Va donar una volta pel pis, amb passos distrets, lents, per fer-hi una última ullada. Allò de mirar que no quedés cap llum obert, ni cap finestra. La clau de pas de l’aigua. El gas. Per deixar les persianes lleugerament esclarissades i les portes tancades, tal com les van trobar quan els en van donar les claus. Per tot això. Sí. I també, si hem de ser sincers, per veure si finalment trobava en algun racó les forces necessàries per abandonar-lo. El pis era pràcticament buit. Només hi quedaven alguns mobles tan fets a mida que no haurien encaixat enlloc més. Potser, si no hagués quedat absolutament res, només els espais, la sensació hauria estat menys dolorosa, però, així, les quatre coses evidenciaven totes i cadascuna de les nombrosíssimes absències. Quadres, objectes, llums, fotografies. Però també moments, dubtes, angoixes, alegries i esperances. Mentre avançava pel passadís allargava lleument la mà, caiguda, i acaronava la paret amb els dits, sobre el relleu d’un estucat passat de moda. Una última cosa, es va dir. Plantat davant del finestral del menjador va aixecar la cortina i la persiana. El clic del pany de la porta corredissa. Va obrir-la i va sortir al balcó. El pis era allò, també. Aquell aire, el parc atapeït d’arbres, les cases que l’envoltaven, el carrer de sota, la via del tren… Aquell cel immens sobre el perfil de les muntanyes. I aquella olor, que cridava a la vida. Va estar allà una bona estona, aferrant-se amb les dues mans a la barana, respirant profundament, omplint-se el pit i la mirada. I, de sobte, prou, marxem. Com prenent embranzida per no quedar-se a mig camí, va tornar decidit a dins tancant-ho tot, altra vegada.

I, assegurant-se de tenir les claus a la butxaca, va obrir la porta d’entrada i va sortir al replà. Amb la mà al pom va tibar cap a ell per tancar la porta, no amb prou força, com sempre, els dos primers cops. Al tercer va sentir el cop tan familiar de la porta i com el pany deixava d’oferir, finalment, resistència.

Una volta amb la clau de dalt.

Tres, amb l’altra.

La fusta absolutament picada, tot al voltant del forat del pany.

Abans de començar a baixar l’escala, va centrar l’estora amb la punta del peu.