CIRCUIT TANCAT

02:47:05 AM. Càmera SU-2. El detector de presència s’activa. Les portes de vidre es desplacen automàticament cap als laterals, deixant el pas lliure cap al vestíbul d’urgències. Entra una dona embarassada amb la jaqueta oberta i el cap cot, regirant la bossa i traient el moneder. La segueix un noi alt i despentinat, amb una maleta petita penjada en bandolera. Les portes es tanquen. Tomben cap a la dreta de la imatge i deixen el pla.

02:47:10 AM. Canvi a càmera SU-3. La dona i el noi apareixen d’esquena en primer pla i s’allunyen uns metres en direcció a recepció. El noi alenteix el pas i s’atura. La dona avança unes passes més fins el taulell de la dreta, on, de costat, recolza un braç. Encara té el moneder a la mà. Ell es despenja la maleta i la deixa al terra mentre es treu la jaqueta.

02:48:03 AM. SU-6. El noi no apareix en el pla, només la dona, a l’esquerra, i el recepcionista, a la dreta, a banda i banda del mostrador. Ella treu una targeta del moneder i la hi allarga. Ell la pren i es posa a treballar a l’ordinador. Sense deixar anar el moneder, la dona torna a regirar la bossa i consulta el mòbil. A continuació fa una mirada en direcció al noi, ho deixa tot sobre el mostrador i es duu les mans a banda i banda de la panxa, enretirant-se una mica i reclinant-se sobre si mateixa, mirant avall. Ara apareix el noi darrere d’ella. Li posa la mà a l’espatlla, mentre li busca la mirada. El recepcionista, que d’una llambregada veu l’escena, deixa l’ordinador i agafa el telèfon. La dona mira a banda i banda i altre cop avall.

02:49:53 AM. Mateixa càmera. Del fons de la imatge apareix una infermera que els somriu i amb una mà els indica una direcció. El noi, amb la jaqueta penjant d’un braç i la maleta a l’espatlla, recull el moneder, el mòbil i la targeta de la dona que el noi de recepció retorna. Tot tres abandonen el pla pel fons. Només resta el recepcionista, que s’encara novament a la pantalla de l’ordinador.

ELLA

Bé, ja som aquí. A veure què, li dic al Niol, pobre fill, que em mira amb ulls adormits. Em sap greu haver-lo despertat, però les coses van com van, i li ha tocat fer d’acompanyant. I calla, que potser hem vingut per a no res, com tantes parteres primerenques, encara que no ho sóc. No ho sé; sembla que ja hauria d’haver après alguna cosa del meu propi cos, però és ben bé que cada fill hi deu posar de part seva i, tot plegat, acaba sent ben diferent. Va ser així amb el Niol i amb l’Arlet, i ara la Greta no ha de ser cap excepció. Estava tranquil·la, però quan he trucat a la Nora m’ha dit que no badés, que era el meu tercer i que ja estava a terme, que aprofités, que ella estava de guàrdia. Vine preparada, ha dit. I aquest vine preparada sí, que m’ha començat a posar nerviosa.

Vaig buscant per la bossa la targeta de la mútua, mentre ens acostem al mostrador. Crec que l’he deixada al moneder. Si no, ho miraré a la maleta que duu el Niol, a la butxaca plana de  cremallera, amb la resta de papers. No, mira. És aquí.

Fa temps que ens coneixem, amb la Nora, i sé que es preocupa per mi, però allò de si em podia acompanyar algú m’ha dolgut. I ja ho sé que ho ha dit amb bona intenció, com tothom, però no suporto aquesta mena de pobra Anna, tan sola, que mastego darrere cada mot.

Em recolzo al taulell, i quan el noi de recepció em mira li aboco un bona nit, em sembla que vaig de part: he parlat fa mitja hora amb la llevadora de guàrdia; és la Nora Ràfols. Ell em demana amb un somriure la targeta que tinc entre els dits.

I, mentre es posa a teclejar l’ordinador, torna la tensió que m’envolta tota la panxa, immensa, i que s’estén cap a l’esquena. Forta, dolorosa, contundent. Busco el mòbil per mirar l’hora: sis minuts des de l’última, al taxi. Però coi, aquesta… Ho deixo tot al mostrador i m’agafo la panxa amb les dues mans, doblegant-me del dolor, que m’esgarrapa.

De cop, una sensació de moll em baixa per les cames, de roba calenta que se m’enganxa a la pell, com aquell dia, de molt petita, a l’escola. Niol! Crec que estic trencant aigües! Sento com el recepcionista demana urgentment que algú surti a atendre’m si us plau, mentre el Niol no deixa de preguntar-me com em pot ajudar. La contracció cedeix poc a poc, però l’escalfor ha arribat fins les sabates. Necessito treure-m’ho tot ja. Tranquil, guapo, no passa res, menteixo. Ho estàs fent molt bé. Quina vergonya que em fa, fer aquí el numeret. Anna Sorribes?, sento que pregunten. Patint per no deixar bassal, ni me n’he adonat que ha sortit una infermera. No es preocupi, ara l’atenem; segueixin-me, si us plau. Niol, agafa-m’ho tot, rei, que entrem.

ELL

Ja els hi val, al papa i al Quim. El papa ni em respon les trucades ni es mira els missatges. I el Quim, quin cabronàs: em deixa en vist. Doncs res, apa, aquí estic jo per treure’ls les castanyes del foc. Pobra mama. I això que està prou tranquil·la, ella, i que mai és de compadir-se ni de muntar l’escena. Que em pots acompanyar, Niol? Et faria res? Potser estic de part i no hi vull anar sola. Pobra. I encara m’ho pregunta. M’he endut un bon ensurt. Ni cinc minuts, el just per vestir-me i sortir, que la mama, quan m’ha despertat, ja tenia la maleta a punt. Sort que a aquesta hora no hi ha ningú, pels carrers, i el taxi ens ha dut en pocs minuts. Ara ja som aquí. A veure què, em diu ella; crec que no les té totes, que la Greta neixi avui. Potser és una falsa alarma, que diuen. Coi, hi fa molta calor, aquí dins. Tots els hospitals fan el mateix. Es pensen que tothom va en pijama, amunt i avall, i posen la calefacció al màxim. Si no em trec la jaqueta ara mateix, em sembla que cauré rodó, com aquells que acompanyen les seves dones a parir, només que jo no hauré ni entrat a la sala de parts… Ni ho penso fer, per cert. Merda: per la cara que fa, em sembla que a la mama li’n ve una altra, d’aquestes contraccions. No sé què he de fer. Espero que aquesta tal Nora Ràfols surti aviat.

Què? Ostres, mama, que vas tota molla! Estàs bé? Què vols que faci? Sí, sí, ho agafo tot, ara. Ja està, anem…