Punyeta! Quina ràbia! De tots els semàfors de camí cap a casa havia de ser precisament aquell. Amb els altres no passava res; aturar el cotxe, passejar distretament la mirada i tornar a engegar. Però aquell… Aquell el treia de polleguera. Li acabava encenent els nervis, inevitablement. En aquesta situació, sovint recordava la senyora Rosa, la professora que va tenir a l’autoescola, la que el va preparar per l’examen de teòrica. D’això ja feia deu anys. Aleshores ella en deuria tenir uns cinquanta i ell, tot just una vintena. Baixeta, grassoneta i amb el cabell curt i rinxolat. Simpatiquíssima i plena d’energia. Tota una institució, entre la gent jove del barri. No es cansava de repetir que el bon conductor era sempre pacient, i que ella volia formar-ne, de bons conductors. Opinava que els avançaments en una ciutat eren una solemne tonteria perquè, en un moment o altre, apareixia un semàfor vermell i els riscos que prenien alguns conductors no els acabava suposant ni un segon d’avantatge respecte la resta. I deia també -ho recordava perfectament- que no hi havia cap semàfor a Barcelona que tallés la circulació més d’un minut, i que, per tant, no valia la pena saltar-se’n cap; de tota manera caldria parar en el següent. No el coneixia, aquest, segur, pobra senyora Rosa. Un dia, feia temps, ho havia comprovat per estar ben convençut que no era un tema de percepció o de pura impaciència. Dos minuts i cinquanta-cinc segons. Ni més ni menys. Una exageració, vaja. El que no havia pogut comprovar mai, però, era el temps que després es mantenia obert. Per això ara li feia tanta ràbia ser el primer cotxe plantat al seu davant: es menjaria aquests dos minuts i cinquanta-cinc segons sencers. No sé si us hi heu parat mai a pensar-ho, però gairebé tres minuts, amb els seus segons, un a un, donen per molt. El cas és que ell, inquiet de mena, sovint aprofitava aquella estona per distreure la desesperació; mirava de fer alguna cosa com consultar el mòbil, canviar l’emissora de ràdio o la llista de música, endreçar alguna cosa de la guantera… Fins i tot alguna vegada havia aprofitat per netejar amb certa fruïció el quadre de comandaments amb un drap i un d’aquells aerosols de benzinera.
Buscant, precisament, alguna cosa per fer, passejava la vista per l’habitacle. Així va ser com es va adonar que el mirall retrovisor de l’interior no estava ben ajustat, perquè no veia altra cosa que l’entapissat dels seients del darrere. L’Abel, segur. L’Abel era el noi que a la sortida del túnel de rentat del costat de la feina li acabava d’eixugar la carrosseria i que amb el mateix drap ennegrit i moll li havia fet una passada més aviat de cortesia per l’interior amb l’esperança d’alguna moneda de propina. Portava cinc anys venint a treballar a la mateixa oficina, i molts divendres com aquell feia una repassada al cotxe. Les breus converses dels primers temps, més aviat fredes, van acabar portant l’escalfor d’una certa familiaritat. Segur que havia estat ell, qui el deuria haver mogut, el retrovisor, girant-lo involuntàriament mentre el netejava. I, agafant-lo amb les dues mans per banda i banda, va fer per posar-lo novament a la posició que li esqueia amb petits moviments de tanteig. Va ser en aquell precís moment que els va veure. Com una llambregada. Sempre més recordaria aquell dia, aquell instant. L’instant en què uns ulls desconeguts li van travessar l’ànima. Fit a fit. Potser van ser dos segons. Potser menys. Li va semblar que somreia. I que la vida s’obria mostrant totes les seves possibilitats. Però la novetat de la situació va fer sortir del cau, rabent, la seva timidesa; va deixar anar el retrovisor, com si cremés, i va tornar les mans al volant, preparat per fugir. Vermell, encara. No podia ser. O sí? Va tornar a mirar, de cua d’ull, dissimuladament. La distància i les contingudes mesures del mirall no li permetien gran cosa, però va saber veure una noia jove, de cabell castany, llarg i llis, probablement recollit en una cua baixa.. i aquells ulls clars, grossos i somrients que es tornaven a trobar amb els seus. I aleshores va començar el joc de voler mirar sense ser vist, d’apartar la mirada, d’aguantar-la, de deixar mirar-se uns instants…
I el so d’un clàxon, llarg, cridant que els dos minuts i cinquanta-cinc segons s’havien esgotat.
Verd.
I la impossibilitat d’anar cap enrere