Avui, altra vegada, he sortit tard de la feina. Quan em passa això, contràriament al que podria semblar, no tinc ganes de córrer cap a casa. És com si necessités un espai i un temps de descompressió superior a quan la jornada es redueix al número d’hores establertes. Potser massa intensitat. O potser soc jo, que m’ho prenc massa intensament…

Per això, quan surto del tren, deixo que les passes se m’emportin una estona pels carrers que em són més agradables. Com tothom, suposo, vaig pensant en les meves coses, en allò que m’ha passat, en allò que hagués pogut fer francament millor, en tot allò que m’espera els propers dies… Indefectiblement, però, passi per on passi, sempre acabo al mateix lloc. Davant del monestir. Hi he entrat. M’agrada entrar-hi entre setmana, quan fosqueja, i la rosassa ja és incapaç d’omplir de colors els racons de l’immens espai interior. No és que de dia no m’agradi, al contrari, la màgia de la llum transmet la certesa d’estar en un espai diferent. De nit, però, tot és més recollit. I gairebé no hi ha ningú. Ara no és la llum, doncs; allò que em fa estremir: és la sonoritat, la ressonància de qualsevol cosa. Un reclinatori que cruix sota els genolls d’algú que prega, el dring sord d’una petita ofrena al precipitar-se dins la caixa de fusta, les meves passes lentes recorrent la nau lateral… Tot s’amplifica. Cada detall acústic resulta nítid, pren tot el seu protagonisme. El valor de les petites coses. Un silenci immens, colosal, reclòs en tres naus, com a ingredient necessari, imprescindible, per escoltar amb atenció.

I, de cop, la tinc al meu davant, protegida rere una reixa robusta, infranquejable: la Mare de Déu del bosc. Es tracta d’una talla de fusta policromada del segle XIII. Segons expliquen, aquesta escultura ja era venerada al segle XV a l’ermita de Sant Adjutori, camí de Sant Medir, a Collserola, i els hortolans de Barcelona li tenien molta devoció. Per tal de protegir-la durant la Guerra Civil espanyola, va ser amagada en una masia propera i, el 1940, es restituí el seu culte a l’absis lateral del Monestir de Sant Cugat.

M’impressiona estar una estona al seu davant. La seva mirada… Quants fidels li hauran confiat les seves pregàries, al llarg d’aquests segles? Jo li confio les meves, i em sento com un punt enmig de l’univers. Amb tota seguretat aquesta petita talla també em sobreviurà. I als meus fills. De cop, les meves preocupacions resulten tan petites com jo mateix. Molt petites, en la perspectiva del temps. Com els sons que deixo enrere, reclosos, ara que enfilo tranquil·lament el carrer major, cap a casa.