No n’estic segur, que avui sigui el dia que vam quedar a l’estació. Ja em passen, aquestes coses. Ho anoto al moment, per recordar-me’n, però després passen els dies i ja no hi penso, oblido els papers, o els extravio. Tan se val. Tampoc no val la pena mirar de posar-m’hi en contacte, ara, i quedar en evidència. Sense res millor a fer -tampoc no em ve d’aquí- decideixo acostar-m’hi, per si de cas. Fa una tarda desagradosa. M’agrada, aquest adjectiu; l’havia sentit dir sovint a casa, en boca de la meva àvia, tot i que més aviat es referia a alguna persona, degut al seu caràcter, o al seu posat. Però trobo que la tarda també ho és, amb aquests núvols espessos, l’aire que corre i el sol malaltís que, fugint d’estudi, mira d’enllitar-se tan aviat com sigui possible, ara que encara és ple hivern. Surto de casa amb les mans entaforades al fons de les butxaques de l’abric, la bufanda immobilitzant-me el coll i el barret posat. Al carrer no hi ha gairebé ningú, i les dues o tres persones amb qui em creuo fan tot l’efecte d’estar arribant tard a alguna banda. Inconscientment jo també he accelerat el pas, em sembla, perquè en un no res ja sóc davant les escales de l’estació. Potser també perquè tenia el cap en una altra banda. Mentre venia m’amoïnava -i encara m’amoïna ara- el fet de no saber com el reconeixeré, quan el vegi. O si em reconeixerà ell a mi. Dues persones que esperen algú a qui no han vist mai, es poden reconèixer només mirant-se? Potser hi ha alguna cosa física observable, en aquests casos; un cercar excessiu, amb la mirada, un cert dubte, en els moviments, un retard volgut, en qualsevol de les accions que s’emprenen. Hauríem hagut d’haver estat més precisos, però l’un per l’altre, al final, cap vam voler donar aquest pas. Sec en un banc metàl·lic que hi ha en un extrem de l’andana i sento un calfred. Està glaçat i la gelor travessa el gruix dels pantalons, però persevero, ben quiet, en aquesta posició. Des d’aquí tinc una bona perspectiva. Són quarts de cinc, quan sento el grinyol de les vies. El primer tren. A mesura que s’atura, disminueix el terrabastall. Quan està tot en silenci, les portes de tots els vagons s’obren alhora amb un esbufec. Només en surten tres persones; dues d’una porta i l’altra de dues portes més enllà. Van cap a la sortida directes, sense alçar el cap. Cap no és ell, segur. A les cinc en passa un altre. Més gent que hi entra i que en surt, però amb un mateix resultat; ell no hi és. Estic agafant fred. L’escassa claror del dia es combina, ara, amb la llum feble dels fanals de l’andana. Quarts de sis i ja és totalment fosc. M’aixeco per moure les cames i fer que hi torni a circular la sang. També perquè em vull convèncer que cal tornar a casa i que, probablement, no deuria ser avui, el dia. Sento que s’acosta un altre tren. Ja que encara hi soc… L’últim, em dic. Aquest va pleníssim. Ho veig a través de les finestres, mentre s’atura a poc a poc, lluitant contra tanta inèrcia. Sembla que vulgui passar de llarg. Finalment s’atura i en surt tothom. Una veu aclareix, per megafonia: “Aquest tren finalitza el seu recorregut en aquesta estació”. A la sortida d’una de les portes es forma un petit embús; un home gras, d’una cinquantena, només posar els peus a l’andana s’ha aturat en sec. Veig com deixa al terra, al costat seu, una maleta atrotinada de rodetes, de color verd llampant, es despenja una mena de motxilla de l’esquena i la hi deixa a sobre per poder posar-se l’abric, amb tota ampul·lositat de moviments. Els passatgers que, atrafegats, volen sortir, l’avancen com poden, l’increpen amb la mirada. Fins i tot alguns que no el veuen topen amb ell per darrere. Ell ni s’immuta. Amb una màniga de l’abric posada, segueix bracejant a cegues per encertar l’altra i, en la maniobra, dona un cop a una noia jove. Home, vigili una mica, li diu dolorida, mentre es frega el costat. Ell no la sent i, si ho fa, no li respon. Abaixa la mirada mentre procedeix a cordar-se els botons. Fa un efecte estrany. Potser és la combinació de les sabates negres de cordons ben enllustrades amb els texans blau-marí i l’abric de vestir damunt una dessuadora grisa. El tren s’ha anat movent amb els llums dels vagons ja apagats, deixant de fons el decorat més llunyà de l’altra andana. I ell allà, plantat, retallant-se en primer terme, posant-se la motxilla a l’esquena i ajustant-se l’abric perquè no li tibi. S’ha pres tant temps que a l’andana només quedem ell i jo, i un parell d’homes grisos que acaben d’arribar, buscant el seu propi espai, per esperar el proper tren. Posa la mà a la nansa de la maleta i la inclina cap endavant. Alça la mirada, em reconeix i em somriu. M’hi acosto i l’abraço. És el meu primer personatge. Li hauré de fer un lloc, a casa, perquè crec que ha vingut per quedar-s’hi.