Quan tens vint anys sembla ben bé que la vida se t’obri al davant com una mena de supermercat, i tant la vista com els dits se te’n van cap als productes més nous i cridaners. És aquell moment en què allò del “que tot està per fer i tot és possible”, s’aferra a la teva ànima d’una manera tan punyent que en fa un tot pràcticament indestriable.

Per això, quan el Xavi i la colla li van proposar a principis d’estiu de formar part d’una petita expedició per fer el cim del Montblanc, s’hi va llançar de cap, com si fos una oferta d’aquelles que només duren unes hores. No era el primer cim, està clar, però coronava una precoç llista de noms que havia anat creixent mica en mica, amb ell. Amb tot, la inexperiència era encara molta, i la nit abans encara assajaven com diantre es feia una cordada, davant la mirada incrèdula de la resta d’usuaris del càmping de Chamonix. El primer dia d’aproximació fins al refugi va ser esgotador i li va deixar aquell mal d’alçada, fins aleshores desconegut. A les dues de la matinada, però, quan tothom es preparava per fer el cim, ja ni se’n recordava. I es va calçar les botes amb aquella agradable sensació que li oprimia el pit, prèvia a les grans gestes. L’espectacle de la glacera plena de cordades enfilant-se muntanya amunt, encara de nit, el soroll esmorteït de la neu al ser trepitjada, enmig d’un silenci immens, la sortida del sol destapant un dia radiant, i els moviments lents i compassats a una respiració sempre feixuga, els van acostar fins al cim, posant punt i final a hores i hores d’ascens. Després, la baixada. I el maleït corredor de Goûter. Els despreniments eren constants, aquella tarda, i la mida de les roques i la velocitat que agafaven al precipitar-se al buit, feien perdre l’ànim. Tornar-se petit. Vulnerable. Però el capvespre avançava, i calia prendre una decisió.

Quan tens vint anys, sembla que la vida se t’obri al davant, però al seu company Xavi, aquell rescat desesperadament lent, les operacions d’urgència, les llargues i doloroses rehabilitacions posteriors i les evidents seqüeles, no van fer més que tancar-l’hi, en certa manera. I potser és aleshores, o a partir d’aleshores, quan te n’adones que sí, que realment tot és possible. Fins i tot que les coses surtin malament.