Mai no havia tingut gats. Ni tan sols li agradaven; més aviat al contrari. Potser perquè havia sentit a dir que, de tant en tant, vomitaven boles de pèl. Com ell. Bé, com ell ben bé no, però segur que l’efecte devia ser si fa no fa el mateix: el cos recargolant-se sobre l’esquena en forma d’arc, regirant-li l’estómac, forçant-ne l’obertura, alliberant-se convulsament de tot allò que l’oprimia des de dins.

No era pèl, esclar. Ni res que li hagués fet mal. No. Era aire. Només aire. Aquell aire mal paït i fastigós que se li posava a l’estómac i li inflava el ventre com un globus a punt de rebentar. A vegades durant hores i hores. Una tarda. Un dia sencer. Amb aquell nus a la gola que l’obligava gairebé instintivament a empassar i empassar. La seva mare en deia saliveres. Nen, estàs bé? Que tens saliveres? Una mica. Sembla que començo. Et vols estirar? Sabia prou bé de què parlava, ella. N’havia tingut des de ben petita. També aquell sanglot que venia després, fort, sonor, com un metrònom que mica en mica accelerava el compàs i augmentava el volum. Que quan se’l reprimia i el descompassava li produïa aquella punxada profunda i dolorosa al pit.

Ell preferia dir-ne aires. Saliveres era un mot horrorós; només de pensar-hi li feia venir basques, les mateixes que patia al final de tot el procés, alliberant-se de cop, amb ulls vermells i plorosos. Al bany d’un restaurant, darrere un cotxe o un contenidor, entre els arbusts d’un parc, en un carreró poc transitat buscat amb presses, doblegat sobre ell mateix. Et trobes bé? Sí, sí, no és res. I les explicacions que tant l’avergonyien. Aires. Amb els anys havia après a conviure-hi; els intuïa rere algunes situacions que funcionaven de desencadenant: actes socials, menjars abundants, horaris estressants… I mirava d’avançar-s’hi, de treure-se’ls de sobre, de sotmetre’ls. Però no. Un cop al mes o tres al dia; li venien sempre en mal moment.

Ja ho diuen, noi: no s’hereta res de bo. Els testos s’assemblen a les olles.
I tot sigui això.