Merda de dia, cony. En primer lloc, ara que hi som tots, gràcies per venir. Collons de mania dels testaments tancadets en un sobre i apa, sorpresa, que jo ja he fotut el camp per sempre i aquí us ben quedeu. Ens hem reunit aquí per procedir a l’obertura i lectura del testament de la senyoreta Maria Lluïsa Solà i Moix. I, com sempre, qui s’acaba empassant tota la merda acabo sent jo o el notariet de torn. I la família, esclar. Càgun els morts. Per voluntat expressa de la difunta, han estat convocats a aquest acte, facin el favor de fer un gest de conformitat quan sentin el seu nom, Inés Solà Sánchez, filla de Ramon Solà i Moix i d’Inés Sánchez Puig; Ramon Solà Sánchez, fill de Ramon Solà i Moix i d’Inés Sánchez Puig; Blanca Solà Sánchez, filla de Ramon Solà i Moix i d’Inés Sánchez Puig; i, finalment, Ignacio Solà Ramos, fill de Ramon Solà i Moix i de Míriam Ramos Palomar. Mi-te’l, el senyor Ramon. Càgun l’ou… Si els sembla bé, procedim. I fot-li parafernàlia de formalismes, del sobret dels collons i del cony d’obrecartes que mai sé utilitzar i que m’acaba fotent la cerimònia enlaire perquè darrere d’un si em permeten acabo estripant barroerament amb els dits la merda de sobre i deixant la majestuosa taula notarial plena de trossets de paper. I ells allà, mirant amb ulls de gripau què collons està fent aquest home amb els papers de la tieta, i aquella que veient el sobre desmembrat es posa a plorar com si hagués estat jo qui amb la meva sapastreria m’estigués carregant la pròpia senyoreta Maria Lluïsa davant seu, cony. Els torno a demanar disculpes, aquestes coses… M’escuro la gola i somric, ara sí: procedim a la lectura del testament. I quan desplego l’únic full que conté el sobre veig que la molt bruixa l’ha deixat escrit a mà amb una maleïda lletreta de cagarada de mosca que em fa semblar un refotut imbècil mentre llegeixo. Adéu a la solemnitat i al prestigi. Càgun tot. Apa, Andreu Arbós i Amat, notari, fill d’Amadeu Arbós i d’Antònia Amat, fes-t’ho com puguis, ara.

Jo…, Ma-ri-a Llu-ï-sa So-là i Moooix, amb… DNI nú-me-ro 46… 4… 46 644 A, nas-cu-da a Man-reeee-sa i reee-si-dent a Vi-la-drau, maa-jor d’e-dat, sol-tee-ra, lliu-re-ment i… en ple-nes fa-cul-tats men-tals, ins-ti-tu-eeei-xo com a meu ú-nic he-reeeu, i aquí la cara d’idiota que se’ns queda a tots plegats, que , cony, per tan poca cosa és evident que hi ha massa públic, únic hereu u-ni-ver-sal i lliu-re, reprenc, que els moviments nerviosos sobre les cadires i les mirades interrogatives entre els assistents m’han fet perdre el fil, el meu ne-bot Ig-na-cio So-là i Raaa-mos. I per-què ai-xí cons-tiii etcètera, etcètera, i, bàsicament, per fotre enlaire les febles relacions familiars que hi pugui haver, pobres desgraciats, pels segles dels segles, Maria Lluïsa, amén. I a prendre pel sac, que ja són ganes, senyoreta, de fotre merder, càgun dena.

T’ho juro que sí, que sí, que el Ramon m’acaba de trucar, que acabaven de sortir del notari i el cas és que res, tu. Així: res de res. T’ho pots creure?

Els llavis pintats de la Nat es mouen nerviosos, deixant sortir la seva veu, amb un mal dissimulat tremolor, projectant-la contra la pantalla encesa del mòbil que subjecta amb les dues mans, mirant de subratllar una pretesa confidencialitat. La Nat, que ara es dirigeix a peu al bar La Avenida, a tocar de la feina, per prendre’s el cafè de mig matí, repica contra la vorera unes botes de pell negra de mitja canya on acaben uns texans slim de color blau cel. Es mou entre la gent del carrer, embolicada amb el seu anorac granatós, brillant i llarg, que té aires d’abric de mudar, i amb una bufanda excessiva que li envolta el coll i gairebé les espatlles.

Fortíssim, sí. Ni ell ni la Inés ni la Blanca; tot pel Nacho. Casa i béns. Sense miraments, tu. Et juro que no ho entenc. I a mi que ni em va ni em ve, m’entens, oi? Que si vols, mira, menys merders, que després tot són impostos i maldecaps i gaites, però és que la torre de Viladrau de la tieta, saps?, hosti, tu, que són molts quartos, nena! Sí, sí, sí, i el Nacho aquest, què vols que et digui: a mi sempre m’ha semblat un penques com sa mare, que, escolta, l’avi Ramon ja va deixar l’àvia Inés per anar amb ella, que li treia una vintena, tu, si no més. A mi, que no em diguin que. Per això, que mira. Què hi farem. A veure què passa. Sí, es veu que ara es quedaven parlant amb ell. Res, reina: et deixo, que vaig a prendre un cafè i a seguir. Ja t’explicaré. Sí, sí, sí, i tant, i tant. Això, sí, la salut que no falti. Vinga: adéu, adéu. Et truco. Adéu.

La Nat, que penja i que empeny amb l’espatlla la porta de vidre del bar La Avenida sense acabar d’alçar la mirada, revisant els missatges de whatsapp.