Surto de la feina i m’acosto a visitar els pares. La foscor ens acaba sorprenent asseguts al menjador. M’alço per encendre el llum de la tauleta i em demanen que abaixi la persiana. Mentre amb una mà enretiro la cortina i amb l’altra busco la corda, veig la petita esquerda del vidre, en un racó. Em ve al cap el relat de l’explosió d’una bombona de gas, a l’edifici del davant, que va fer esclatar en mil bocins el vidre de l’altra fulla, escampant-lo com sorra per tot el menjador. Ho comento en veu alta. Però sobre el bressol on dormies no n’hi va caure ni un, de vidre, insisteix a recordar-me la mare.

El bressol no, que no sé com era, però sí el cotxet. Menteixo; de fet, allò que recordo, per ser més exacte, és la sensació d’anar-hi assegut pel carrer, amb la mare que l’empenyia. I unes boletes de plàstic de colors llampants trontollant arrenglerades davant meu, camí de la guarderia. És el record més llunyà. O, de tan desdibuixat, potser n’és un que, fa molt de temps, vaig creure que era meu.

A la guarderia tots parlen com la tele. Es veu que ho vaig dir jo, això, quan la mare em va venir a buscar. Aquest fet i la impressió que en tenia, d’un lloc molt gran i força gris, no la feia del tot agradable. La Madreteresa ens estimava, i molt, no dic que no, perquè nosaltres també vam acabar per estimar-la a ella, però suposo que m’hagués agradat veure-li els cabells i poder-los-hi acaronar, com a la mare. I no. Potser per això molts migdies em feia l’adormit a casa, perquè la mare no m’hi tornés a portar a la tarda. Quan després d’observar-me amb atenció tornava a tancar la porta de l’habitació i s’allunyava, jo em llevava sense fer soroll i, de genolls sobre el llit, enretirava un dit la cortina i mirava distret per la finestra.

Anys més tard, potser onze o dotze, també miraria sovint per aquella mateixa finestra. Dret, recolzat a la paret, enretirant la cortina. Ella ―mai no en vaig saber el nom― sortia cap a quarts de tres per la porteria de l’edifici que feia xamfrà i recorria tota la vorera del davant de casa, de dreta a esquerra, fins perdre’s, al tombar per Muntaner. La feia un parell d’anys més gran que jo. Rossa, amb un cabell llis que tot just li arribava a les espatlles i una carpeta que abraçava contra el pit.

Del carrer de casa en recordo moltes coses. Un vespre, el senyor Tugas, el veí de sota, va obrir la finestra i s’hi va enfilar per tirar-se daltabaix. La senyora Maria, la seva dona ―una àvia, també― el va engrapar pel cinturó a últim moment i, amb crits desesperats, demanava auxili a qui la pogués sentir. Vam sortir al carrer tots els veïns. Recordo especialment els nois del pis d’estudiants, que van agafar mantes i es van posar a sota tensant-les pels extrems, per mirar de parar el cop. Uns minuts més tard, els bombers, puntualment alertats, esbotzaven la porta a patades i la dona, baldada per l’esforç, es desfeia en plors. Tot plegat, força dramàtic, si traiem el fet que vivien a l’entresol, és clar.