Diuen que dormirem una hora més, però tothom sap que és mentida, perquè el cos i el costum és més intel·ligent que tot això. Suposo que dir-ho respon al primitiu instint de trobar alguna cosa bona enmig de tot allò que sembla del tot absurd i que ens ve imposat, sense que n’acabem d’entendre ben bé cap dels motius tradicionalment apresos.

El cas és que des de l’estiu havíem fet la viu-viu pensant que, després de les vacances, només havia canviat el fet de tornar a treballar i, potser sí, una mica més de fresca, segons quin dia, i una certa foscor al llevar-nos pel matí. Però a finals d’octubre de res no ens val el mirar enrere; el futur dels propers mesos pinta tan fosc com les tardes que vindran. Diumenge per la tarda surto, una mica incrèdul i amb la falsa esperança que, de fet, no es notarà tant. Però sí que es nota. I de quina manera. La foscor i el silenci dels carrers m’acaben empenyent cap a casa a una hora insòlita, condemnant-me a viure un llarg i lent capvespre. I tots els que vindran.

Sis mesos, penso. Després de Nadal, potser ja no es notarà tant. I quan tanco els ulls, al llit, penso que sí, que tenien raó els qui proclamaven que seria el cap de setmana més llarg de l’any, però que jo acomiado amb l’absoluta certesa que m’han pres alguna cosa que, certament, em costarà de recuperar.