Clac.

Clac.

Nou.

Clac.

Clac.

                        Clac.

I deu.

Un cop tallades, les vaig amuntegant sobre el marbre del bany, encara humit.

Recordo que quan era adolescent me les mossegava. Les serrava amb les dents, per un extrem, ben arran de la carn, i tibava a poc a poc amb els dits de l’altra mà. A vegades m’hi entretenia i jugava amb l’ungla a mig desprendre’s amb el dit polze o amb l’índex. M’havia arribat a fer sang i tot. Cap als vint, però, de cop vaig deixar de fer-ho, encara ara no sé ben bé per què. Probablement pel desig de fer les coses ben fetes i prou -perquè era una cosa de mi que no m’agradava-, o pel fet de veure que em començava a deformar les puntes dels dits. Però un extrem en porta a un altre, i ara sovint les duc un xic massa llargues, qui sap si per demostrar-me a mi mateix que me’n ser estar. I, quan arriba l’ocasió, me les tallo religiosament amb unes tisoretes de punta, amb corba. Però el cert és que encara no hi puc deixar de jugar.

Ara mateix, sobre el marbre del bany, en destrio una, de les petites, i fent la pinça la faig giravoltar, prement-la amb força, pel capciró dels dits.