És curiós comprovar que, quan som criatures, percebem el món a porcions minúscules, com si la nostra ment, el nostre interès o la nostra consciència no fossin capaços d’encabir res que no guardi una certa proporció amb el nostre cos menut. Així, si ens posem a fer memòria dels espais de la nostra infantesa, probablement no recordarem les vistes d’un paisatge inabastable, el perfil d’una serralada o l’ample horitzó a ran de mar, sinó més aviat aquell pedrís, aquella entrada, aquell racó d’escala, aquell sota de la taula del menjador o aquell refugi que ens fèiem amb un llençol vell i dues caixes de cartró. Per això, si a l’Octavi li haguessin demanat què recordava amb més claredat de casa dels seus avis hagués dit, sens dubte, aquell petit balcó.

Al balconet, així era com l’anomenava ell aleshores, s’hi accedia a través de dues portes que s’obrien cap a dins de la sala. Eren dues portes de fusta altíssimes i estretes que dibuixaven quatre rectangles verticals cadascuna, un sobre l’altre. El rectangle inferior era cec, massís, de fusta fosca com la resta de la porta, amb tantes capes de vernís que sempre tenia la sensació de quedar-s’hi enganxat. Els tres de dalt, en canvi, corresponien als vidres, prims i trencadissos, que tremolaven amb el vent, amb el tro de la tempesta o, més habitualment, amb el pas del camió de les escombraries. Una cortineta fina, de fil, cobria des de l’interior els dos vidres més baixos, subjectada per un filferro fixat a banda i banda. En aquell temps ell l’apartava, es col·locava entre aquesta i el vidre fred i alenava per tenir un cercle efímer on poder dibuixar amb el dit ara un sol, ara una cara, ara un arbre, fins que l’assaltava aquell què fas, Tavi, que em deixes el vidre perdut!, que li deia l’àvia, encara que sempre acompanyat d’un mal dissimulat somriure. Potser per això, els porticons que tapaven els vidres sovint estaven tancats amb la falleba, que ell encara no encertava a obrir per manca de força i de perícia. A l’estiu, però, el balcó estava obert de bat a bat i la persiana de cordeta i llistonets verds de fusta penjava recolzada per la banda de fora de la barana. Allò sí, que li agradava; era com si l’espai interior donés un pas cap enfora i, al mateix temps, com si el fora entrés de puntetes endins, ni que fos només dibuixant l’ombra ratllada de la persiana sobre les rajoles de la sala. Als matins, però, no s’hi podia estar, a fora; les rajoles del terra, lluents i d’un verd més clar que el de la persiana, cremaven com una mala cosa i la paret de la façana també desprenia una calor asfixiant. Però a la tarda… A la tarda passava a ser el racó més fresc de tota la casa. Amb dues joguines s’hi podia passar hores senceres. El balcó corresponia al primer pis i donava sobre un carreró transitat només de tant en tant per quatre veïns i per algun passavolant que, rondant pels carrers, passejava el gos. I tot i aquesta manca de distracció, quan es cansava de jugar també hi restava badant llargues estones, agafat amb les manetes als barrots recargolats de ferro, pintats de negre, acostant-hi el nas per sentir-ne l’olor a pols i a pluja seca. Teresa, on s’ha ficat, el nano? El Tavi?, pots comptar: si no el veus per aquí dins, mira al balcó. I és que ara, vist amb perspectiva, potser sí que va ser en aquell balcó del carrer de Vista hermosa, suspès a mitja alçada del món, on es va començar a formar el seu caràcter introvertit i somniador.

Sí, es podria dir que, d’alguna manera, allà va començar tot.