Se li ha girat el cervell, segur. Si no, no m’ho explico. D’un dia per l’altre apareix amb aquest individu i me l’instal·la aquí, a la seva pròpia habitació. Amb mi. I el cas és que ara, a l’amo ja gairebé no li veig el pèl. Sé del cert que de dia és aquí, a l’habitació del costat, perquè el sento parlar amb aquest personatge. Estic francament preocupat, de debò. No ho sé; em sembla que escriu, perquè de tant en tant surt i, si hi ha la porta entreoberta, el veig passar lentament pel passadís movent els llavis, amb una llibreta a una mà i alguna cosa -potser un llapis- a l’altra. I de nit… De nit no sé pas on para. Prou feina tinc, jo. El pes d’aquest paio m’ofega, literalment. Faig esforços perquè les potes no em cruixin i el cos no se m’esventri, mentre ell es remou entre els llençols, esbufegant sorollosament. I no només m’ofega el seu pes, no. És alguna cosa més. La seva presència, em sembla. Perquè des del moment que va arribar i va obrir la seva maleta verda de rodetes a sobre meu, tot va ser un devessall de pantalons vells, jaquetes, jerseis, camises de moda incerta i un munt d’objectes personals que s’han fet forts prenent posicions per totes les superfícies i racons. I el seu perfum, aquell que s’aboca per sobre des de primera hora del matí per dissimular l’agror corporal, em resulta del tot insuportable. Fins i tot la manera maldestre que té de moure’s, amb tota la seva corpulència, topant arreu i fent caure les coses a cops de cul.
Només desitjo que marxi, que un bon dia -avui mateix!- ho arreplegui tot, ho entafori dins la maleïda maleteta verda i fumi el camp. Que torni ell, el de sempre, que es deixi estar de literatures i d’històries i que torni les coses al seu lloc. Que em faci, de nou, amb llençols nets, passant-me la mà per sobre… I, per Déu, que ventili, si us plau, que ventili!