El gos, ha dit. I, tot d’una, la mestra ho ha vist clar.

Vigila’l, doncs, que a vegades, aquestes coses… Però no ha sabut acabar, que el terra s’encongia sota els seus peus creant un buit immens, tan gran com el que se sentia ara mateix a l’estómac. Després, la ràbia. Una ràbia irracional, profunda i desconeguda que, com una descàrrega elèctrica que no sabria contenir, l’empenyeria, segur, a fer ja mateix qualsevol cosa. Qualsevol.

Ell havia arribat tard, com cada dilluns que venia de casa la mare, fins i tot una mica més. I, quan ja havia obert la porta, hauràs de fer un pensament algun d’aquests dies, noi, i canviar el despertador, que el que tens a casa no paga la pena, mentre alguns, rient per sota el nas, l’assenyalaven i sacsejaven el cap. Ha provat de treure pit i somriure amb arrogància, però l’expressió li venia gran, avui, i ha anat a seure al seu lloc, de dret, amb la mirada fixa a terra.

Entre lectures, comprensions i quatre activitats per parelles, els minuts han jugat distrets a fer veure que tot era normal. I no. No, perquè ja feia una bona estona que tots eren a classe. No, perquè finestres i porta, tot era ben tancat. No, perquè el sol de la tot just estrenada primavera espetegava de ple sobre les taules. No, perquè hi havia alguna cosa, allà, que. Jan, no vols dir que no et fondràs, si no et treus la dessuadora? Algú reia. Estic bé… Au, va, no diguis bajanades; si estàs tot suat! I ell, que desmenjat se la treu. I ella, que li veu allò al coll.

I això?, no ha pogut evitar.

El gos, ha dit.

I, ella, que hagués donat qualsevol cosa per no veure-ho tan clar.

Es posa l’alarma del mòbil a les set, però mai no li arriba a sonar. Mitja hora abans ja belluga pel llit. Desendolla el telèfon, que ha passat la nit carregant-se, consulta l’hora i desactiva el despertador. Es vesteix poc a poc en la penombra amb la roba que havia deixat preparada en un racó, als peus del matalàs. Una tovallola mitjana que havia deixat penjant de la llitera de dalt perquè s’eixugués li dona aquell punt d’intimitat que mereix l’exposar-se en roba interior. Es mou lentament, per no fer massa fressa, tot i que, pel que sent, ja no és l’única que transita. Busca les sabatilles que va utilitzar ahir per dutxar-se i avança pel dormitori mirant de no topar amb res ni ningú. Obre amb cura la porta que es troba sota el llum pilot d’emergència, la tanca darrere seu i se’n va al bany amb la urgència  d’alleugerir la pressió, després de tantes hores. Abans de sortir es mira al mirall. Els ulls inflats, la pell emmorenida i resseca i els cabells esbullats. Se’ls arregla una mica amb els dits, disposats com una pinta, i es passa una mica d’aigua per la cara. No hi ha tovallola. S’espolsa les mans a la pica i acaba eixugant-se als  pantalons. Quan torna a l’habitació, algú ja ha obert el llum. Ara que ve de fora, l’ambient carregat de l’habitació per a dotze persones la fa enrere. Pensa a obrir la finestra, però no ho fa, encara; alguns pelegrins encara no es mouen, colgats dins els seus sacs de dormir lleugers, esgotats per l’etapa anterior o, qui sap, potser per l’acumulació de dies i dies de Camí de Sant Jaume. En comptes d’això, deixa la porta oberta perquè circuli una mica l’aire. Creua altra vegada l’habitació entre lliteres, motxilles a mig fer i cossos a mig vestir. Quan les mirades —endormiscades encara— es troben, es diuen bon dia fluixet, però amb un ampli somriure amable, amb la confiança i complicitat que els dona el fet d’haver dormit junts, en una mateixa habitació d’alberg. Un cop al seu racó, seu a la vora del llit i es posa a endreçar les coses tranquil·lament, però sense aturar-se. Ho vol deixar tot a punt per sortir tan aviat com pugui, un cop hagi esmorzat. L’ordre és fonamental; un espai per cada cosa. Fer-ho així no només l’ajuda a poder trobar-ho tot, sinó que li és una manera eficaç i senzilla de saber que tampoc no es deixa res enlloc. Ara, amb tot enllestit, es penja una petita bosseta de roba en bandolera amb els diners, la documentació, el mòbil i la credencial. Passa revista amb la mirada. A fora de la motxilla només queden les sabatilles que duu als peus, el necesser sobre el llit i les botes, que junt amb les de tots els alberguistes es troben en un immens sabater, a l’entrada, plenes de fang. Un noi que trasteja vora seu, sense voler, li toca l’esquena amb el braç.

—Ui, perdona!

—No, tranquil. Som tants, aquí…

—Sí… —sembla que dubta, però finalment es decideix a alimentar la conversa.

—Fins on, avui?

—Markina, en principi, però ja veurem. Em sembla que són vint-i-quatre o vint-i-cinc quilòmetres.

—Sí, tots anem fent el mateix, més o menys.

—Surts ja? —diu ella en veure que es carrega la motxilla a les espatlles.

—Sí, vaig passant. M’agrada fer una mica de via, a primera hora, quan no hi ha ningú, abans d’aturar-me a esmorzar… A veure si ens trobem, doncs, a Markina. Tens alberg?

—No; vaig improvisant, jo…

—Que hi hagi sort, doncs…

—Merci. Vinga, que vagi bé. Buen camino.

—Buen camino, igualment.

Un noi agradable, pensa mentre l’observa allunyar-se. Li deixa uns segons de marge perquè no sembli que el segueix i, després d’una altra ullada al voltant, surt també de l’habitació i baixa les escales, cap al menjador. A ella sí que li cal menjar alguna cosa, de bon matí. Menjar i, sobretot, un bon cafè amb llet, carregat. Mentre escampa un bon tou de mantega sobre la torrada, pensa que sí, que és molt probable que es tornin a trobar. Qui deu ser? D’on? Què l’haurà portat, a ell, a fer el Camí? Amb els pocs dies que portava, caminant, ja havia tingut l’ocasió de sentir-ne un munt, d’històries personals interessants. Potser a la propera població. O al costat d’una font. A l’interior d’algun petit supermercat, fent cua per pagar. Pensa a sortir ja. S’empassa el cafè amb llet, gairebé cremant-se. Potser hauria de menjar una mica més, però preveu que, si s’afanya, avui potser sí, que farà un segon esmorzar.

—Edward?
—Sí?
—Edward Hopper, l’autor?
—Sí, jo mateix. La puc ajudar en…
—Pinti’m al quadre —el va tallar, assenyalant amb la mirada i un lleu moviment de cap la pintura penjada al fons de la sala.
—Com..?
—Si us plau —hi va tornar ella, desgranant cada paraula, agafant-lo suaument per l’espatlla, buscant-li l’atenció i la mirada—, pinti’m al quadre.

* * *

Fins a cent, eh? I no obris els ulls! Recordava perfectament aquelles tardes de jocs, amb els amics del carrer, al pati de casa; els braços creuats a l’alçada del front, recolzats a la paret, els ulls tancats i el món que desapareixia totalment durant un minut i mig. O dos, perquè s’entretenia amb aquella sensació que el fascinava. Va, Ed, ja pots! I ell que obria els ulls, engolint la llum que li tornava a fer present el món, amb tota la intensitat. No va ser fins d’adolescent, però, que ho va saber formular: els espais no existien, si no hi era ell per ocupar-los. Tot necessitava una mirada, una mirada pròpia per poder ser. La seva presència era allò que definitivament ho feia existir tot. La vida era ell enfilat dalt d’un escenari, amb un focus il·luminant-lo amb un feix de llum concentrat, al seu voltant, seguint els seus moviments. Per això aquell plaer que experimentava quan tornava a casa i aquesta era buida, sense ningú; la recorria de dalt a baix, entrant a cada habitació, passejant-hi la mirada, obrint llums i porticons, reconstruint-la de nou, només per a ell. Un plaer que també tenia quan deixava, pel motiu que fos, la rutina diària i anava a parar a algun lloc imprevist, a una població apartada, a casa d’algú conegut recentment… Escenaris nous o quotidians, tant era, però agafats com de sorpresa, desprevinguts davant la seva mirada, del seu particular joc de llums. Per què no hi pinta mai ningú, senyor Hopper, als seus quadres? L’exposició a la galeria havia estat un desastre. No ho entenien. Merda, mai no entenien res. Ell sempre hi era. En tots. Amb quins ulls, si no? Des d’on es veia tot plegat? Qui ho feia existir? Les cases aïllades, la cruïlla de carrers, l’estació de servei, la cafeteria, l’habitació, la via del tren, l’interior del vagó… I aquelles paraules que li cremaven.

Si us plau, pinti’m al quadre.

No era cap mena d’encàrrec, no. Era una súplica.

Pinti’m al quadre.

Pinti’m.

No va poder dormir en tota la nit. Aquella dona. Potser hi havia persones sense la llum que ell posseïa i que feia que tot fos. I, si fos així… Si fos així seria horrorós. Persones tan soles, tan buides que ni l’espai que ocupaven es dignava a existir al seu voltant.

Potser sí, que ell podria…

Punyeta! Quina ràbia! De tots els semàfors de camí cap a casa havia de ser precisament aquell. Amb els altres no passava res; aturar el cotxe, passejar distretament la mirada i tornar a engegar. Però aquell… Aquell el treia de polleguera. Li acabava encenent els nervis, inevitablement. En aquesta situació, sovint recordava la senyora Rosa, la professora que va tenir a l’autoescola, la que el va preparar per l’examen de teòrica. D’això ja feia deu anys. Aleshores ella en deuria tenir uns cinquanta i ell, tot just una vintena. Baixeta, grassoneta i amb el cabell curt i rinxolat. Simpatiquíssima i plena d’energia. Tota una institució, entre la gent jove del barri. No es cansava de repetir que el bon conductor era sempre pacient, i que ella volia formar-ne, de bons conductors. Opinava que els avançaments en una ciutat eren una solemne tonteria perquè, en un moment o altre, apareixia un semàfor vermell i els riscos que prenien alguns conductors no els acabava suposant ni un segon d’avantatge respecte la resta. I deia també -ho recordava perfectament- que no hi havia cap semàfor a Barcelona que tallés la circulació més d’un minut, i que, per tant, no valia la pena saltar-se’n cap; de tota manera caldria parar en el següent. No el coneixia, aquest, segur, pobra senyora Rosa. Un dia, feia temps, ho havia comprovat per estar ben convençut que no era un tema de percepció o de pura impaciència. Dos minuts i cinquanta-cinc segons. Ni més ni menys. Una exageració, vaja. El que no havia pogut comprovar mai, però, era el temps que després es mantenia obert. Per això ara li feia tanta ràbia ser el primer cotxe plantat al seu davant: es menjaria aquests dos minuts i cinquanta-cinc segons sencers. No sé si us hi heu parat mai a pensar-ho, però gairebé tres minuts, amb els seus segons, un a un, donen per molt. El cas és que ell, inquiet de mena, sovint aprofitava aquella estona per distreure la desesperació; mirava de fer alguna cosa com consultar el mòbil, canviar l’emissora de ràdio o la llista de música, endreçar alguna cosa de la guantera… Fins i tot alguna vegada havia aprofitat per netejar amb certa fruïció el quadre de comandaments amb un drap i un d’aquells aerosols de benzinera.
Buscant, precisament, alguna cosa per fer, passejava la vista per l’habitacle. Així va ser com es va adonar que el mirall retrovisor de l’interior no estava ben ajustat, perquè no veia altra cosa que l’entapissat dels seients del darrere. L’Abel, segur. L’Abel era el noi que a la sortida del túnel de rentat del costat de la feina li acabava d’eixugar la carrosseria i que amb el mateix drap ennegrit i moll li havia fet una passada més aviat de cortesia per l’interior amb l’esperança d’alguna moneda de propina. Portava cinc anys venint a treballar a la mateixa oficina, i molts divendres com aquell feia una repassada al cotxe. Les breus converses dels primers temps, més aviat fredes, van acabar portant l’escalfor d’una certa familiaritat. Segur que havia estat ell, qui el deuria haver mogut, el retrovisor, girant-lo involuntàriament mentre el netejava. I, agafant-lo amb les dues mans per banda i banda, va fer per posar-lo novament a la posició que li esqueia amb petits moviments de tanteig. Va ser en aquell precís moment que els va veure. Com una llambregada. Sempre més recordaria aquell dia, aquell instant. L’instant en què uns ulls desconeguts li van travessar l’ànima. Fit a fit. Potser van ser dos segons. Potser menys. Li va semblar que somreia. I que la vida s’obria mostrant totes les seves possibilitats. Però la novetat de la situació va fer sortir del cau, rabent, la seva timidesa; va deixar anar el retrovisor, com si cremés, i va tornar les mans al volant, preparat per fugir. Vermell, encara. No podia ser. O sí? Va tornar a mirar, de cua d’ull, dissimuladament. La distància i les contingudes mesures del mirall no li permetien gran cosa, però va saber veure una noia jove, de cabell castany, llarg i llis, probablement recollit en una cua baixa.. i aquells ulls clars, grossos i somrients que es tornaven a trobar amb els seus. I aleshores va començar el joc de voler mirar sense ser vist, d’apartar la mirada, d’aguantar-la, de deixar mirar-se uns instants…
I el so d’un clàxon, llarg, cridant que els dos minuts i cinquanta-cinc segons s’havien esgotat.
Verd.
I la impossibilitat d’anar cap enrere

Se li ha girat el cervell, segur. Si no, no m’ho explico. D’un dia per l’altre apareix amb aquest individu i me l’instal·la aquí, a la seva pròpia habitació. Amb mi. I el cas és que ara, a l’amo ja gairebé no li veig el pèl. Sé del cert que de dia és aquí, a l’habitació del costat, perquè el sento parlar amb aquest personatge. Estic francament preocupat, de debò. No ho sé; em sembla que escriu, perquè de tant en tant surt i, si hi ha la porta entreoberta, el veig passar lentament pel passadís movent els llavis, amb una llibreta a una mà i alguna cosa -potser un llapis- a l’altra. I de nit… De nit no sé pas on para. Prou feina tinc, jo. El pes d’aquest paio m’ofega, literalment. Faig esforços perquè les potes no em cruixin i el cos no se m’esventri, mentre ell es remou entre els llençols, esbufegant sorollosament. I no només m’ofega el seu pes, no. És alguna cosa més. La seva presència, em sembla. Perquè des del moment que va arribar i va obrir la seva maleta verda de rodetes a sobre meu, tot va ser un devessall de pantalons vells, jaquetes, jerseis, camises de moda incerta i un munt d’objectes personals que s’han fet forts prenent posicions per totes les superfícies i racons. I el seu perfum, aquell que s’aboca per sobre des de primera hora del matí per dissimular l’agror corporal, em resulta del tot insuportable. Fins i tot la manera maldestre que té de moure’s, amb tota la seva corpulència, topant arreu i fent caure les coses a cops de cul.
Només desitjo que marxi, que un bon dia -avui mateix!- ho arreplegui tot, ho entafori dins la maleïda maleteta verda i fumi el camp. Que torni ell, el de sempre, que es deixi estar de literatures i d’històries i que torni les coses al seu lloc. Que em faci, de nou, amb llençols nets, passant-me la mà per sobre… I, per Déu, que ventili, si us plau, que ventili!