Es va llevar immediatament, com un autòmat, activant un rere l’altre tots els mecanismes necessaris per recuperar la verticalitat perduda les últimes hores. Tentinejant, amb els braços caiguts però lleugerament avançats i els dits de les mans enrampats a banda i banda com els bigotis d’un gat, va avançar entre la penombra apamada de l’habitació cap a la vora de la finestra i, raaac, raaaaac, amb dues estrebades llargues i precises, va aixecar de cop el dia i la persiana. La claror de l’exterior l’ofenia, encara; va tombar-s’hi d’esquena i clavà els ulls sobre el llit buit. Aquella imatge impúdica de llençols calents i rebregats, de llit esventrat, li va produir com una buidor d’estómac, un lleuger abaltiment d’esperit. Inspirà profundament i, després, mig badall mig sospir, deixà anar un Clara, pastós, palplantat a contrallum de la finestra, amb el tors nu i els pantalons curts de pijama.

Vint minuts més tard, la cafetera oroley xiulava sobre el fogó i omplia la cuina d’una aroma intensa. Abocà el cafè a la tassa i s’hi posà un bon raig de llet amb cura, mirant de no tacar-se la camisa blanca ni els texans. Encara sentia la frescor de la dutxa en la humitat dels cabells mal eixugats. S’assegué i continuà esmorzant. Tots els sons, els percebia d’una manera més intensa, aquell dia, potser perquè la pressa havia deixat d’existir. El ganivet rodó fregant la mantega sobre la torrada, la cullereta picant l’interior de la tassa del cafè amb llet, el brunzir del motor de la nevera, el ganivet desat amb cura sobre del plat, la torrada espetegant dins la boca. L’empassar. El respirar. Potser, si hagués tingut la ràdio encesa… Però no. I, per segona vegada aquell dia, li vingué al cap aquell nom, com sempre que la solitud se li plantava nua i de cara. Clara. Clara Dosrius.

La seva història amb la Clara era de l’època d’universitari a Barcelona, segon curs d’econòmiques, vuit anys enrere, en un pis d’estudiants on, per coses de la vida, havien acabat quedant, només, ells dos. Havia estat força breu, dos o tres mesos, a tot estirar i, ni de bon tros, no va ser de les més apassionants, però hi va haver un fet que el va trasbalsar per sempre: la tal Clara Dosrius l’havia deixat de sobte i amb tota traïdoria. Podràs passar aquest matí per aquella pastisseria de la plaça Adriano? Em ve tant de gust prendre’m una d’aquelles ensaïmades, va dir melindrosa, encara des del llit. I això va ser tot, que quan va tornar amb el paquetet de can Serra es va trobar el llit desfet i la casa ben buida, que li va semblar que només l’omplia la seva respiració accelerada d’incredulitat.