Posem que es diu Carol.
I que camina amb passets curts i decidits sobre unes botes altes i negres de taló, repicant un compàs simple contra el terra.
Convenim entre tots que duu mitges negres i un jaquetó llarg del mateix color, entallat, com d’anorac.
Fem per seguir-la, la Carol, pel carrer, a una certa distància, a última hora de la tarda d’un dia feiner. Els cabells, falsament negres i llisos, li pengen fins a mitja esquena amb una abundància i verticalitat absolutes. Va carregada, però sense fer-ne l’efecte. De l’espatlla dreta li penja una bossa de tela blava i nanses llargues que li frega el maluc, al caminar, però que manté a ratlla, ben subjecta, amb la mà a la butxaca i el braç premut al cos. Hi deu carregar la carmanyola, potser, o la muda del gimnàs. L’endevinem d’una trentena, menuda i prima, des d’aquí. A l’altra espatlla li posem una bossa atapeïda i curta de pell marró.
Curiosos de mena i atrets pels encants del seu perfum que descuida amb càlcul per on passa, no la deixem fugir, encara, sinó que forcem una mica el pas per fer-la més present. I és ara que la sentim com parla, la Carol, enmig del carrer, segura de si mateixa, en un castellà perfecte, si bé a alguns ens semblaria un punt nasal…¿Tu te crees? Y luego viene y me dice que si ya he hablado con Natalia de los informes del jueves… Pero ¿de qué va, ese?
Fingim que mantenim el pas i, encalçant-la per l’esquerra, ara anem costat per costat amb ella. I la veiem de reüll com subjecta un cigarret amb la mà. Quan escolta, se’l duu als llavis, la Carol, assentint, i, quan parla, el manté entre els dits, en suspens, al seu davant, talment una batuta acompanyant lleument la cadència de les paraules.
L’interès per una rèplica, de sobte, gairebé l’atura… I nosaltres, avançant-la, a poc a poc ens n’allunyem.