Encaixes la clau al pany, li dones un quart de volta i empenys. Arrossegant les vocals llances un hola que pretens ben sonor, com un corrent d’aire fresc que imagines entrant per tots els racons de la casa, fent remolins per les habitacions, la cuina, la sala. Tanques la porta al teu darrere, que no se te’n vagi, i esperes que jo te’l retorni, enjogassada, amb la meva veu. A la safateta de fusta del moble de l’entrada hi ha el meu joc de claus i tu hi deixes les teves, fent aquell soroll breu i tan característic de metall desgavellat; són aquestes petites coses mastegades dia a dia ―els gests, els sons, les paraules repetides―, les que ens creen aquests espais coneguts, les que fan saber-nos a casa.

Però mai no és tot igual, o no ha de ser-ho, que el present sempre es guarda a la màniga la carta de la sorpresa. I l’acaba jugant.

Èlia? Escoltes el silenci mentre t’entretens amb el correu que he pujat de la bústia i que he deixat amb presses al costat de les claus; dues cartes del banc i una altra amb el xec-descompte del Consum, suposo. Les vas obrint ―encara amb la jaqueta posada i el casc penjant del colze― estripant-ne un petit bocí de la cantonada i fent anar el dit, després, a batzegades, com un obrecartes barroer que en comptes de tallar, mossega. Extreus el contingut de les del banc, que van al teu nom, i hi passes la mirada, com fas sempre, sense massa interès, només per dir que ja ho has vist, que n’estàs al corrent, i poder comentar que no val la pena guardar res de tot això, que ells ja ho tenen. I no sé per què, però sempre m’ha fet gràcia, aquest ells que dius.

Carinyo? El silenci ja no se t’aguanta per enlloc i només et passa pel cap que puc ser al bany o fent feina amb els auriculars posats, escoltant la ràdio. I jo que m’afanyo, desesperada. És ara, que sents fressa a la nostra habitació i, repartint el teu interès a parts iguals entre els papers que encara duus als dits i el venir a veure’m, m’expliques, saps?, m’han anul·lat aquella reunió que tenia avui amb un client i he pensat que. Joan! No t’havíem sentit! Et presento el Ricardo: havíem d’acabar una feina i hem vingut aquí. Ara ja se n’anava; li estava ensenyant el pis…