Estava cansat, ja, d’anar amunt i avall del diari, mirant -més que llegint- l’actualitat d’un món que gairebé no reconeixia. El fred se li havia posat als peus. Va fer una ullada al rellotge. Quarts d’una, si fa no fa. Si s’hi posava ara, a la una ja estaria tot enllestit. Va doblegar el diari amb cura, mirant de deixar els fulls perfectament endreçats, com si encara no hagués estat llegit, i es va alçar, no sense esforç, arrossegant enrere la cadira. Pocs metres separaven el menjador de la cuina, però els primers, després d’estar una estona sense moure’s, sempre se li feien més feixucs. Per això ara premia amb força els respatllers d’un parell de cadires arrenglerades i es recolzava, després, al moblet baix del passadís. Arrossegava lleugerament els peus, amb un fregadís curt i rítmic, balancejant el cos d’ací a allà, lentament. Va entrar a la cuina sense encendre el llum. Al fons, sobre la pica, hi havia una petita finestra amb cortinetes de quadrets vermells i blancs que donava a un celobert profund. Vivia en un primer. La llum que hi entrava era minsa i apagada, però encara suficient per veure-s’hi i poder trastejar. L’aspecte de la cuina era net i endreçat, però es respirava una immensa buidor. La buidor que dona un armari sense porta, esventrat, mostrant quatre plats de formes i mides diverses i un parell de gots de vidre gruixut que havien perdut tota la seva brillantor; la buidor d’uns forats fets a les rajoles de la paret assenyalant la ubicació d’algun antic electrodomèstic, ara inexistent. O la d’un pot gran de ceràmica, arraconat, allotjant un únic estri de fusta ennegrida. Una buidor feta d’absències.

Ell era més del parer de no embrutar, per no haver de netejar gaire, per això es movia amb cura mentre valorava cada acció a emprendre, fent sempre balanç entre el millor i allò que li suposaria menys feina, posteriorment. La gana, l’havia perduda feia molts anys, com aquell delit que tenia de jove per alguns plats. Ara ja no. Menjar es tractava més aviat d’una qüestió purament protocol·lària, d’obligar-se a certes rutines que li permetien mantenir, malgrat tot, la dignitat. De l’armari de sota la pica va treure’n la cassola petita. L’única que conservava. La va omplir d’aigua de l’aixeta i la va posar sobre el fogó, produint aquell so metàl·lic. Va obrir el calaix de dalt amb dues estrebades -darrerament sempre es travava- sacsejant tot el conjunt de coberts i estris diversos i en va treure, del racó, l’encenedor d’espurna. Per tancar-lo es va haver d’ajudar de tot el cos. Massa anys, per aquestes guies de fusta. Però va pensar que ja li estava bé. Els cops, els grinyols i els frecs s’havien convertit en les veus conegudes i amigues dels últims anys. Allò que en el passat era una simple remor de fons, ara prenia tot el protagonisme, era tota la conversa que li quedava amb l’entorn que habitava. I no podia, no volia perdre’n ni un, d’aquells mots. El gas alliberat, el carrisqueig de l’encenedor, l’esbufec de la flamarada i el cop sord de la tapa que es tanca sobre el saler de cuina. Després, poca cosa. Dues dents d’all, un raig d’oli i un rosegó de pa sec que escrostonava juntament amb els records. Ja ho aboques? No esperes que arrenqui el bull? La Dolors. Tres anys que la plorava i encara tan present en cada petita cosa. Mai no havien pogut cuinar junts. Tot just un somriure. Va agafar del pot la cullera de fusta -què voldràs, per Reis? Una cullera de fusta- i es va posar a remenar. Lentament. Feia que el líquid prengués un ritme, una certa inèrcia, i després hi amollava el ritme de la cullera. Només per mantenir el moviment. A vegades pujava la cullera a la superfície i en recolzava només la punta, aturada, per veure la forma que prenia el dibuix de l’oli. Absent. Fins que va bullir. Va donar dos copets amb la cullera a la vora de la cassola, que no gotegés, la va deixar recolzada a dalt i va baixar el foc al mínim.

Només calia esperar.