Camina cap a casa de pressa, amb el cap funcionant a mil per hora, acabant d’embastar una història de malentesos, coincidències i missatges creuats que l’ajudi, de moment, a sortir del pas. Hauria de ser senzill, però el fet el preocupa. Ja fa algunes setmanes que això dura i avui ha estat el seu primer error.

Gira la clau i entra. Arribes tard, oi?, diu ella des de la cuina. I aquell missatge d’aquesta tarda? No t’ho creuràs: esperava un client amb qui havia quedat i, mentre li escrivia m’han entretingut amb uns papers i, al posar-m’hi una altra vegada, he vist que el xat era el teu i he continuat, oblidant-me d’esborrar el que havia escrit abans… Sort que no ha estat al revés, que si no, el client no sé què hagués pensat! I riu. Ella també, movent el cap d’un cantó a l’altre. Ell s’hi acosta per l’esquena i l’abraça per la cintura. Vaig massa de bòlit. I les nenes? A l’habitació. Obre la porta a poc a poc. La petita encara està desperta, però la gran ja dorm. T’estava esperant pel petó de bona nit… La besa i surt, lentament, dolorosament, a les palpentes.

Encara no és al passadís que amb un peu trepitja alguna cosa flonja. S’ajup i recull tres peluixos que deuen haver caigut del llit de la seva filla. Amb cura desa el gosset i l’os. El tercer és el senyor punxes, un cactus de dos braços i un cos de roba estampada. I l’abraça contra el pit, sentint l’olor de la filla. I el seu propi dolor. Se sabrà tot, pensa. Tant de bo el peluix fos un cactus de debò i les punxes, clavant-se-li a la pell, l’allunyessin d’allò que sent ara, que el fereix i que no sabria ben bé com definir.