testos s’assemblen a les olles.
I tot sigui això.

Escric. Escric en papers que inevitablement doblego per la meitat per no semblar massa ambiciós. Escric a peu de pàgina, en els marges ocults d’un llibre, omplint els buits que deixen els dies ociosos d’una agenda, encara de paper, o en un full de qualsevol de les excessives llibretes que atresoro per si de cas per casa, a la feina, a la bossa, a la jaqueta. Escric per por que les paraules se’m caiguin a terra al treure de la butxaca, distret, el mocador o les claus de casa. O que se les endugui un cop de vent. A vegades -més aviat sovint- escric poc, per sota les meves possibilitats; un títol, una idea al vol, un twit, o l’inici d’un vers que, qui ho sap, podria ser llavor d’algun poema. Hi ha alguns dies que escric ben bé pel pur i simple gust d’escriure, sense tenir massa res a dir, badant, gaudint del frec amorós del bolígraf que passeja sense presses sobre el paper, refent camins, buscant viaranys nous, allargant de manera més o menys conscient el traç que conforma el màgic món de les paraules.

I, sense arribar mai a deturar-lo del tot, quan escric, faig que el món giri més lent.

Clac.

Clac.

Nou.

Clac.

Clac.

                        Clac.

I deu.

Un cop tallades, les vaig amuntegant sobre el marbre del bany, encara humit.

Recordo que quan era adolescent me les mossegava. Les serrava amb les dents, per un extrem, ben arran de la carn, i tibava a poc a poc amb els dits de l’altra mà. A vegades m’hi entretenia i jugava amb l’ungla a mig desprendre’s amb el dit polze o amb l’índex. M’havia arribat a fer sang i tot. Cap als vint, però, de cop vaig deixar de fer-ho, encara ara no sé ben bé per què. Probablement pel desig de fer les coses ben fetes i prou -perquè era una cosa de mi que no m’agradava-, o pel fet de veure que em començava a deformar les puntes dels dits. Però un extrem en porta a un altre, i ara sovint les duc un xic massa llargues, qui sap si per demostrar-me a mi mateix que me’n ser estar. I, quan arriba l’ocasió, me les tallo religiosament amb unes tisoretes de punta, amb corba. Però el cert és que encara no hi puc deixar de jugar.

Ara mateix, sobre el marbre del bany, en destrio una, de les petites, i fent la pinça la faig giravoltar, prement-la amb força, pel capciró dels dits.

És el vespre del dia de reis i, aprofitant que he de sortir i passar per la farmàcia —arrossego des de fa uns dies un refredat d’aquells de nassos—, decideixo posar-me el buff nou i apujar-me bé el coll de la jaqueta per allargar el passeig i fugir per una estona d’aquell cert desordre que inunda les cases aquest dia, mentre un munt d’objectes, no sempre necessaris, malden per fer-s’hi un lloc.

Ja fa una bona estona que s’ha fet fosc i, després d’un dia esplèndid, els carrers s’han buidat de famílies carregades amb paquets i de nens i nenes exhibint bicicletes, patinets i cotxets de nines. Camino a poc a poc, badant, gaudint del plaer de sentir els meus propis passos. La il·luminació de Nadal està encara encesa —probablement és l’últim dia— i dona un efecte argentat sobre la pedra del carrer Major, que s’allarga al meu davant declinant-se lleugerament a l’esquerra per anar a parar a la plaça d’Octavià. Els aparadors, il·luminats encara, esperen, esgotats pels últims dies, el retorn de l’activitat motivat per les rebaixes. Però avui ningú no se’ls mira. A la plaça, imponent, s’alça el Monestir, deixant veure la seva rosassa il·luminada per dins, per l’ofici del vespre. Hi entro i em dirigeixo a la capella lateral, on hi ha el pessebre, i el contemplo per darrer cop. Al sortir i veure tota la plaça il·luminada, m’envaeix una sensació de profunda enyorança. No es tracta del dia en si, o de l’acabament de les festes. No. Va més enllà. Sé que el futur canvi de residència deixarà en el prestatge del record les millors festes de Nadal de la meva vida a Sant Cugat, on hem format una família, on els nens se’ns han fet grans, on hem participat d’un munt de tradicions i n’hem generat de pròpies; envelat, pessebre vivent, missa del pollet, llums, patge reial, fira de reis, pessebres del carrer i de la casa abacial, torrons de can Pros, Reis de xocolata del Cuquet, tortell de can Sàbat, sopar al Viena de l’estació… Des que arrossegàvem el primer cotxet fins ara, que ja els abracem tots quatre per la cintura. Qui sap quants anys hauran de passar fins tornar-hi. I, quan tornem, qui sap les coses que hauran canviat. Fa por, pensar-hi.

Una companya de feina em va dir que allò que m’espantava no era el canvi de casa, sinó el canvi de moment, d’etapa. Dies com avui li donen tota la raó. Ara enfilo el carrer de Santiago Rusiñol, més lent encara, conscient que quan arribi a casa i tanqui la porta caldrà començar a crear un nou demà.

Avui, altra vegada, he sortit tard de la feina. Quan em passa això, contràriament al que podria semblar, no tinc ganes de córrer cap a casa. És com si necessités un espai i un temps de descompressió superior a quan la jornada es redueix al número d’hores establertes. Potser massa intensitat. O potser soc jo, que m’ho prenc massa intensament…

Per això, quan surto del tren, deixo que les passes se m’emportin una estona pels carrers que em són més agradables. Com tothom, suposo, vaig pensant en les meves coses, en allò que m’ha passat, en allò que hagués pogut fer francament millor, en tot allò que m’espera els propers dies… Indefectiblement, però, passi per on passi, sempre acabo al mateix lloc. Davant del monestir. Hi he entrat. M’agrada entrar-hi entre setmana, quan fosqueja, i la rosassa ja és incapaç d’omplir de colors els racons de l’immens espai interior. No és que de dia no m’agradi, al contrari, la màgia de la llum transmet la certesa d’estar en un espai diferent. De nit, però, tot és més recollit. I gairebé no hi ha ningú. Ara no és la llum, doncs; allò que em fa estremir: és la sonoritat, la ressonància de qualsevol cosa. Un reclinatori que cruix sota els genolls d’algú que prega, el dring sord d’una petita ofrena al precipitar-se dins la caixa de fusta, les meves passes lentes recorrent la nau lateral… Tot s’amplifica. Cada detall acústic resulta nítid, pren tot el seu protagonisme. El valor de les petites coses. Un silenci immens, colosal, reclòs en tres naus, com a ingredient necessari, imprescindible, per escoltar amb atenció.

I, de cop, la tinc al meu davant, protegida rere una reixa robusta, infranquejable: la Mare de Déu del bosc. Es tracta d’una talla de fusta policromada del segle XIII. Segons expliquen, aquesta escultura ja era venerada al segle XV a l’ermita de Sant Adjutori, camí de Sant Medir, a Collserola, i els hortolans de Barcelona li tenien molta devoció. Per tal de protegir-la durant la Guerra Civil espanyola, va ser amagada en una masia propera i, el 1940, es restituí el seu culte a l’absis lateral del Monestir de Sant Cugat.

M’impressiona estar una estona al seu davant. La seva mirada… Quants fidels li hauran confiat les seves pregàries, al llarg d’aquests segles? Jo li confio les meves, i em sento com un punt enmig de l’univers. Amb tota seguretat aquesta petita talla també em sobreviurà. I als meus fills. De cop, les meves preocupacions resulten tan petites com jo mateix. Molt petites, en la perspectiva del temps. Com els sons que deixo enrere, reclosos, ara que enfilo tranquil·lament el carrer major, cap a casa.

Anava capficat amb les meves coses i, quan em distreia, observava com mirava de passar el temps la resta de passatgers del tren. Així, doncs, no va ser fins que la megafonia va anunciar la proximitat de la meva parada que no me’n vaig adonar, que el dia era especialment fosc i, instintivament, vaig fer una llambregada al rellotge, pensant si no era més tard del compte. Una remor sorda m’ho va confirmar un cop es varen obrir les portes: estava plovent.

Cada vegada que plou m’hi fixo: la gent que surt del tren imprimeix un ritme més lent a cadascuna de les seves petites accions. Sortir de tren. Regirar la bossa per guardar el mòbil o el llibre. Buscar la cartera i treure’n el bitllet per validar-lo a la sortida. Observar el camí a fer entre la gent, encarar les escales, mirar on posar cada peu… Tot és més lent. Gairebé imperceptible, però més lent. Com si tothom volgués allunyar d’ell mateix aquell moment proper i inevitable d’entomar el carrer i la pluja, deixant enrrere l’andana coberta, el vestíbul de l’estació, la sensació de confort de la roba seca i temperada.

Portava paraigua a la bossa i el vaig desplegar amb un gest mecànic al mateix temps que posava el peu al carrer. No m’han agradat mai, els paraigües; els percebo com objectes engorrosos i de curta durada, ja sigui per la seva innata fragilitat, ja sigui per les ocultes ganes de desprendre-se’n, que fan que quedin oblidats, a la més mínima, per qualsevol racó. Per això acostumo a endarrerir al màxim el seu ús. Però amb pluges com aquella, no hi havia altre remei. El terra brillava, net i xop, amb els llums dels fanals, dels cotxes, dels establiments, i l’aigua s’obria pas caigués on caigués pels corrents més ràpids, pels pendents més pronunciats, o s’acumulava presonera en enormes bassals, quan no encertava a trobar el camí de sortida. Jo anava amb el paraigua encastat al cap, amb una marcada inclinació cap endarrere, en un intent de protegir la motxilla de l’esquena, i em movia amb passes curtes i lentes, patint per un calçat certament poc apropiat. 

Però n’hi va haver prou amb menys d’un minut perquè els peus ja estiguessin absolutament xops i els camals dels texans, des de més amunt dels genolls, s’aferressin amb fredor a les cames, limitant-ne els moviments, encarcaradament. Va ser llavors que vaig pensar que era agradable el fet de saber-se formant part d’alguna cosa de l’entorn, impregnant-se, literalment, d’ella, com el pagès que torna del tros brut de terra, o el pescador, amb gust de sal. I a vegades sí que ens cal un bon xàfec per no oblidar-nos que som permeables, que cal que ho siguem si volem sentir-nos més vius que confortables.