Un dia hi va pensar. L’hi va venir al cap així, de cop i volta, i va creure que era, simplement, una de les seves millors idees. No content amb això, només unes hores més tard no se’n va saber estar i va atiar el foc de l’error comentant-ho a un seguit de persones del seu entorn, que aviat van convenir a trobar-ho fantàstic, brillant, t’ho miressis des d’on t’ho miressis.
Sentir això i posar fil a l’agulla podríem dir que va ser tot u. L’entusiasme va ser tal que, ben aviat, allò que un dia va ser una idea expressada en poques paraules ara ja prenia cos, volum i textura. Un bunyol, en definitiva, que es va haver de menjar sol i en silenci. I, si bé és cert que aquest fet li va saciar una mica la gana, la veritat és que, vist el resultat, potser hagués valgut més la pena quedar-s’ho per ell en un estat permanentment embrionari.