Vols la rosa?

M’ho va dir així, sense donar-hi cap mena d’importància. Havíem sortit a donar una volta per veure les parades de la plaça i ara passejàvem de bracet per l’avinguda, però aquell vols la rosa em va llançar fora, a l’altra banda del signe d’interrogació. Em va semblar que no era el moment de fer-me l’ofesa ni de fer veure que no l’havia sentit. Per això amb un lleu moviment d’espatlles li vaig dir hmm, i perquè sabia que si deia que sí, si us plau, quedaria com una nena consentida, i si deia que no, que gràcies, no cal, ves, ara…, si deia no, l’Àlex m’ho coneixeria de seguida, que allò no era veritat. Per això em va sortir un hmm tens, breu, sec, com una síl·laba.

La vols o no, digues.

I potser va ser això o les altres coses, no ho sé, el cas és que, quan va acabar aquell dia, ja s’havia acabat tot.