Asseguda a la butaqueta, a la vora del balcó, plorava de ràbia. No entenia per què no li deixaven parlar amb ella, la veritat. Avisar-la que estava bé. Que arribaria tard. Només que sabés això, la mare no patiria i l’esperaria, segur, per dinar, amb l’escudella fumejant damunt la taula. I aquella noia, entestada que no, que no es preocupés, que pensés en alguna altra cosa, que tot estava bé, que tothom estava avisat i que cadascú era on havia de ser. I, a més a més, abans de marxar, la molt sonada, que no sabia pas qui s’havia cregut que era, li havia fet un petó al front, mentre inclinava el cap per posar-se les arracades. Com la mare. Quan ella no ho era pas, la mare. I envaïa l’espai, amb aquell perfum tan fort que ofenia. Ah, i que si necessitava alguna cosa, que baixava al carrer un moment i ara tornava. No res, no res, què va…! Potser dur-me amb la mare, que m’està esperant…? Però quan ho va voler dir, ja havia marxat. La remor d’uns passos allunyant-se passadís enllà i el clac del pany, posant-hi el punt i final.

Després, el silenci. I aquells períodes de temps que no hagués sabut pas mesurar en què el seu cap es debatia, lent, entre records llunyans encara prou clars i presents plens de coses que del cert no comprenia. Com aquelles sabatilles roses, tancades i horroroses que duia posades als peus, o aquella fotografia d’una dona jove amb la seva filla, a la tauleta del costat, amb l’ampolla de plàstic i el got d’aigua. Noia! Noia! Jo ja me n’he d’anar!, va voler cridar. Però les paraules, rogalloses, eren instantàniament ofegades pel silenci de la saleta, que tot ho engolia… Per tornar a casa s’hauria de canviar. Era incapaç, però, d’aixecar-se, de moure’s. D’anar més enllà.

De ràbia i d’impotència. S’eixugava els ulls amb un mocadoret de puntes, de color blau.