Txac. Res.

Txac. Una espurna, ara, insignificant. I res.

Gira el llumí entre els dits, potser només un quart de volta, i el torna a apuntar contra el rascador de la caixa Tres Estrellas que sosté amb l’altra mà.

Vigila no et cremis, deia la mare, però ara la mare no hi és i ell ja no és un nen, en té trenta-cinc i cap advertència no l’afecta, que fa quatre  dies que la Raquel l’ha deixat, que no puc més, Marçal, que jo busco una altra cosa, i la vida se li ha quedat potes enlaire i ara mateix tant se li’n dona tot. Només que tot i ell és buit i la casa dels afores, perduda entre muntanyes, se li fa grossa, silenciosa i freda. Una espelma, un punt on fixar l’atenció, un batec de llum, d’escalfor, de moviments lleus amb olor de vainilla que ompli la sala mentre cau a plom la tarda de diumenge. I pensa no em cremaré, mare. Mai no encerta la pressió justa que cal exercir, i més aviat peca de manca que d’excés. Potser és això, oi, Raquel? Aconseguir qualsevol cosa vol el seu temps. No, Marçal, ja és massa tard, ara; de debò, ja no puc més.

Txac. Frssssssss… Ara, sí. Finalment. La flama. Com un triomf tardà, com un alleujament; el plaer íntim de sortir-se’n, malgrat tot.

Mentre deixa la caixa i pren l’espelma, el llumí encara crema a pocs centímetres dels dits, però no és fins que l’acosta al ble, que en sent l’escalfor. Deixa l’espelma encesa sobre la taula de l’escriptori i sacseja el llumí a l’aire. Bada una estona, sostenint-lo encara entre els dits, sentint espetegar lleument la fusta recremada al refredar-se, i contempla el fum que se’n desprèn, com es caragola i dibuixa un rastre de girs sorprenents fruit de l’atzar o de corrents d’aire invisibles que ell mateix ha provocat sense adonar-se’n. Inspira profundament i s’omple d’olor de sofre i de llar encesa. Quan torna de desar la caixa al primer calaix de la cuina i de llençar el llumí a les escombraries, s’asseu a la butaca, tiba una manta per tapar-se les cames i contempla amb ulls plorosos la petita flama a l’escriptori, sense aconseguir enganyar la solitud. Raquel, ulls de mel, olor vainilla.

Fa un son, profund, que aconsegueix endur-se’l, per pur esgotament, durant un parell d’hores.

Timbre insistent i trucs apressats amb el puny, amb la mà plana. Marçal!, Marçal!, Marçal! Collons, Marçal, obre, corre! El Marçal obre els ulls, però què…?, s’alça d’un bot i es dirigeix tentinejant cap a la porta que segueixen colpejant. Raquel!, Marçal! L’obre d’una revolada i es troba la silueta excitada de l’Oriol sobre un fons rogenc. Hi ha foc, Marçal, foc, aquí, a Serra Marina! No heu sentit les sirenes? Jo… estava dormint. Corre, tio, agafeu el més imprescindible i fotem el camp; hem d’anar al poliesportiu. I la Raquel? Va, espavila, vaig al cotxe i em seguiu amb el vostre. Sí, sí, vinc, espera’m, serà un moment, només. I llavors jaqueta, cartera, mòbil, claus de casa i del cotxe ―mira,  i la manta del terra― tot a les mans i entre els braços, llums apagats, finestres tancades, collons, collons, collons! D’una bufada apaga l’espelma i l’agafa, també, sense pensar-s’ho, mirant de no vessar la parafina fosa. Surt corrent, tanca la porta, obre el cotxe, ho llança tot dins, hi entra i engega el motor. Sobre el parabrisa s’ha format una finíssima capa de cendra. De fet, hi ha cendra pertot. Sense saber encara com endreçar els pensaments, s’obliga a seguir els llums posteriors del cotxe de l’Oriol, que ja avança a tota velocitat, uns vint metres davant seu, aixecant núvols de pols per la pista.