El gos, ha dit. I, tot d’una, la mestra ho ha vist clar.

Vigila’l, doncs, que a vegades, aquestes coses… Però no ha sabut acabar, que el terra s’encongia sota els seus peus creant un buit immens, tan gran com el que se sentia ara mateix a l’estómac. Després, la ràbia. Una ràbia irracional, profunda i desconeguda que, com una descàrrega elèctrica que no sabria contenir, l’empenyeria, segur, a fer ja mateix qualsevol cosa. Qualsevol.

Ell havia arribat tard, com cada dilluns que venia de casa la mare, fins i tot una mica més. I, quan ja havia obert la porta, hauràs de fer un pensament algun d’aquests dies, noi, i canviar el despertador, que el que tens a casa no paga la pena, mentre alguns, rient per sota el nas, l’assenyalaven i sacsejaven el cap. Ha provat de treure pit i somriure amb arrogància, però l’expressió li venia gran, avui, i ha anat a seure al seu lloc, de dret, amb la mirada fixa a terra.

Entre lectures, comprensions i quatre activitats per parelles, els minuts han jugat distrets a fer veure que tot era normal. I no. No, perquè ja feia una bona estona que tots eren a classe. No, perquè finestres i porta, tot era ben tancat. No, perquè el sol de la tot just estrenada primavera espetegava de ple sobre les taules. No, perquè hi havia alguna cosa, allà, que. Jan, no vols dir que no et fondràs, si no et treus la dessuadora? Algú reia. Estic bé… Au, va, no diguis bajanades; si estàs tot suat! I ell, que desmenjat se la treu. I ella, que li veu allò al coll.

I això?, no ha pogut evitar.

El gos, ha dit.

I, ella, que hagués donat qualsevol cosa per no veure-ho tan clar.