La Natàlia era d’aquelles persones amb una certa tendència a simplificar, probablement per tal d’entendre el món, de fer-se’n una idea prou digerible. No és que fos superficial ni tampoc especialment crítica, però era del parer que les persones, per complexes que semblessin, al capdavall es caracteritzaven per una sola cosa que acabava convertint-se en nucli i motor de tota la seva existència. Aquella era la del munt de fills, aquell, el separat, el científic, la public relations, la il·luminada, el purità, l’apassionada dels gossos i el friqui de l’esport. Ella mateixa, si s’hagués de descriure, seria la que mai no sabia què volia ser de gran, la que sempre deixava una porta oberta per si calia sortir o, qui sap, tornar a entrar, la cul inquiet, la que no donava res per acabat. I sí, potser l’eterna Peter Pan.

Tenia cinquanta-un anys i, en aquell moment, una feina de comercial en una empresa d’assegurances, però aquell dilluns quinze de gener, tornant a peu cap a casa després d’una avorridíssima reunió (on, com era d’esperar, la del munt de fills va fer el paper de mare, el científic es va dedicar a analitzar, la il·luminada sortia amb les qüestions més insòlites i l’altra hi posava pau, i tot plegat era summament llarg i previsible), va pensar que ja en tenia ben bé prou, que ja era hora de donar el tomb i que, què caram, potser sí que ja trigava massa a donar una nova pinzellada de color a la seva vida. Els estalvis que havia pogut fer darrerament i l’herència francament inesperada de la tieta Maria Lluïsa bé li havien de servir per alguna cosa. Sí, faria un cop de cap. Sense subsidis d’atur ni històries, tu, que res no l’havia de lligar, a ella. Al posar la clau al pany de casa ja ho tenia ben decidit: l’endemà diria adéu i gràcies, sense crits, sense soroll. Altre cop ben lliure (daga a la cintura i malles ajustades) Natàlia Pan emprendria novament el vol.