Què fas? Acabava d’obrir la porta de l’ascensor empenyent-la amb el maluc i se l’havia trobat allà, assegut als graons que pujaven al sisè, al costat de la maleta grossa de rodetes i de la bossa blava que sempre duien de viatge i que ara, més o menys com ell, esperaven al racó del replà de l’escala. En sentir-la, va alçar una mica el cap, el just per veure-li les cames bronzejades sobre aquelles sandàlies mínimes que duien enganxats trossets d’estiu i de sorra, i les bosses blanques del súper que li penjaven a banda i banda. El sopar que s’havia afanyat a buscar. No va gosar mirar-la als ulls mentre mentia amb un lleu tremolor. Reposo. Reposes? Au, va, que vaig carregada…! T’has deixat altra vegada les claus al cotxe, oi? Però ell, que s’havia alçat poc a poc, es va posar la mà a la butxaca i les hi va allargar, agafant-les pel clauer. Ella li donava l’esquena, dirigint-se ja cap a la porta, però es va girar immediatament al sentir aquell repic metàl·lic tan familiar i que ara transformava l’escena en insòlita i incomprensible. Dos segons. Aleshores, hi va caure. Deixant les bosses a terra de qualsevol manera i amb una veu que es volia pura abraçada, bonic…, no em diguis que t’has estat esperant, que encara… Mentre ell, prement els llavis com una criatura, admetia que sí, amb una mirada que gairebé es desfeia, enfonsat en un calfred carregat d’angoixa i d’impotència. Ho sento, va barbotejar, finalment, ja sé que és irracional, però… El record punyent arremetia novament contra ell, a traïció, transportant-lo quatre anys enrere, quan va haver d’interrompre les vacances cinc dies abans del previst per urgències de la feina. Tu queda’t i aprofita aquests dies de sol; jo torno divendres per la tarda, quan solucioni tot aquest merder. Va marxar aquell mateix vespre, després de sopar, per aprofitar el dia i estalviar-se la calor. Tard, de matinada, va arribar a casa amb la maleta i va posar la clau al pany. Mitja volta, només. Que estrany. Va empènyer la porta i encendre el llum. En aquest punt, les imatges es precipitaven sobreposant-se unes a les altres, alhora que se li accelerava el pols i la suor l’amarava: armaris oberts, calaixos a terra, piles de roba trepitjada, mobles regirats, escampall de llibres, llits desfets, vàter usat, pudor d’agre i de resclosit, pintades obscenes… El seu món violat totalment, impunement. Tranquil, no passa res. Ja obro jo. Tot estarà bé… No pateixis. La clau al forat del pany, a punt de donar la volta.