Escric. Escric en papers que inevitablement doblego per la meitat per no semblar massa ambiciós. Escric a peu de pàgina, en els marges ocults d’un llibre, omplint els buits que deixen els dies ociosos d’una agenda, encara de paper, o en un full de qualsevol de les excessives llibretes que atresoro per si de cas per casa, a la feina, a la bossa, a la jaqueta. Escric per por que les paraules se’m caiguin a terra al treure de la butxaca, distret, el mocador o les claus de casa. O que se les endugui un cop de vent. A vegades -més aviat sovint- escric poc, per sota les meves possibilitats; un títol, una idea al vol, un twit, o l’inici d’un vers que, qui ho sap, podria ser llavor d’algun poema. Hi ha alguns dies que escric ben bé pel pur i simple gust d’escriure, sense tenir massa res a dir, badant, gaudint del frec amorós del bolígraf que passeja sense presses sobre el paper, refent camins, buscant viaranys nous, allargant de manera més o menys conscient el traç que conforma el màgic món de les paraules.

I, sense arribar mai a deturar-lo del tot, quan escric, faig que el món giri més lent.