Es posa l’alarma del mòbil a les set, però mai no li arriba a sonar. Mitja hora abans ja belluga pel llit. Desendolla el telèfon, que ha passat la nit carregant-se, consulta l’hora i desactiva el despertador. Es vesteix poc a poc en la penombra amb la roba que havia deixat preparada en un racó, als peus del matalàs. Una tovallola mitjana que havia deixat penjant de la llitera de dalt perquè s’eixugués li dona aquell punt d’intimitat que mereix l’exposar-se en roba interior. Es mou lentament, per no fer massa fressa, tot i que, pel que sent, ja no és l’única que transita. Busca les sabatilles que va utilitzar ahir per dutxar-se i avança pel dormitori mirant de no topar amb res ni ningú. Obre amb cura la porta que es troba sota el llum pilot d’emergència, la tanca darrere seu i se’n va al bany amb la urgència  d’alleugerir la pressió, després de tantes hores. Abans de sortir es mira al mirall. Els ulls inflats, la pell emmorenida i resseca i els cabells esbullats. Se’ls arregla una mica amb els dits, disposats com una pinta, i es passa una mica d’aigua per la cara. No hi ha tovallola. S’espolsa les mans a la pica i acaba eixugant-se als  pantalons. Quan torna a l’habitació, algú ja ha obert el llum. Ara que ve de fora, l’ambient carregat de l’habitació per a dotze persones la fa enrere. Pensa a obrir la finestra, però no ho fa, encara; alguns pelegrins encara no es mouen, colgats dins els seus sacs de dormir lleugers, esgotats per l’etapa anterior o, qui sap, potser per l’acumulació de dies i dies de Camí de Sant Jaume. En comptes d’això, deixa la porta oberta perquè circuli una mica l’aire. Creua altra vegada l’habitació entre lliteres, motxilles a mig fer i cossos a mig vestir. Quan les mirades —endormiscades encara— es troben, es diuen bon dia fluixet, però amb un ampli somriure amable, amb la confiança i complicitat que els dona el fet d’haver dormit junts, en una mateixa habitació d’alberg. Un cop al seu racó, seu a la vora del llit i es posa a endreçar les coses tranquil·lament, però sense aturar-se. Ho vol deixar tot a punt per sortir tan aviat com pugui, un cop hagi esmorzat. L’ordre és fonamental; un espai per cada cosa. Fer-ho així no només l’ajuda a poder trobar-ho tot, sinó que li és una manera eficaç i senzilla de saber que tampoc no es deixa res enlloc. Ara, amb tot enllestit, es penja una petita bosseta de roba en bandolera amb els diners, la documentació, el mòbil i la credencial. Passa revista amb la mirada. A fora de la motxilla només queden les sabatilles que duu als peus, el necesser sobre el llit i les botes, que junt amb les de tots els alberguistes es troben en un immens sabater, a l’entrada, plenes de fang. Un noi que trasteja vora seu, sense voler, li toca l’esquena amb el braç.

—Ui, perdona!

—No, tranquil. Som tants, aquí…

—Sí… —sembla que dubta, però finalment es decideix a alimentar la conversa.

—Fins on, avui?

—Markina, en principi, però ja veurem. Em sembla que són vint-i-quatre o vint-i-cinc quilòmetres.

—Sí, tots anem fent el mateix, més o menys.

—Surts ja? —diu ella en veure que es carrega la motxilla a les espatlles.

—Sí, vaig passant. M’agrada fer una mica de via, a primera hora, quan no hi ha ningú, abans d’aturar-me a esmorzar… A veure si ens trobem, doncs, a Markina. Tens alberg?

—No; vaig improvisant, jo…

—Que hi hagi sort, doncs…

—Merci. Vinga, que vagi bé. Buen camino.

—Buen camino, igualment.

Un noi agradable, pensa mentre l’observa allunyar-se. Li deixa uns segons de marge perquè no sembli que el segueix i, després d’una altra ullada al voltant, surt també de l’habitació i baixa les escales, cap al menjador. A ella sí que li cal menjar alguna cosa, de bon matí. Menjar i, sobretot, un bon cafè amb llet, carregat. Mentre escampa un bon tou de mantega sobre la torrada, pensa que sí, que és molt probable que es tornin a trobar. Qui deu ser? D’on? Què l’haurà portat, a ell, a fer el Camí? Amb els pocs dies que portava, caminant, ja havia tingut l’ocasió de sentir-ne un munt, d’històries personals interessants. Potser a la propera població. O al costat d’una font. A l’interior d’algun petit supermercat, fent cua per pagar. Pensa a sortir ja. S’empassa el cafè amb llet, gairebé cremant-se. Potser hauria de menjar una mica més, però preveu que, si s’afanya, avui potser sí, que farà un segon esmorzar.