Potser va ser el to amb què ella li ho va dir, però aquell com estàs el va agafar del tot per sorpresa i, també, el fet que per primera vegada després de tants anys es plantegés mirar de respondre sincerament. Per això es va espantar i es va afanyar a dir que bé, bé, i tant, anem fent, amb aquell plural absurd que tot ho minimitza. I quan, després d’uns minuts de conversa al caire d’un semàfor es van passar els telèfons i es van prometre quedar per prendre alguna cosa, quan amb petits moviments un i l’altra reculaven per encabir un adéu, quina gràcia m’ha fet veure’t, ostres i tant, a mi també, ja ens veurem, ja ens veurem, contra tot pronòstic ella es va desdir de la distància tot just iniciada i li agafà, amorosa, la mà entre les seves. Joan, vaig ser una estúpida; hauríem pogut ser feliços, tots aquests anys. Jo sempre…

I ara que ell aboca al pot sobre els fogons un raig de caldo Aneto no entén per què va dir-li no pot ser, Anna, ja no pot ser.