
Potser ha estat la fressa de l’aire, l’oreig despentinant els arbres que delimiten camps i camins. Potser els ocells, que, amb la seva piuladissa insistent, sembla que s’apressin a dir-s’ho tot, abans que la remor del feinejar no n’amagui el cant. O, simplement, el delit que l’Estel arrossega des de fa més de deu anys perquè la nit passi de pressa. Que sigui de dia, si us plau, que ja sigui de dia. Com un mantra al que recorre cada cop que el son se li esquerda.
L’Estel es desperta, estira les cames sota el llençol, buscant la fresca d’algun racó encara inexplorat, i es tomba buscant la claror. No obre els ulls fins que aquesta li travessa les parpelles i l’omple de llum. Ho fa amb una ganyota. Aixeca les cames enlaire, per treure’s el llençol de sobre, i es lleva. Descalça, s’acosta a la finestra i l’obre de bat a bat. L’airet juganer que fa uns moments es passejava entre les branques entra fresc i l’embolcalla en una abraçada que fa olor de terra i de fenc. Un dia genial, pensa. I contempla el paisatge que l’ha vist créixer durant vint-i-quatre anys. L’era, els estables mig buits, l’antic paller reconvertit en casa de turisme rural, els camps, el camí de la font, la pista cap a Sant Joan de Vilatorrada. L’Estel se sap part de cadascun d’aquests llocs i els estima.
Es tomba donant-los l’esquena i, recolzant-se a l’ampit, fa una ullada a l’habitació. Quin desastre. Sembla una botiga de roba que els treballadors han abandonat amb l’inventari a mig fer. La taula totalment coberta de samarretes de colors, de texans apilats, de jerseis de mig temps i de roba interior virolada. Vambes, espardenyes, sandàlies i un parell de sabates de mudar arrenglerades als peus del llit rebregat. Quatre bruses i dos vestits de tirants pengen de les portes entreobertes de l’armari, i, aquí i allà, altres objectes fora de lloc. Un ordinador portàtil, carregadors, un necesser obert, un estoig, una pila de llibres. Tot sembla que esperi algú que en decideixi el destí. El conjunt té un aspecte quiet, com de fotografia, excepte les papallones de paper que dansen lleument del sostre, suspeses amb fil de pescar d’uns branquillons de boix, enmig de l’habitació. L’Estel s‘hi fixa, amb aquell buit de cada matí, i recorda el dia que les va fer amb la mare a principi d’estiu, fa un munt d’anys, quan la mare va dir ho veus? Mira, doblegues per aquí, marques la meitat i tornes a doblegar.
—Així?
—A veure… Sí, molt bé, Estel!
—I ara?
—Ara només falta arrodonir les ales amb les tisores. Té, d’aquesta manera, fent corba…
—Puc retallar les ales de la meva?
—Sí, i tant, però ves amb compte… Estan quedant molt boniques, oi? Saps què penso? Que en podem fer amb papers de colors diferents i muntar un mòbil per a la teva habitació. Què et sembla?
—Sí, sí! Fem més papallones! Moltíssimes papallones!
—T’agraden, eh?
L’Estel les toca amb la punta dels dits i aquell nus a l’estómac. Té la sensació de ser-ne una, en el precís moment de desplegar les ales per primer cop. N’estaries orgullosa, mare. I l’envaeix el desig immens de sortir-se’n. S’acosta a l’armari, l’obre del tot i, de puntetes, allarga els braços i tiba la maleta grossa del prestatge de dalt. La deixa sobre el llit, com una closca. Recolza les mans a la cintura i pensa per on començar. Som-hi.