—Edward?
—Sí?
—Edward Hopper, l’autor?
—Sí, jo mateix. La puc ajudar en…
—Pinti’m al quadre —el va tallar, assenyalant amb la mirada i un lleu moviment de cap la pintura penjada al fons de la sala.
—Com..?
—Si us plau —hi va tornar ella, desgranant cada paraula, agafant-lo suaument per l’espatlla, buscant-li l’atenció i la mirada—, pinti’m al quadre.

* * *

Fins a cent, eh? I no obris els ulls! Recordava perfectament aquelles tardes de jocs, amb els amics del carrer, al pati de casa; els braços creuats a l’alçada del front, recolzats a la paret, els ulls tancats i el món que desapareixia totalment durant un minut i mig. O dos, perquè s’entretenia amb aquella sensació que el fascinava. Va, Ed, ja pots! I ell que obria els ulls, engolint la llum que li tornava a fer present el món, amb tota la intensitat. No va ser fins d’adolescent, però, que ho va saber formular: els espais no existien, si no hi era ell per ocupar-los. Tot necessitava una mirada, una mirada pròpia per poder ser. La seva presència era allò que definitivament ho feia existir tot. La vida era ell enfilat dalt d’un escenari, amb un focus il·luminant-lo amb un feix de llum concentrat, al seu voltant, seguint els seus moviments. Per això aquell plaer que experimentava quan tornava a casa i aquesta era buida, sense ningú; la recorria de dalt a baix, entrant a cada habitació, passejant-hi la mirada, obrint llums i porticons, reconstruint-la de nou, només per a ell. Un plaer que també tenia quan deixava, pel motiu que fos, la rutina diària i anava a parar a algun lloc imprevist, a una població apartada, a casa d’algú conegut recentment… Escenaris nous o quotidians, tant era, però agafats com de sorpresa, desprevinguts davant la seva mirada, del seu particular joc de llums. Per què no hi pinta mai ningú, senyor Hopper, als seus quadres? L’exposició a la galeria havia estat un desastre. No ho entenien. Merda, mai no entenien res. Ell sempre hi era. En tots. Amb quins ulls, si no? Des d’on es veia tot plegat? Qui ho feia existir? Les cases aïllades, la cruïlla de carrers, l’estació de servei, la cafeteria, l’habitació, la via del tren, l’interior del vagó… I aquelles paraules que li cremaven.

Si us plau, pinti’m al quadre.

No era cap mena d’encàrrec, no. Era una súplica.

Pinti’m al quadre.

Pinti’m.

No va poder dormir en tota la nit. Aquella dona. Potser hi havia persones sense la llum que ell posseïa i que feia que tot fos. I, si fos així… Si fos així seria horrorós. Persones tan soles, tan buides que ni l’espai que ocupaven es dignava a existir al seu voltant.

Potser sí, que ell podria…