Arriba suat i moll, per les presses i les gotes que han començat a caure no fa gaire. Entra per la porta principal i es dirigeix al taulell on apareixen tots els cursos, seguint escrupolosament les instruccions del correu rebut pocs dies abans. Es gira i busca el conserge. Perdoni, aquí diu que el curs és a la 305… On és? Tercera planta. Ah, gràcies, diu avergonyit per la lògica de la resposta. Potser m’espero per aquí baix, que encara és d’hora. Vostè mateix; com vulgui. I surt fora, refugiant la mirada en la pantalla del seu mòbil.

Passeges el dit amunt i avall de la pantalla amb els ulls esbatanats. La piuladissa de twitter és aclaparadora: reflexions, informacions ―contrastades o no―, insults i amenaces acompanyant un seguit d’imatges i vídeos. Molts vídeos. No els goses obrir, només hi passes per sobre més a poc a poc, el just perquè el petit requadre es posi en moviment, i els mires uns segons, sense acabar-los. Com si la petitesa i la brevetat fessin l’horror més digerible. Però no. Foc, batusses, càrregues i corredisses. Tanta violència, tanta provocació.

Em sembla que es diu Nomo, al barri de Sarrià. És un d’aquells restaurants per no entrar-hi, o per entrar-hi i deixar-t’hi la vida. A aquella parella els havia tocat taula al costat de la finestra que donava al carrer, per això els vaig veure. Un davant de l’altre, copa de vi alta i plena, plat magnífic. Ignorant-se mútuament, vivint dues vides allunyades, potser ni tan sols paral·leles, a través de les pantalles dels seus telèfons mòbils, als que feien ralet desmenjadament.

És diumenge i es fa tard. I, a hores d’ara, alguns textos encara se’t resisteixen. Sempre has tingut el mateix problema; no és tant l’escriure com el què. La mirada et fuig de la pantalla de l’ordinador cap a fora. Cau la tarda i veus com la façana noble del davant es va enfosquint i, ara l’una, ara l’altra, les finestres deixen veure fragments de vida que s’escapen per entre els seus porticons venecians. Tard, noi, vas tard. Com a l’escola, quan decidies afanyar-te a fer allò més urgent i inevitable just abans de ficar-te al llit i t’adonaves que no havies dut els llibres que et calien.