Arribats a aquell punt li va dir miri, el departament de recursos humans ha fet una selecció prèvia de candidats segons els requisits que els vaig exposar personalment i, per tant, entenc que si ha arribat fins aquí ja estarà al cas del perfil que estem buscant i de què és allò que l’empresa espera de vostè. El silenci es passejà tranquil·lament per aquell despatx de la planta cinquena fins que, alçant la vista dels papers que sostenia digué senyoreta Estel?, que ella va entendre com una invitació a parlar. Sí, senyor Freixes, s’afanyà, en les dues entrevistes que vaig fer, bé, sobretot en la segona, em van explicar que. Però el que jo volia saber ara, Estel, i disculpi’m que l’interrompi, és què és allò que vostè espera de nosaltres. 

I, nena, es va fer un silenci superincòmode. Què se suposa que havia de dir? Un bon sou? Ascendir aviat? T’ho juro, aquestes coses em fan posar molt nerviosa, perquè no entenc on volen anar a parar i tot és com que té trampa. No ho sé; suposo que deu ser l’abecé de l’entrevista de feina, allò imprescindible que una s’hauria de preparar, però jo què sé, ja em coneixes, no soc d’aquesta mena, a mi em surt tot així, natural; jo confio en les persones. I què li vas dir? No t’ho creuràs, Anna, fins i tot em fa cosa dir-t’ho. No te’n riguis, eh? No, dona. Li vaig dir senyor Freixes, no ho sé, suposo que un bon ambient i ser feliç. Ser feliç!, t’ho pots creure?

Va somriure i la continuà mirant, com esperant que seguís, però res. Ella envermellí una mica, sense poder-ho evitar. Havia dit ser feliç? En aquell moment se sentí realment petita, totalment convençuda que la balança, si mai algú l’havia posada a treballar, ja s’inclinava cap al cantó oposat. El senyor Freixes es va adonar de la seva feblesa, segur, i va desviar la mirada altre cop cap als papers, se’ls va acostar i els va regirar amunt i avall cercant alguna dada concreta. Té una bona formació, Estel, sens dubte, i, si m’ho permet, molt superior a la que requereix el lloc que ens cal cobrir. Amb tot, l’experiència laboral. Mai no en podré tenir gaire, senyor Freixes, va dir amb aquela mica de gosadia de qui ja no té res a perdre, si no començo per enlloc. Sí, evidentment, però ha d’entendre que l’empresa…

I? I res, com sempre, després de quatre aclariments sobre el currículum i un parell de preguntes de pura xafarderia va venir tot allò de l’haestatunplaer gràciespervenir jalitrucarem tindrànotíciesnostres, que és la manera convencional i amable de dir-te nena, aquí no hi tens res a fer i més val que espavilis, que a ciutat som fets d’una altra pasta i no ens en calen, de noies que venen ves a saber d’on amb el lliri a la mà. Ets una exagerada, segur que no n’hi ha per tant. I, quan dius que la vas fer, l’entrevista? Ahir. Estel, guapa, estàs paranoica; deixa que passin els dies i, després, si cal, desespera’t, o, millor, ens desesperem juntes i anem a fer unes cerveses al Tano. No, si ja tens raó, però és que… Pujaràs, divendres? Tinc ganes que ens veiem tots. No ho sé, Anna, encara estic desfent caixes i organitzant-me; potser al següent, encara que si m’estresso gaire, no et dic que no, aquest. Ara mateix…

Quan va penjar, li va caldre un temps per tornar a prendre consciència de tot plegat. La conversa amb l’Anna l’havia transportada a espais coneguts i ara, les imatges dels amics, de la família, de casa, l’assaltaven mentre es trobava asseguda de costat sobre braç d’aquell sofà massa fet a uns cossos que no eren el seu i, amb les dues mans juntes, sostenint el mòbil sobre les cames i la mirada cap a la finestra sense cortines, va buscar un horitzó, un cel, un espai obert que la façana del bloc de pisos del davant impedia. No sé si he fet bé, d’anar-me’n.